Història
Comarques Gironines 13/01/2022

Tres gironins que van dir no a les ofertes de Jordi Pujol

Personatges públics van rebutjar oferiments del líder de Convergència i president de la Generalitat

3 min
Francesc Ferrer i Gironès, president de la Cambra de Comerç de Girona  entre el 1974 i 1977.

GironaDurant un temps, Jordi Pujol va ser un home que va tenir molt de poder polític i social. Primerament, com a líder de partit; després, encara, com a president de la Generalitat. Fort i poderós a Catalunya, i influent a Madrid, fou un personatge polític per definir una època. Moltes persones van fer-li el joc, el lloaren i s’arrengleraren a les seves ordres, per compartir ideals, fer carrera o treure’n algun profit personal. D’altres, en canvi, van dir no a les seves propostes, se’n van separar o les criticaren més o menys obertament. Girona pot presentar tres exemples en aquest darrer sentit. Són els protagonitzats per Francesc Ferrer, Narcís Jordi Aragó i Jaume Camprodon. N’hi hauria, certament, molts altres més: el dels que no el van votar mai.

Francesc Ferrer Gironès (Girona, 1935-2006) va ser, durant una bona temporada, l’home de Jordi Pujol a Girona. Hi mantenia vinculació des de 1960, quan el jove Pujol va ser desterrat a 100 quilòmetres de Barcelona. Fundador del partit, senador en les primeres eleccions democràtiques i membre nat del Consell Nacional de Convergència Democràtica, Ferrer va abandonar la formació liderada per Pujol l’agost de 1978. Tot i que Pujol va visitar-lo per tal de fer-lo reflexionar i evitar que en sortís, no ho aconseguí. Motius polítics i personals es barrejaren en la determinació presa. Roca Junyent va manifestar que havia tingut la impressió que Francesc Ferrer se sentia marginat. Certament: no va ser escollit per a la comissió dels vint parlamentaris que redactaren l’Estatut de Sau. Però Ferrer indicà que havia fet el pas d’abandonar el partit de Pujol per una qüestió de consciència, per discrepàncies des del mes de maig, perquè no havia vist honradesa en els dirigents, perquè no volia sentir-se arrossegat cap a posicions regressives...

Narcís-Jordi Aragó.

Contrari al seu temperament

Jordi Pujol creia que Narcís-Jordi Aragó Masó (Girona, 1932-2016) podia ser un candidat atractiu per a les llistes electorals de Convergència Democràtica, ja que el periodista era un nom molt conegut com a director de la revista Presència i membre d’una de les bones famílies de la ciutat. Va intentar d'incorporar-lo per a les municipals de 1979 i novament de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, però Aragó va declinar l’honor amb paraules rodones. En la darrera ocasió va escriure-li: “No em sento gens cridat a la política activa, ni que sigui mantenint aquest paper més o menys fictici d’independent. Crec que cadascú ha de treballar al lloc on pugui fer-ho no solament amb competència, sinó també amb naturalitat i amb tranquil·litat d’esperit. Aquest tipus de feina és absolutament contrària al meu temperament, i dur-la a terme em suposaria una violència continuada que, a més de restar-li tota l’eficàcia pràctica, em provocaria un constant trastorn personal”.

Jaume Camprodon, que va ser bisbe de Girona.

Enfadat amb el bisbe

El bisbe de Girona Jaume Camprodon Rovira (Torelló, 1926 - Girona, 2016) també va trobar una fórmula per mantenir-se independent de la Generalitat de Pujol. L’any 2002 el prelat va dir no quan volien atorgar-li la Creu de Sant Jordi. Camprodon va rebutjar la condecoració honorífica de manera coherent amb la seva manera de ser, una persona senzilla per a la qual el més important era el missatge evangèlic. Enrere quedava una polèmica inhabitual entre el bisbat i la Generalitat, sorgida el novembre de 1991. Aleshores el Full Parroquial havia criticat les campanyes publicitàries de CiU que parlaven de “la feina ben feta” i de “la gent és la força de Catalunya”. L’article sense signatura afirmava que, a base de propaganda milionària i electoralista, s’estava conreant una política de façana amb diners públics. Pujol, catòlic confés, va respondre molt enfadat, i Camprodon es va limitar a dir que ell no estava d’acord amb l’article del Full del seu bisbat.

De la negativa d’uns, com és normal, d’altres en van dir bé i ho van celebrar. En el no de Francesc Ferrer, el beneficiat fou Joan Vidal i Gayolà (Anglès, 1943), que va ostentar els càrrecs de president de la Diputació de Girona (1979-1980) i conseller de Governació (1980-1982) en el primer govern de Jordi Pujol. Vidal, lleial, educat i emotiu, va ser beneficiat per Pujol, però igualment sempre va estar agraït a Ferrer. Ho recorda a les memòries, publicades recentment: “Vaig entrar a la política activa amb Ferrer i, tot i que ben aviat els nostres camins es van separar, ha estat sempre un referent per a mi. Vam compartir esforços i moltes il·lusions en aquells primers anys de militància política i sempre vam mantenir bona amistat [...] Va ser el meu pare polític i m’agradaria no haver-lo decebut”. 

stats