L’ENTREVISTA

Jordi Fernàndez: “El desig és el motor de la vida, però no hi ha cap objecte que aporti la felicitat plena”

Psicoanalista i president de l’Associació de Psicoanàlisi Universitat Lliure Popular de Girona

Jordi Fernàndez (Girona, 1978) presideix des de fa cinc anys l’Associació de Psicoanàlisi Universitat Lliure Popular de Girona, creada per fer arribar la psicoanàlisi a tothom que estigui interessat en el coneixement “en una època, la postmodernitat, en què sembla que tot estigui en contra que les persones puguin culturitzar-se i disposar d’eines adequades per analitzar i conèixer què és l’ésser humà i el sentit i funció de les seves produccions”. El divendres 27 (19.15 hores, Casa de Cultura) Fernàndez, el psicoanalista José Miguel Pueyo i el sociòleg Sergio Domínguez debatran sobre el malestar i la felicitat del subjecte humà.

Per a què serveix la psicoanàlisi?

La psicoanàlisi neix a la clínica per a la cura dels símptomes neuròtics. Però Freud, el primer psicoanalista, s’adona des del principi que la psicoanàlisi també pot fer una lectura no ideològica dels objectes de la cultura.

És la principal aportació de Freud?

Va ser el primer a advertir que tant els símptomes neuròtics com la suposada normalitat estan determinats per l’inconscient, igual que la religió, la filosofia i les obres d’art. Però la dificultat de Freud -i de la lectura de la seva obra, que no és un corpus teòric tancat-és que no disposava de les eines epistemològiques per formular adequadament el que estava descobrint.

Lacan sí?

A partir de l’obra de Freud, la lingüística i l’antropologia estructurals, la filosofia, la teoria política, l’àlgebra matemàtica i la topologia, Lacan va reactualitzar i formalitzar la psicoanàlisi.

Quina és la vostra tesi fonamental?

Que el subjecte no es redueix a la consciència. L’inconscient són els fonaments que determinen el que una persona és, pensa i desitja. La qüestió és qui pot escoltar aquest inconscient. Si tens mal de cap o estàs deprimit i vas al metge de capçalera i aquest et deriva al neuròleg, potser et farà una tomografia per emissió de positrons i veurà que una àrea del teu cervell funciona pitjor que en una persona normal, però el que no apareixerà en aquesta imatge és la història de la teva constitució subjectiva, que és on trobem la causa dels símptomes psicopatològics.

¿Els psicoanalistes podeu accedir a l’inconscient?

Es podria dir així. L’escoltem i ens hi dirigim. Això permet a la persona aprendre què li passa i per què, i posicionar-se subjectivament d’una manera diferent alhora que és dissolen els símptomes. Les consultes més habituals que rebem són per depressió, anorèxia, bulímia, fracàs escolar, problemes de parella i addiccions -sobretot a drogues, apostes, compres i tecnologies.

Estem condemnats al malestar etern?

L’ésser humà no podrà assolir mai la felicitat plena. Però moltes persones, a conseqüència d’una estructura psíquica deficient, imaginen que la felicitat plena seria possible amb aquest o aquell objecte, idea o persona. En l’actualitat, un dels objectes privilegiats és el mòbil. A l’Edat Mitjana alguns imaginaven que l’objecte causa del desig i la felicitat plena seria el Sant Grial. Aconseguir-lo implicava ser una persona completa, sense cap falta, i ja sabem que aquesta il·lusió va comportar molts problemes. Tots tenim alguna falta. Si una persona sap que no podrà esborrar mai la falta que ens caracteritza, no es tornarà boja intentant assolir-ho a qualsevol preu.

El desig és el motor de la vida?

Sí. Però hi ha persones que per la seva estructura psíquica, per la seva subjectivitat, tenen problemes amb el desig, de manera que poden postergar-lo indefinidament o deixar-lo insatisfet, creant així una realitat social, laboral, amorosa, etc., limitada i insatisfactòria.

Què determina l’estructura psíquica?

El discurs neurocientífic pretén esborrar la subjectivitat de les persones. Ve a dir que només som genètica, només neurotransmissors. Si hi ha un dèficit o un excés en un neurotransmissor -en el primer cas, per exemple, una depressió, i en el segon, una mania- es pot regular amb un fàrmac. És una estructura perversa en què només surten guanyant les farmacèutiques. Però el que determina la subjectivitat, com descobreix la psicoanàlisi, són les relacions d’un ésser humà amb la família i amb la societat. No és el mateix néixer a Nova York amb Donald Trump que a Corea del Nord amb King Jong-un.

La felicitat plena és utòpica?

No hi ha cap objecte que aporti la felicitat plena. Però en la normalitat ens podem conformar, per exemple, amb un partenaire i un cotxe, que sabem que són objectes imaginaris, succedanis, de l’objecte causa del desig.

Quins són els déus postmoderns?

El primer serien els diners. Un altre els objectes cientifico-tecnològics, objectes de consum privilegiats.

Què opina de les teràpies alternatives i els llibres d’autoajuda?

Són, fonamentalment, reformulacions postmodernes de la filosofia pràctica dels grecs i la filosofia oriental, que des de Freud ja sabem que només operen per suggestió. És a dir, tenen efectes terapèutics, en ocasions ràpids, però breus en el temps i molt sovint agreujant la patologia inicial.

¿La psicoanàlisi podria resoldre molts dels problemes actuals?

Sens dubte. El problema és que només hi hagi el discurs capitalista, consumir i ja està, que la dinàmica sigui crear objectes i consumir-los acríticament fins a rebentar. És una dinàmica que, d’altra banda, insufla aire als populismes, tant de dretes com d’esquerres. I a totes les formes de corrupció. Però si els que tenen responsabilitats polítiques, educatives i legislatives no van al psicoanalista ni permeten que les persones puguin beneficiar-se d’anar-hi, anirem repetint una vegada rere l’altra els mateixos errors que estem cometent des dels orígens de la cultura.

El + vist

El + comentat