La Jonquera recupera búnquers per a un nou itinerari històric

GironaL'Ajuntament de la Jonquera ha impulsat els treballs d’arranjament de diversos búnquers construïts per l’exèrcit franquista i la millora dels accessos gràcies a la col·laboració desinteressada dels propietaris dels terrenys on van ser edificats. D’aquesta manera, a part de conservar el patrimoni arquitectònic del municipi, es vol impulsar un nou itinerari històric i cultural que serà presentat el pròxim dia 29 de maig. El projecte s’enceta ara amb dos búnquers de metralladora i continuarà més endavant amb nous arranjaments. La gestió de les visites anirà a càrrec del Museu Memorial de l’Exili (MUME).

La iniciativa representa una alternativa a altres interessos centrats en un territori que, pel fet de situar-se ran de la frontera, era un punt estratègic molt important des del punt de vista militar. Segons Joan Manuel Alfaro i Pablo de la Fuente, historiadors especialitzats en construccions defensives, el conjunt d’obres de la Jonquera és únic a Catalunya des del punt de vista patrimonial.

La construcció dels búnquers data del 1943, quan el règim no les tenia totes a causa del desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i quan els alemanys que controlaven la frontera fortificaven també les altures properes de Bellaguarda. L’enemic esperat havia de ser un exèrcit mecanitzat, ja que a més dels nius de metralladores van aixecar obres antitanc. De bastir-los se’n va fer càrrec el regiment de fortificacions número 3, compost bàsicament, en aquella època, de soldats de lleva. De fet, aquest pla defensiu de la Jonquera va ser un més entre els diversos projectes que els franquistes van establir arran de la frontera des del 1939 i que, en un primer moment, van traduir-se en la construcció de pistes i camins, tasca en la qual van estar ocupats batallons de soldats treballadors, és a dir, represaliats per la ideologia.  

Un batalló de soldats

Els dos fortins ara recuperats estan situats en terreny rústic, a l’oest de la carretera internacional, i estaven pensats per servir de contenció si s’acostaven forces enemigues, la qual cosa ara seria molt dificultosa a causa de la vegetació que hi ha crescut, a més de les edificacions modernes. S’integraven en un centre de resistència, defensat per un batalló de soldats. Per a la construcció es va seguir la fórmula de tres palades de sorra, dues de grava i una de ciment.

Es caracteritzen per dur els símbols emblemàtics de la unitat que va construir-los, les llargues galeries i els espais interiors que permetien de passar-hi hores, i sobretot per la bona conservació. Així es diferencien també dels que més endavant, a partir de l’agost del 1944 i una mica més cap al sud de l’espai empordanès, van proliferar per constituir un altre pla: l’organització defensiva dels Pirineus, que abastava del Mediterrani al Cantàbric.

A part de servir puntualment per a la vigilància del territori fronterer en moments de preocupació especial, aquestes construccions de la Jonquera no han tingut cap utilitat pràctica, però és perceptible que van servir d’allotjament a gent amb pocs recursos, perquè a l’interior s’hi va fer foc i es van ennegrir les galeries.