Cultura
Comarques Gironines 13/10/2022

Laura Llevadot: "El suposat discurs neutral i universal de la universitat ha estat sempre masculí"

Filòsofa

Aniol Costa-Pau
4 min
La filòsofa Laura Llevadot.

GironaEn el seu últim llibre, titulat Mi herida existía antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual (Tusquets, 2022), la filòsofa Laura Llevadot (Barcelona, 1970) desmunta la clàssica distinció entre homes i dones. Així, inspirada i especialitzada en el pensament postestructuralista francès, assenyala que el binarisme establert, que organitza i jerarquitza la societat, no és una llei natural i universal, sinó una construcció masculina i interessada que es pot canviar. El pròxim dimecres 19 d’octubre, Llevadot, que també és professora de filosofia a la Universitat de Barcelona, impartirà la lliçó inaugural del curs acadèmic de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, amb una ponència que tocarà aquesta problemàtica en l’àmbit de la universitat.

Li fa il·lusió realitzar la lliçó inaugural del curs de la Facultat de Lletres de la UdG?

— Moltíssima. I també molt de respecte. Tot i que soc conscient que aquests tipus d’actes han tendit a quedar obsolets, trobo que és una magnífica oportunitat per donar la benvinguda a les noves generacions i mirar de transmetre’ls allò que s’ha après per experiència, els problemes de la universitat actual amb els quals es trobaran, però també la passió per uns estudis que t’acompanyaran tota la vida.

Parlarà sobre diferència sexual i universitat.

— La meva idea és plantejar de quina manera la diferència sexual, el dispositiu polític que ens divideix en homes i dones, ha afectat la producció i la transmissió del saber. Es tracta de posar en qüestió la pretesa neutralitat i universalitat del discurs universitari, que en realitat ha estat sempre masculí. I no pas per reclamar un discurs femení com a alternativa, sinó per mostrar altres possibilitats de relació amb el saber. Crec que l’entrada de les dones a la universitat ha d’implicar canvis en la mateixa institució. No n’hi ha prou, doncs, amb “afegir dones i batre”.

En el seu llibre, de fet, es mostra molt crítica amb la mateixa idea de “dona”.

— Perquè “ser dona” no vol dir res. O pitjor, vol dir que estàs conformada segons el model que la masculinitat ha preparat per a nosaltres al llarg de la història. Totes les dones hem de batallar amb això al llarg de la vida. Assenyalar i destruir aquesta condició paradoxal de la feminitat –i dels cossos feminitzats en general (també trans, queers, etc...)– és el que em sembla productiu i subversiu per canviar la mirada massa complaent que, en general, tenim sobre les nostres societats i, en aquest cas, sobre el saber que han produït.

Llavors, identificar-se com a dona voldria dir participar de la dominació masclista?

— Quan Simone de Beauvoir es pregunta com és que les dones no s’han revoltat mai, la resposta que troba és justament per un problema de desig. Resulta que en la construcció de la identitat femenina està inclòs el desig heterosexual per l’opressor. Les dones prefereixen estar amb els seus marits, germans, amants, que no pas amb altres dones. Competeixen entre elles, es posen com a objecte del desig masculí, accepten el maltractament, la dominació i el treball reproductiu gratuït, perquè això els ofereix una identitat i un lloc a la societat. Em sembla difícil seguir identificant-se amb aquest model de feminitat avui dia. Ser dona avui hauria de poder voler dir ser conscient del dispositiu polític que implica ser-ho i actuar en conseqüència.

El paper de la filosofia és contradir els discursos dominants i establerts, en aquest cas, el feminisme mainstream?

— Més que contradir discursos diria que es tracta d’analitzar-los per extreure’n l’estructura conceptual que els sosté i qüestionar-la. La filosofia és el dret a posar en qüestió el dret, les bases presumptament sòlides, naturals i immodificables sobre les quals se sostenen les nostres societats i ens fan ser qui som. El feminisme mainstream dona per suposat allò que vol dir ser dona i reclama el seu empoderament; però es tracta, justament, de qüestionar aquesta definició que ens encadena.

Fa uns dies es van fer virals els vídeos d’un grup d’estudiants d’un Col·legi Major de Madrid que cridaven “putes i nimfòmanes” a les companyes de classe des de la finestra, però les joves han sortit a defensar-los dient que era una broma. Què n’opina?

— Em va sorprendre que una de les estudiants que ho defensava com a broma que s’havia descontextualitzat deia que entenia la preocupació social que generava que aquells que hauran de liderar la societat futura fessin aquest tipus d’actes. No sé què és pitjor, que les dones acceptin aquests rituals masclistes i primitius o que tinguin tan clar que seran ells els que lideraran la societat en el futur. La interseccionalitat també cal pensar-la aplicada a les classes dominants. Hi ha un biaix de classe que es creua amb el gènere i que ordena la nostra societat jeràrquicament. És contra aquesta jerarquia, de classe i de gènere, que es pensa i es treballa.

Tornant a l’àmbit universitari, com afecta la jerarquia sexual al professorat?

— La universitat neoliberal passa per ser igualitària, fa campanyes LGTB+, però en realitat segueix essent androcentrada, ja que les posicions més precaritzades segueixen essent per als cossos feminitzats. A més, les dones, en tant que segueixen al càrrec del treball reproductiu gratuït, no poden fer la mateixa carrera acadèmica, d’altra banda delirant, que fan els homes.

I com determina la relació entre professors i alumnes?

— Les alumnes, en tant que el model de saber que se’ls ofereix és masculí, poden seguir idolatrant el professor que l’ostenta i aquest aprofitar-se de la seva posició de poder. Cal tot un treball d’autoanàlisi, fins i tot de les estructures de la mateixa institució universitària, per desarticular aquestes jerarquies. 

stats