Crònica del cotxe
Podia ser molt pitjor, podia ser el camió de les escombraries, o un cotxe fúnebre: aquests últims mesos no paro de trobar-me, per carreteres i carrers, un cotxe escombra. Cada vegada més lluny del ramat principal, el cotxe escombra va recollint els ressagats.
Es va acabar l’obligació de dur mascareta. Baixo a Barcelona i començo a estossegar pel pol·len dels plàtans, els pulmons m’han perdut el costum d’enfrontar-se al món sense filtres. Encara més, sembla que al voltant meu tothom -la meva persona inclosa- que no havia agafat el covid ara l’agafa o es passa uns dies engripat sense saber si és la grip. És igual, el cotxe escombra els recull.
També ara surten inquietuds estranyes, com la d’un amic meu que s’abraça compulsivament a tothom que es troba perquè amb el virus havia deixat de fer-ho per precaució, i ell, que acostumava a tocar-se amb tothom, havia agafat por, i ara s’abraça a un i altre per tornar a perdre la por. Surten trastorns psicològics covats durant la pandèmia, estrès, depressions i manies… Que el cotxe recull.
Havíem quedat que la pandèmia aturaria la globalització que en tenia la culpa. Els confinaments van afluixar les emissions, la natura revifava… Aturarem l’escalfament, deien alguns, no acabarem rostits! La reacció ha sigut just la contrària. Estan a punt de tancar el bar i tothom corre a demanar l’última copa. La festa s’acaba, afanyem-nos a destruir el poc que queda amb més formigó, Jocs Olímpics i tots els creuers i turistes que sigui possible importar i exportar! Recollim també aquests.
Al final de tot dels grups de ressagats encara ve, amb la llengua a fora, la nació catalana que s’havia d’independitzar, que tanta democràcia i empoderament es prometia i que ara es deixa tranquil·lament controlar el mòbil amb la mateixa comprensió i cortesia que es deixa acabar de mutilar la seva llengua moribunda. Ballen morts de vergonya entorn dels seus reis despullats. Veieu aquell solar? Allà hi havia la Generalitat. Pugin, pugin al cotxe.
El cotxe escombra va tan ple que no hi cap ningú més, anem els uns apilats a la falda dels altres, ja som més a dintre que a fora, som tants que no puc veure res per les finestres dels costats, però pel vidre de davant m’adono que fa estona que no seguim ningú, que els avançats van a la seva en la fugida endavant i que és impossible seguir-los, el cotxe tan ple va lent. A dintre, ens reconeixem entre nosaltres i ens sentim millor que mai, curiosament, alliberats de participar en aquesta cursa a l’abisme, i ens arrenquem els dorsals i baixem del cotxe a celebrar-ho.
