La frontera fatídica

Girona"Una parella es fa un petó davant uns grans magatzems de la Jonquera. No és pas una escena gaire diferent d'altres que tenen lloc en el mateix moment arreu del món occidental". Les dues primeres frases de 'Dies de frontera', la novel·la amb què Vicenç Pagès ha afegit al seu palmarès el cobejat premi Sant Jordi, ja indiquen que la claredat de l'estil és inseparable del desig de descriure realitats pròximes sense renunciar a la visió de conjunt. L'Empordà fronterer, un espai poc explotat narrativament on és possible veure anuncis de paelles amb lletres de Miró, belleses eslaves comprant paquets de xiclets amb bitllets de dos-cents euros o Harley Davidsons adornant botigues de roba, proporciona a Pagès l'escenari ideal per relatar les peripècies de la Teresa i en Pau, que voregen els quaranta anys i semblen condemnats a la precarietat sentimental. Però a partir d'aquest eix argumental, d'una història d'amor, desamor i post amor molt pròpia del segle XXI, el centenar de capítols breus que componen l'obra ofereixen múltiples oportunitats per apreciar les diferències entre frontera i llindar. I si el llindar és concebut com "un espai intermedi on pot succeir de tot", la frontera ve a ser "una línia que inclou una cosa i n'exclou una altra". Per tant, creuar la línia, conscientment o no, té conseqüències importants. En la vida i en aquest llibre ple de vida, la millor prova que l'autor empordanès, consolidat des de fa anys com un dels valors més sòlids de les lletres catalanes, perfecciona cada cop més la seva forma de narrar.

Enginy i varietat

Les habituals referències cinematogràfiques, musicals i literàries (memorable, per exemple, la comparació del conflicte entre la Teresa i la seva mare amb el de 'La Caputxeta Vermella' en la versió de Perrault) s'entrellacen perfectament amb la trama, plena de textos assagístics i de troballes que confirmen que Pagès és un mestre de l'enginy i la varietat. Facebook, Whatsapps, noies que en lloc de parlar tuitegen, dissertacions sobre les dificultats de ser jove als noranta, la Jonquera vista per Dante i el Dúo Dinámico, llistes, estructures, paral·lelismes, diferències i confluències, alumnes i professors, retorns al Paleolític, etapes del Model Kübler-Ross... 'Dies de frontera' alterna homenatges als personatges secundaris, als solitaris de Figueres i als pares que van patir el franquisme amb frases com "els quaranta continuen sent una frontera fatídica" o "l'Empordà no és només terra de sardanes i de cels esbatanats, també és un dels llocs on es produeixen més conflictes relacionats amb el patrimoni, i on més parents deixen de parlar-se per qüestions econòmiques".

L'exili i la llengua de foc

Fins i tot hi apareix Déu, que malgrat ser descrit com "una bibliotecària silenciosament apassionada", com "un escultor amb les mans empastifades", té l'oportunitat d'expressar el seu punt de vista sobre tot plegat. I no podien faltar-hi prostitutes de carretera, ni tòpics exposats amb distanciament irònic, ni l'incendi que al 2012 va matar quatre persones i va arrasar 10.000 hectàrees a l'Alt Empordà: la llengua de foc ressegueix a l'inrevés —com Teresa en un reeixit retrocés quilomètric que apropa el lector al desenllaç— la mateixa ruta que els exiliats de la guerra, aquells que abans de creuar la frontera van deixar milers de maletes abandonades de les quals "no en queda rastre, memòria, ni record". Novel·la hilarant a estones, sí, però també realista i coherent, terriblement lúcida.