Anímic al Yeah: la pell i l’esperit

GironaDins la programació del Festival Strenes i de la celebració dels tres anys de la Sala Yeah, van tornar aquest divendres 29 d’abril a Girona els Anímic per presentar el seu sisè llarga durada, 'Skin', que els ratifica com un dels col·lectius més discrets però també més incisius del panorama català. La mateixa setmana que els mitjans anunciaven amb pompa el llançament del nou àlbum dels Gorillaz de Damon Albarn, a Girona (les coses com són) teníem el plaer d’escoltar en primícia l’últim treball discogràfic d’Anímic, precisament el grup més 'brit' de l’escena 'indie' catalana. La cita era al Yeah, actualment l’única sala de la ciutat amb oferta musical regular de petit format. Era també un dels concerts més interessants del programa de l’Strenes, malgrat –o justament per causa de– el perfil humil del projecte dels de Collbató, tocant a Montserrat.

El quintet, que s’organitza a l'entorn de la parella Ferran Palau i Louise Sansom, formen una de les propostes més consistents i a la vegada més atípiques del nostre aparador, abocat per decisió pròpia a un públic minoritari i amb criteri. A més, és un grup capaç de reinventar-se recurrentment, i el nou disc, 'Skin', marca una nova inflexió estilística: per un costat, Ferran cedeix totes les prestacions vocals a Louise, que canta només en anglès –tot i fer-ho amb nivell nadiu, amb impecable accent i capacitat lletrista, això fa que aquest sigui el primer registre de la banda sense cançons en català–; per un altre, després d’haver passat pel pop melancòlic i el 'dark' folk, els Anímic aterren ara en l’electrònica ambiental, amb picades d’ullet al 'drum'n'bass' i el 'post-dubstep', gènere que està a l’ordre del dia. No perden, no obstant, la seva essència obscura, marcada pels corrents gòtics i eteris en voga als anys 80 a les Illes Britàniques, amb aquells ecos tan presents i recognoscibles de Dead Can Dance, Sisters of Mercy, Death in June o Virgin Prunes.

'Skin' no s’allarga gaire més de mitja hora de durada, raó per la qual va ser presentat integralment. Disposa d’algunes filigranes molt reeixides, com ara 'Glass', 'Silence', 'Inhuman' o 'Whales', a les quals van adjuntar la superba 'The others', de l’anterior àlbum 'Hannibal'. A l’inici, els músics semblaven acusar una certa incomoditat, però la van superar ràpidament i van propiciar un concert compenetrat i intens, però també rítmic i distès, a mesura que Louise s’anava deixant anar i agafant les regnes de la comunicació. A part d’alguna brometa reeixida, la cantant va felicitar aquells que ballaven, criticar els que xerraven (malauradament, segueix passant en una abundància difícil d’entendre) i felicitar amb ratafia l’equip del Yeah, que, per cert, complia el seu tercer aniversari, i que últimament està consolidant de forma notòria i sense competència la seva oferta de concerts.

Malgrat algunes dificultats de sonorització, les actuacions a sala del davant de Correus sempre presenten l’al·licient de la gran proximitat entre el públic i els artistes, i són força especials, com va ocórrer aquesta vegada, a punt de tocar el pes de la pell i l’esperit.