Comarques Gironines 03/06/2021

La dolça ira de Karavan

L’artista es va enfadar amb Portbou i va amenaçar amb desmuntar l’obra 'Passatges', però finalment es va reconciliar amb el poble

Ramon Iglesias
4 min
D'esquerra a dreta: Prof. Dr. Michael Benjamin, Lisa Fittko, Dani Karavan, Dr. Arthur Lehning a la inauguració de "Pasatges" el 15 de maig de 1994 en Portbou.

Girona“Conec l’artista que sap transformar el res i la natura en pensament. Conec l’home que amb un plat de sardines i conversa irradia felicitat i senzillesa. Però qui és aquest home que tracta de confondre, ignorar i amenaçar?" Així de categòrica començava una carta que l’alcalde de Portbou del 1998, Paco Martínez, va enviar a Dani Karavan, un dels artistes més rellevants de la història d’Israel, mort dissabte passat als 90 anys a Tel Aviv. Entre crits i estirabots, el creador havia amenaçat uns dies abans l’alcalde i antic jugador del Barça amb desmuntar i endur-se a un altre país l’impressionant complex escultòric Passatges, inaugurat quatre anys abans a Portbou en memòria del filòsof Walter Benjamin. El motiu de l’atac d’ira era que al costat s’hi estava construint un port esportiu gegantí que considerava que desfigurava la seva obra, finançada pels lands alemanys amb uns 60 milions de pessetes.

L’últim president de la República Federal d’Alemanya, Richard von Weizsäcker, va visitar Portbou per implicar-se en el projecte. El dia de la inauguració, el 15 de maig del 1994, també hi van ser els presidents dels estats alemanys de Baden-Württemberg i de Hessen i el català Jordi Pujol, que va reclamar que el Passatges convertís Portbou en un indret on es fessin trobades “supranacionals sobre tolerància i comprensió”. Desig incomplert.

La carta, que Martínez ara revela, afegia: “Senyor Karavan, Portbou va néixer abans que vostè i que jo i ni els morts canvien de residència ni els pobles s’empaqueten i es traslladen”. Martínez, migcampista de driblatge tècnic, li volia fer veure que Passatges era un memorial dedicat a un Benjamin que reposaria per sempre més al poble fronterer, on, segons la versió oficial, es va suïcidar l’any 1940 per por a ser capturat pels nazis. L’influent pensador havia arribat a aquesta frontera creuant els Pirineus guiat per Lisa Fittko, la llegendària resistent francesa. La Gestapo acabaria tenint unes oficines secretes a Portbou.

Karavan i Martínez van acabar bé. Estaven units per les alegres i senzilles sardinades a casa d’aquest últim, construïda en ple coll dels Belitres, per on uns 300.000 exiliats republicans van fugir de la repressió franquista. Van acabar raonablement bé, perquè l’alcalde va intercedir davant de la Generalitat per reconduir el projecte del port esportiu perquè no afectés el marc visual del complex. I sobretot perquè des de dins del Passatges es pogués continuar admirant el canvi d’aparença i de color del mar i de les roques en funció de les onades o de la fúria de la tramuntana, perquè els complexos de Karavan són un apèndix de l’entorn i de les seves circumstàncies.

Retorn a Portbou amb Wim Wenders

Malgrat detestar el port, l’escultor va acabar considerant Passatges una de les seves obres més transcendents i hi va tornar sempre que va poder. L’últim cop va ser el 2015, amb el seu amic i cineasta Win Werders. El temps li ha donat la raó. El colpidor monument s’ha convertit en un dels més reconeguts d’Europa, mentre que aquell port esportiu és una calamitat mediambiental que en aquells temps Jordi Pujol va ordenar construir pensant que aportaria benestar a un poble en decadència per la supressió de les duanes interiors europees i perquè disposaven de 500 milions de fons europeus. Però, en canvi, ha sigut el túnel rovellat, com alguns veïns anomenaven el Passatges, que ha situat Portbou en el mapa del turisme cultural mundial i dels estudiosos de l’obra de Benjamin i de Karavan, un home “temperamental, irreverent i d’insubornables conviccions quan es tractava de defensar la integritat de la seva obra però que, al final, sempre transmetia un punt de dolçor i de bondat”, explica la regidora de Cultura de l’època, Júlia Fernàndez.

Portbou encara espera veure complert un desig de Karavan. Incomplert per tots els governs de la Generalitat, que sense excepció s’havien compromès a invertir a Portbou en un projecte de mil noms diferents, al modernista Ajuntament vell, com a espai de referència mundial dedicat a la pau, a l’exili, a la concòrdia i a Benjamin. Fins i tot hi ha un avantprojecte dissenyat personalment per Norman Foster, que es va traslladar a Portbou a dibuixar-lo de la mà del seu amic Dani Karavan.

El monument 'Passatges' de Dani Karavan a Porbou.

Un artista polític i un personatge incòmode

Karavan és autor d’uns 70 complexos escultòrics arreu del món, com el monument als gitanos i les víctimes del nazisme de Berlín, el Camí de la Pau situat a la frontera entre Egipte i Israel, la Plaça de la Tolerància en homenatge a Yitzhak Rabin a París, la Plaça Blanca de Tel Aviv o el Carrer dels Drets Humans de Nuremberg. Algunes obres inquietants, com l’escultura parlant del desert del Nègueb, d'altres de belles, com els Jardins Secrets de Sapporo al Japó, i alguna de gegantina, com l’Axe Majeur a Cergy-Pontoise, de més de tres quilòmetres. Karavan té desenes de premis i reconeixements prestigiosos d’arreu, com el Premi Israel 1977, el Praemium Imperiale del Japó 1998 i el Premi Nacional de Cultura de Catalunya 2016. Això malgrat ser un personatge incòmode, sobretot per les ultradretes i pel govern del seu país, on amb gairebé 90 anys encara assistia a manifestacions en contra del que considerava la “llei feixista estat-nació” de Benjamin Netanyahu, a qui detestava. Ell mateix es reconeixia com un artista polític en el documental Dani Karavan de Barak Heymann, que va tancar divendres passat, un dia abans de la seva mort, el festival DocsBarcelona. El documental mostra aquest caràcter dur, incòmode i idealista de Karavan, que amb 90 anys s’hi acomiadava amb un prec: “No ens hem de rendir, hem de lluitar pels drets dels altres”.

stats