Joaquim Vicens, d'Agullana al món

GironaL’art que es va produir a l’exili en els anys de la dictadura franquista va ser durant molt de temps un continent submergit, malgrat que una gran part dels creadors que van haver d’abandonar el país pel seu compromís antifeixista representaven l’art més avançat i cosmopolita. Aquest estat d’invisibilitat i de manca de reconeixement, extensiu a la majoria de població exiliada, fou, en bona part, una resultant de la manera com es va fer l’anomenat procés de transició a Espanya, de les correlacions de força existents, de les dinàmiques socials i polítiques d’aquells moments i també, esclar, de les que van venir després. El tema de l’exili continuava sent una patata calenta que, alhora, resultava indicativa de les limitacions del canvi de règim.

Malgrat els avenços institucionals assolits en les darreres dècades, propiciats en bona part per les reclamacions d’alguns partits polítics i sindicats, les iniciatives d’entitats memorialistes i l’esforç de molts investigadors, encara resta moltíssima feina per fer. Els governs d’Euskadi i Catalunya també han tingut un paper força destacat en la vindicació d’aquest llegat. En el cas català, cal assenyalar la creació del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, el qual entre les seves funcions de recerca i divulgació inclou el rescat i la posada en valor d’artistes expatriats absents dels relats historiogràfics dominants. Des de la seva fundació són nombroses les personalitats que ha fet emergir de l’oblit.

Lloc central de l'Art Brut

Avui volem destacar un autor de les comarques de Girona, Joaquim Vicens Gironella (Agullana, 1911 - Tolosa de Llenguadoc, 1997), que ocupa un lloc central en l’anomenat Art Brut, un dels corrents internacionals més importants de la postguerra europea. Ara mateix es presenta una exposició de la seva obra al Museu de l’Exili i posteriorment al Museu del Suro de Palafrugell.

Vicens era fill d’una família d’artesans del suro de tradició republicana i surotaper ell mateix. De ben jove va mostrar inquietuds cíviques, polítiques i culturals, així com una passió per l’escriptura que no l’abandonaria al llarg de la seva vida. Durant els anys trenta va col·laborar en la premsa local i comarcal. Arran del cop militar contra la República, va formar part del Comitè Antifeixista i del Consell Municipal del seu poble, primer per la CNT i després pel PSUC. La victòria del feixisme catòlic espanyol va forçar-lo a l'exili i va passar un any internat al camp de concentració de Bram. Un cop lliure, va trobar feina en una fàbrica de taps de suro a Tolosa de Llenguadoc, on va formar una família amb la refugiada republicana Paz Santiago Ruiz, amb qui tindria tres filles. Arran de l’ocupació alemanya va ser enviat al camp de concentració de Récébédon i d’aquí a Le Croisic, on va ser enquadrat en l’organització Todt per participar en la construcció del Mur de l’Atlàntic.

Escultures amb suro

Retornat a Tolosa va dirigir la revista Catalunya, auspiciada per sectors de la resistència. Posteriorment va practicar un original treball escultòric en suro al marge dels corrents estètics de l’època. L’artista i intel·lectual francès Jean Dubuffet en va veure les obres i va quedar-ne corprès, ja que s’ajustaven a la idea d’Art Brut que llavors estava elaborant i que volia representar un corrent d’alteritat en relació amb l’art instituït. L’any 1948 va presentar-lo en una exposició personal a París i posteriorment participà en les mostres més significatives de la tendència a Europa i als Estats Units.

Actualment, l’obra de l’autor agullanenc gaudeix d’un nivell notable de projecció, està exposada en diversos museus i ha format part de mostres internacionals altament rellevants. El seu fer ha estat objecte de nombroses referències en articles, llibres i tesis doctorals. Aquesta situació contrasta amb l’escàs coneixement que se’n té al seu país natal, àdhuc entre els especialistes, malgrat ser l’autor català més representatiu de l’Art Brut. Una desinformació que les exposicions abans esmentades pretenen ajudar a superar.