METEOROLOGIA

Els aiguats, una amenaça històrica que persisteix

La primera inundació es va documentar al segle XII i des de llavors Girona n’ha patit unes 150. La més greu, la del 1843, va provocar almenys 115 morts

La por a les crescudes dels quatre rius que passen per Girona -sobretot de l’Onyar i el Ter, però també del Güell i el Galligants-és atàvica però gens gratuïta. La història pesa i, com s’ha pogut comprovar aquests últims dies, l’amenaça persisteix. “A les terres de Girona parlar d’aiguats, inundacions, riuades o revingudes dels rius és referir-se a un flagell familiar i proper”, observa l’historiador Josep Clara. “No existeix generació que no n’hagi conegut i patit les conseqüències negatives. Per diverses raons es tracta d’un fenomen del passat i del present, d’una història que es repeteix”, constata l’historiador.

Episodis catastròfics

“Es fa difícil destriar quins han estat els episodis d’inundació més catastròfics que han tingut lloc al llarg de la història de Girona”, admet la geògrafa Anna Ribas, coordinadora del llibre La Girona de l’aigua. Tot i així, n’enumera uns quants d’entre els més presents en la memòria dels gironins de més edat o d’aquells dels quals queden testimonis en forma de senyals o plaques que indiquen on va arribar l’aigua en alguns punts: “L’aiguat del diluvi [3 de novembre del 1617]; el del 18 i 19 de setembre del 1843, que va provocar la destrucció quasi absoluta del barri de Sant Pere de Galligants; el de Sant Lluc dels dies 18, 19 i 20 d’octubre del 1940, un dels més presents en la memòria popular dels habitants de la conca del Ter, i el dels dies 11 i 12 d’octubre del 1962, que es va endur les barraques del Río a la zona del pont de la Barca”. L’última inundació important, remarca Ribas, va tenir lloc fa gairebé 50 anys: “Els dies 11 i 12 d’octubre del 1970 el desbordament de l’Onyar, el Güell, el Galligants i la riera de Maçana va inundar més de tres quartes parts del nucli urbà i va provocar quantioses pèrdues econòmiques”. En aquella ocasió, l’aigua va arribar a 1,26 metres d’altura al carrer Ballesteries, com acredita una de les marques que es conserven al portal número 11.

Durant els 827 anys que ens separen de la primera inundació documentada a Girona (l’any 1193) s’han arribat a comptar prop de 150 episodis d’aquesta mena. La major part de les riuades es concentren a la tardor. “Si exceptuem la del 1843, que va provocar almenys 115 morts, la quantitat de víctimes humanes ha sigut relativament baixa”, diu Ribas, abans de matisar que el nombre de damnificats i els danys materials i econòmics acostumen a ser molt elevats “a causa de la important presència d’edificis i activitat econòmica als espais inundables”.

Fenomen persistent

Josep Clara recula fins a l’Alta Edat Mitjana per fer notar la persistència del fenomen i per documentar-lo, encara que sigui literàriament: “Un text llatí del final del segle X o el començament del XI, conegut com El fragment de l’Haia, narra una batalla de les tropes de Carlemany contra una ciutat ocupada pels musulmans identificada amb Girona. En la descripció, el setge es barreja amb els efectes d’un aiguat: «Neden palaus, camps, cases, fustes, portes, bigues; i les més altes roques són banyades per una profunda onada de llot»”.

Sense arribar a aquests extrems, el mateix Clara va patir els efectes de les inundacions del 1962, el 1963 i el 1970 en la seva pròpia pell. “Vivíem al carrer Ballesteries i els baixos sempre quedaven inundats. Quan plovia de manera sobtada i abundant, la gent sortia als balcons per veure venir l’aigua de l’Onyar, que arribava pels Quatre Cantons [la cruïlla dels carrers de la Cort Reial, Carreras Peralta, Ballesteries i Argenteria]. Pujàvem al pis de dalt els objectes més valuosos i quan finalment marxava l’aigua ens passàvem molts dies traient llot”, explica l’historiador, que als 70 anys recorda perfectament el neguit i la ràbia de molts veïns. “Els botiguers posaven parapets per impedir que passés l’aigua, però en alguns casos els entrava pel vàter”, apunta.

Les obres a la llera de l’Onyar al seu pas per Girona -des del 1972 té forma de prisma i està coberta de formigó-, la construcció dels pantans del Pasteral i Susqueda, que contribueixen a disminuir les vingudes del Ter, i el desviament del Güell i la riera Maçana directament al Ter han estat algunes de les mesures que s’han anat adoptant per reduir el risc d’inundacions, però aquests últims dies s’ha fet palès que potser no n’hi ha prou. “Si bé fa 50 anys que no hi ha hagut cap gran inundació a Girona, no podem pensar, ni de bon tros, que no en podem tornar a patir cap més”, alerta Anna Ribas. “Abans plovia un dia o dos dies seguits, quasi sempre a la tardor, però ara hi ha el risc que ho faci més dies i a l’hivern”, comenta Clara. “Els previsibles efectes del canvi climàtic en la freqüència i magnitud d’aquests episodis extrems apunten a una intensificació de les inundacions”, corrobora Ribas.

L’Onyar arriba a Girona després de passar per la Creueta, un nucli de població del municipi de Quart que històricament també ha patit els efectes dels aiguats.

