La gallardia torera d’un espectacle embrutidor

El correbou de Vidreres, al qual vaig assistir com a espectador-periodista fa un parell d’anys, em va semblar un espectacle tan fascinant com embrutidor. El que em va sobtar més és la falta d’empatia amb l’animal que pateix, la mirada bovina i torturada del bou esporuguit i neguitós que una colla d’eixelebrats fan servir per fer-se els gallets. És, en el fons, un espectacle testosterònic, on el mascle alfa es fa veure davant de la tribu. En alguns moments, els que salten a la plaça et recorden el més animal d’una colla esbojarrada, a qui la resta del grup anima a fer bajanades per al seu divertiment.

La pulsió cruel

De seguida, l’espectacle et fa emergir la pulsió cruel, el més fosc que portes a dins. Desitges secretament que hi hagi brega, que l’espectacle sigui complet, i potser que el toro li clavi una revolcada monumental al desgraciat que li estira la cua o li fa ganyotes des de darrere d’uns barrots on la pobra bèstia estavella el seu cap noble una vegada i una altra.

Sense la possibilitat de la cornada, de la tombarella que posa l’ai al cor a les àvies i a les criatures (la suposada prohibició d’accés als menors es pot burlar fàcilment), el xou no tindria gràcia. Això ho sap l’animador, que, per megafonia, esperona els valents a sortir a l’arena. No hi falten crits homòfobs: “Maricon l’últim”. Cap dona surt a córrer. Un té la impressió que el correbou a la plaça és el moment de glòria dels banderillers fracassats, dels marginats, dels milhomes de carajillo de tasca amb calendari Pirelli o d’alguns joves que no saben què fer amb el seu excés d’hormones. La bandera espanyola que corona tot el cèrcol de la tanca denota l’origen de la festa i de l’empresa que munta la plaça portàtil. Però, per a molts, això no pot negar la catalanitat dels correbous.

Sembla que 30 anys a Vidreres ja demostren una tradició. No es parla gaire del negoci que hi ha al darrera, del preu que supera una entrada de cine en diumenge. Ni tampoc del fet que entre el públic no hi ha gaire gent de Vidreres i sí de molts altres indrets que hi acudeixen amb la intenció de reivindicar la festa taurina, que se sent cada cop més acorralada. Tot plegat em fa pensar en una rèmora arnada dels espectacles de fira de la pel·lícula Freaks, amb la dona barbuda i les germanes siameses enganxades per l’esquena.

En surts amb el cor encongit, sobretot quan veus l’ambulància del SEM aparcada a l’exterior, curant els blaus i les rascades dels més agosarats, que a la plaça han sabut dissimular el dolor amb gallardia torera. Aquest any, però, les ferides han estat força més profundes.

El + vist

El + comentat