CELOBERT

Joana Gomila al Càntut

AQUESTS DIES D’APOLOGIA de la presó i menyspreu de l’escola quedaran com una taca negra. El recurs a la força física, o sigui a la repressió, incentiva el feixisme, el masclisme i la irracionalitat, t’hi posis com t’hi posis. La imposició arrasa la moral i a ningú li importa si una cosa és veritat o és mentida. Importa l’amenaça, l’engany, el xantatge, el nacionalisme desbocat i l’anarquia autoritària, o sigui, la llei de la selva. Això vivim aquests dies.

Amb el conseller de Cultura a l’exili i la Generalitat intervinguda, però, els actes culturals continuen arreu, després d’uns mesos de turbulències que feien molt difícil la concentració. Mentre arriben les eleccions, aquestes manifestacions de civilitat ens ajuden a sentir que preservem uns valors, i les notem carregades de resistència. Aquest cap de setmana, per exemple, a Cassà s’hi ha fet per segon any el Càntut, el festival de cançó de tradició oral: dos dies de concerts de primer ordre que es poden convertir -s’haurien de convertir- en un referent per al país.

Diumenge vaig anar a dos concerts gratuïts que, enmig d’una programació excepcional, es van fer a la Sala Galà, l’auditori subterrani de l’escola de música, a l’edifici de la biblioteca. Estava completament ple. Al matí vaig escoltar-hi un concert de cançó mallorquina de Joana Gomila i a la tarda un de pirinenca amb Artur Blasco.

Artur Blasco és prou conegut i valorat amb tota la justícia. La gran sorpresa va ser el concert de Joana Gomila. Vaig quedar impressionat per la barreja tan emocionant de música popular mallorquina, jazz i psicodèlia, per la capacitat d’expressar, d’il·luminar racons nous amb tonades com acabades de collir de l’hort, tan arrelades que tenia tot el sentit que el concert fos sota terra. Ho vaig viure com un eixamplament dels matisos del desig humà. Els crits i xisclets i melodies maternals de Gomila, com una guia d’emocions, amb una veu capaç d’arribar fins als límits mateixos del silenci, la gent cantant, els reflexos de la guitarra elèctrica i la percussió enèrgica que tant feien pensar en Omega com en la Velvet Underground. Amb la “tonada de sa son” el pastor adormia els xais, i va passar un músic fent sonar unes esquelles entre el públic en penombra. Quin moment de felicitat. “El folklore és per viure’l -va dir Gomila-, com els ocells, que si t’hi acostes callen i fugen; per això els pagesos no canten davant de forasters”. Però Gomila té la manera de transportar aquestes cançons tan fràgils sense que callin o es facin malbé, i fer-ne un regal. Per part meva, una reverència.

Més continguts de

El + vist

El + comentat