Daniel Vivern: Els catalans no vam inventar la correcció política, però sabem usar-la magistralment

Daniel Vivern (Veïnat de Salt, 1959) ha guanyat el I Premi Pere Calders d’Assaig Periodístic amb Políticament incorrecte, una obra editada per Comanegra en què convida a dubtar sobre els preceptes sovint intocables en què es basa el sistema. Format en filologia anglogermànica i periodista quasi per casualitat, Vivern ataca els abusos contra el llenguatge, la manca de sentit comú, el bonisme i la tolerància mesella davant l’incivisme.

Per què troba tan irritant la correcció política?

— És insidiosa. Impregna el llenguatge, l’educació, els mitjans i la conducta social. Pretén aconseguir una societat de pensament únic en què ens vigilem els uns als altres, i ens autocensurem. Inclou un component d’hipocresia important, també.

¿És una manera de fer molt catalana?

— No la vam inventar els catalans, però hem après a usar-la magistralment. No gosem dir les coses pel seu nom, i menys a la cara. I així anem. L’industrial català que surt a la pel·lícula La escopeta nacional ens retrata perfectament. Els catalans tenim moltes virtuts, però emocionalment som una mica insegurs i ens costa autoafirmar-nos. Podríem haver estat uns grans protestants –en tots els sentits de la paraula–, però vam triar la resignació catòlica.

El llenguatge periodístic s’ha convertit en un camp de mines?

— Sí. A més de vigilar què dius, ara cal vigilar com ho dius. Hi ha mitjans en què s’insulta impunement a tothom qui molesta al sistema. Això sí, en llenguatge inclusiu. Sobretot, que no falti. És una praxi importada dels Estats Units que fa temps que està bandejant el bon periodisme que es feia allà i a Europa.

¿Acceptem amb massa resignació certes injustícies?

— No solament les acceptem resignadament. Ara ja ni ens adonem que les patim. Ens hi hem acostumat tant que ni en som conscients. Trobem un fet corrent la inseguretat, l’incivisme i els delictes menors, i ho suportem perquè ens ho han venut com si en tinguéssim la culpa. El bonisme fa molt de mal, en aquest aspecte. Ara, el "vulnerable" sempre és "bo" per definició, per més que se salti les normes de convivència o que delinqueixi. El ciutadà complidor ha de suportar la pressió especulativa dels grans monopolis empresarials i financers, els professionals que viuen de la corrupció del sistema i, a la vegada, se sent insegur al carrer, o fins i tot a casa. No és estrany, llavors, que sorgeixin posicionaments extrems.

D’on va sorgir la idea d’escriure un assaig tan arriscat?

— Vaig començar a escriure un blog amb textos de to crític i irònic sobre el que veia al meu voltant, com a ciutadà. Primer, en clau local, i més endavant vaig anar obrint les meves observacions i reflexions cap a àmbits més genèrics. El meu pare en va llegir fragments i em va dir: «N’hauries de fer un llibre». No m’havia passat pel cap. Però, amb el temps, vaig donar-hi un fil conductor i en va sortir un treball llarg. Encaixava amb les bases del premi d’assaig periodístic Pere Calders. M’hi vaig presentar. I va sortir premiat.

Li agrada anar a contracorrent, com feia Pere Calders?

En força coses, sí. M’agrada complir les normes, però això no m’impedeix criticar-les si són objectivament ineficaces, absurdes, injustes o contraproduents.Sobretot, em provoca la passivitat de la gent davant de situacions intolerables, o, sobretot, quan es neguen evidències per evitar-se problemes. Tendim massa a amagar el cap sota l’ala, i a no voler veure el que tenim al davant, ni que siguin dades objectives

Trencar el lligam amb el ramat no és gens fàcil.

— És que jo sempre he anat força per lliure. Crec en les persones com a individus, no en les masses. Em considero autodidacte, i procuro contrastar les informacions, com hauria de fer tothom, no solament els periodistes. Em baso més en xifres i dades que no pas en ideologies. Això facilita les coses.

¿Els aforismes amb què enceta el llibre són un entremès humorístic?

Sí, la idea és precisament aquesta: fer que el lector s’endinsi en un material a vegades polèmic amb una dosi prèvia d’humor, o més aviat d’ironia. Això el predisposa a ser benèvol amb posicionaments meus que no són fàcils de compartir d’entrada.

¿Tenim un país de pandereta en mans d’inútils, com va dir l’altre dia Ramon Brugada?

— No tenim un país de pandereta. Podria ser una potència cultural i econòmica. Però històricament ha estat, amb excepcions, en mans d’una casta de pandereta: inútils, dogmàtics, venedors de fum i vividors. I en tenim per temps, vista l’escassa qualitat de la classe política. Que tampoc no té gaire capacitat de maniobra, com a gran part d’Occident.

Quins comentaris ha rebut dels lectors? ¿Li reclamen una segona part del llibre?

— La majoria diu que s’ha divertit molt llegint-lo, i que els ha fet pensar. Que és el que jo pretenia. També confessen no estar d’acord amb tot el que hi dic, i em fan comentaris. Els ho agraeixo, perquè el pensament humà avança contraposant parers, no pas repartint i empassant-se dogmes. No em reclamen, almenys de moment, una segona part. Però tinc un altre llibre quasi acabat, i ja avanço que, si es publica, serà força més polèmic, perquè hi analitzo els territoris preferits de l’estupidesa humana: integrismes religiosos, negacionismes, nacionalismes, lleis i normatives inútils i pernicioses, costums i modes...