Diferències fraternals

Mercè Cuartiella escodrinya les possibilitats literàries de les relacions entre germans a la novel·la 'L'afer marsellès' (Amsterdam)

Dos anys després de guanyar el Premi Llibreter amb 'Germans, gairebé bessons', Maria Mercè Cuartiella –nascuda a Barcelona el 1964 i empordanesa d'adopció– reprèn i amplia la temàtica fraternal a 'L'afer marsellès'. Si els fets relatats en la llorejada novel·la anterior, editada per Brau, transcorren en 179 pàgines al llarg de sis dies, els d'aquesta última, que du el segell d'Amsterdam, ocupen 291 planes que abracen sis mesos. Sense arribar ni de bon tros als nivells de dramatisme de la història bíblica de Caïm i Abel o d''Els germans Karamàzov' de Dostoievski, Cuartiella sembla decidida a escodrinyar les possibilitats literàries de les relacions entre germans, que en general acostumen a ser importants, duradores i, molt sovint, conflictives.

Dignitat estilística

Les dues protagonistes de 'L'afer marsellès', la Mei i la Sònia, endinsen el lector en una ficció que, malgrat transitar per camins molt explotats que han produït tota una constel·lació de tòpics, se sosté i fins i tot esdevé seductora gràcies a uns personatges creïbles i a un argument intrigant. A l'obra, un sòlid exercici de dignitat estilística, hi apareixen com a mínim dues parelles més de germans que ajuden a potenciar les diferències i els contrastos, les dificultats de l'entesa entre iguals.

Rigor i originalitat

No vivim al millor dels móns possibles, ja ho sabem. Qualsevol intent de reflectir literàriament la realitat ha de parlar necessàriament de la incomunicació, la culpa, la por a relacionar-nos amb els altres, el dolor experimentat en ser rebutjats per qui estimem... En la línia d'Elizabeth Strout a 'Els germans Burgess', Cuartiella s'endinsa en les relacions familiars per aprofundir en qüestions com l'amistat, la responsabilitat i la solitud. 'L'afer marsellès' també exhibeix un humor contingut, també parla de la immigració, també ens mostra personatges que no acaben de trobar el seu lloc. Però a més de fer-ho amb exactitud i rigor, amb una reeixida combinació de fondària psicològica i lleugeresa, Cuartiella sap ser original.

Els cops de l'univers

Vegem-ne un exemple. Després de ser abandonada pel marit, la Mei comença a sentir-se amenaçada pels objectes que l'envolten i acaba fent recompte de les agressions patides. "L'obrellaunes i el pot de vidre que van obrir el foc contra ella, després l'aspirador i la corretja del Sr. Nodles i el llum amb els cables pelats, ahir els mobles de la botiga, i també la grapadora gairebé mortal, pensa amb exageració". La desgràcia –real o imaginària– de la Mei la fa arribar a la conclusió següent: "L'univers sencer uneix forces i recursos per colpejar-la sense miraments, per fer-li saber que no és benvinguda ni acceptada, que ningú no la vol al seu costat, que no és més que un element estrany que no encaixa, que no interessa, com les partícules sòlides que queden al fons de la proveta quan es decanta una solució impura. Material sobrer, torna de rebuig".

D'un extrem a l'altre

Les línies anteriors demostren que l'autora és capaç de descriure situacions estrambòtiques que funcionen narrativament i, a més, admeten diferents interpretacions. Si ens situem en els dos extrems, alguns lectors compadiran la Mei pel seu destí funest, i d'altres relativitzaran les calamitats descrites i les veuran com episodis divertits. Com sempre, tot dependrà del punt de vista de cadascú. En tot cas, Cuartiella retrata uns personatges imperfectes i contradictoris, humans, amb la precisió d'algú que s'esforça a mirar la realitat, un pas indispensable per mostrar-la i definir-la.

L'humor com a antídot

Sense revelar gaires detalls d'una trama que inclou un enigmàtic viatge a Marsella i les atzagaiades d'uns quants personatges desorientats, no em sembla desenraonat concloure que l'amargor no és incompatible amb l'esperança ni amb una visió optimista de tot plegat. "Hi hem de posar més humor que tragèdia, Mei, o estem perdudes", li diu la Sònia a la seva germana, a mitja novel·la, quan aquesta es queixa del seu infortuni. També és cert que, una mica més endavant, referint-se als seus pares, que han decidit tornar a viure junts després de molts anys separats, la mateixa Sònia afirma: "Ara estaran una temporada enamoradíssims, però després tot s'anirà torçant (...) No n'aprenen mai".

Més continguts de

El + vist

El + comentat