Foc forestal

Les sirenes dels bombers són diferents de les de la policia perquè són més lentes i greus. Quan l'altre dia vaig sortir al balcó, ja m'esperava, amb el vent que feia, que seria foc, i no em vaig equivocar, era a la urbanització de la Casa Nova, a l'entrada de l'Ardenya, una fumera blanca i petita, i vaig creuar igualment els dits espantat. Per sort no va ser res, però al cap d'una setmana ja veia un parell d'hidroavions en direcció a mar, que eren senyal, també, d'una metxa presa, aquesta vegada a no sé quin poble d'interior empordanès.

Cada any tinc la mateixa por. Encara pels voltants de Sant Benet hi trobo alzines amb el tronc negre de l'incendi del 2003, i pins morts encara drets com creus de crucifixió, i rocam carbonitzat aquí i allà, i sempre penso: si això es cremés, seria la mort d'un amic. No tornaria a ser mai com era en vida meva. Que els incendis siguin regeneradors i fins i tot inevitables no exclou que cremin una sedimentació de temps, de replecs orgànics i detalls infinits i de vida. Només d'imaginar-me les crestes de foc i els animals ofegant-se m'espanto.

Comença a haver-hi sequera, els suros i els cirerers fan una estora de fulla marronosa i seca als peus que amb l'escalfor desprèn una olor agra. El suro mateix s'esporga una mica de fulles i s'aprima per retenir l'aigua. Sempre he vist pins morts al camí que baixa a la cala, però aquest any n'ha caigut mitja dotzena, com si els cadàvers que s'aguantaven drets haguessin cedit finalment, i ara jeuen per terra com esquelets foscos amb les branques trencades i una gran fractura a les arrels. Ha de tenir a veure amb el canvi climàtic.

Com cada estiu, doncs, els dies de ventada patiré. Consulto el mapa de perill d'incendi forestal. Les Gavarres avui estan marcades com a Perill Alt. Els camps al voltant d'aquestes muntanyes són ara mateix com una crosta de pa daurat, encara al forn encès. Tot és de terrissa. Als diaris i les ràdios parlem de com s'està escampant altra vegada l'epidèmia, que ha passat per moltes cases com un incendi, i que també hi ha gent que relaciona amb el canvi climàtic. Els grecs parlaven de l'ecpirosi, un gran incendi periòdic cada alguns milers d'anys, després del qual tot torna a començar i passa de la mateixa manera, i els homes tornen a ser els mateixos i a dur els mateixos noms, i les muntanyes cremades tornen a convertir-se en boscos verds plens d'ocells, amb la mar que brilla discretament al fons, com un teló, amb els mateixos hidroavions que hi van a carregar aigua per intentar apagar algun foc de l'interior.