El pont de la Creueta

“Als anys 60 i 70 les fortes pluges, que queien sobretot a l’octubre, feien que la Creueta quedés completament inundada i incomunicada pel gran cabal d’aigua que passava pel damunt del pont, que en aquell temps era l’única via de comunicació”, destaca Àngel Vidal, que abans de jubilar-se era assessor fiscal. Als seus 73 anys, Vidal té la sensació que no s’ha fet tot el que caldria per minimitzar el risc de desbordament de l’Onyar a la Creueta: “Malgrat les peticions de l’Ajuntament de Quart, la Diputació de Girona, titular del pont de la Creueta, no ha accedit mai a substituir-lo per un de més obertura que, en cas de riuades, eviti inundacions. Per les seves característiques, el pont fa d’embut a la gran quantitat de brossa que baixa pel riu i que s’acumula en aquest punt. Indirectament, fa de presa i, en certa manera, permet que tota aquesta brossa no s’acabi acumulant als ponts de Girona”.

Al mirar enrere, Vidal també recorda un projecte avortat per reduir l’impacte de les crescudes de l’Onyar a Girona: “L’Ajuntament de Girona va demanar que la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals fes un estudi per construir petites preses de capçalera de laminació per retenir les riuades. Proposava fer-ne una a la Creueta i una altra a Fornells de la Selva, i fins i tot s’havia especulat amb fer-ne una a Vilobí d’Onyar. Tots els projectes van acabar arxivant-se per la forta oposició dels municipis”.

Testimonis històrics

L’oficial-arxiver Francesc Oliver va redactar el 1366 un informe en què afirmava que la causa dels aiguats a Girona era l’estretor del llit de l’Onyar. “El curs de les aigües va ser interceptat per aquella immensa mola que van assentar dins del seu llit”, va precisar en referència a les noves edificacions aixecades a la plaça de les Cols i a Sant Feliu. Gairebé cinc segles després, l’arxiver municipal Julián de Chía va escriure això sobre la inundació d’octubre de 1552: “Tot l’estiu de l’any següent es va navegar amb barques des de la porta de Sant Feliu fins al pont de Pedra”.

L’aiguat de Sant Lluc

Per raons òbvies, cada cop queden menys persones que visquessin l’aiguat de Sant Lluc, de l’octubre del 1940, un dels més devastadors que ha patit Girona. “Tota la Devesa va quedar inundada. També es va enfonsar el pont de Can Vidal i tota aquella gent va anar riu avall”, diu Teresa Surribas, botiguera jubilada de 86 anys, al rememorar l’ensorrament del pont de Mart sobre el Güell, que va provocar la mort d’una desena de persones.

“Aquell dia el Güell anava més alt que el Ter, l’aigua entrava del Güell cap a la Devesa”, detalla Josep Gil Bonància, agent comercial jubilat de 89 anys. “Moltes persones es van refugiar a l’altell de la fàbrica de gasoses”, recorda abans d’explicar una anècdota: “Molta gent va veure passar uns quants taüts flotant per l’Onyar. Estaven buits i venien de la funerària Poch del carrer Santa Clara, però més d’un es va pensar que venien del cementiri i anaven plens”.

Ensurt de matinada

Anna Maria Hugas, modista jubilada de 79 anys, narra així el que va passar a la Sastreria Hugas del carrer del Carme en l’aiguat del 1962: “Eren les dues o les tres de la matinada. El sereno picava molt fort a la porta i cridava: «Aixequeu-vos, sortiu, que el riu puja molt!» El meu pare no volia marxar perquè deia que en les inundacions del 1940 el riu no havia arribat a casa. Però jo vaig insistir que marxéssim, perquè no feia ni quinze dies, a la riuada del Vallès, hi havia hagut 700 morts. Ens vam poder endur les peces de roba amb què havíem de fer uniformes per a l’Ajuntament i la Diputació, que es van salvar, però la resta va quedar feta una misèria”.

Van pujar al tercer pis, a casa d’una veïna. “Des del balcó vèiem pujar l’aigua. Era esgarrifós, feia una fressa horrorosa; l’aigua duia porcs morts, cadires, tot el que et puguis arribar a imaginar”, recorda Hugas. Al cap d’unes hores, quan finalment van poder tornar a casa, es van trobar amb una escena desoladora: “Hi havia més d’un metre d’aigua. Els matalassos de llana s’havien malmès, els mobles estaven trencats, tot estava fet un desastre”. Van haver de dedicar molts dies a treure el fang de la casa i de les peces de roba. No se li ha esborrat de la memòria la imatge del carrer després de la inundació: “Tot va quedar ple d’estris que s’havien fet malbé, mobles destrossats i enfangats que la gent llançava allà al mig. Les persones que no havien patit danys a casa seva s’ho anaven a mirar com si fos una exposició de quadres o un mercat. Això ens feia molta ràbia”.

Llibres molls i pollastres morts

Un altre antic veí del carrer del Carme, Pere Garcia, crític teatral de 74 anys, també conserva intactes les imatges de l’aiguat del 1962: “Havia plogut molt i l’Onyar anava molt ple, però ja ho havíem vist altres cops. Quan el sereno va despertar els veïns de les plantes baixes, l’aigua ja era al pas de la porta. Temps just de vestir-nos i pujar a casa dels oncles. Des del balcó vam ser testimonis del gran aiguat. Esperàvem que les aigües baixessin, ja que feia hores que havia deixat de ploure”.

Cinquanta-vuit anys després, Garcia conserva llibres que li van quedar ben molls. “Encara fan pudor de resclosit”, constata. Al pati de casa hi tenien un petit galliner amb sis pollastres que la mare engreixava per a les pròximes Fires. No en va quedar cap. L’octubre del 1970, quan van veure que la història podia repetir-se, molts veïns van tapar les portes amb fustes i rajols. La família de Garcia va actuar diferent: “Vam penjar els matalassos en unes finestres que hi havia entre habitació i habitació, vam agafar alguns calaixos -jo llibres i LPs- i vam anar cap a dalt, a casa dels oncles altre cop”.