JORDI TONIETTI: “Als dotze anys els nens han de jugar: no és just prendre’ls la infantesa abans d’hora”

Jordi Tonietti ja somiava a ser músic quan, amb només quatre anys, va pujar per primera vegada a un escenari per cantar acompanyat del so d’una cassola i un cullerot. Un any més tard cantava en festivals i en programes de ràdio amb Els Germans Tonietti, el grup que va crear amb tres dels seus sis germans, el més gran dels quals doblava pel·lícules de Disney, com la mítica Sonrisas y lágrimas. Als 54 anys, Jordi Tonietti pot afirmar que el seu somni de nen s’ha fet realitat: la seva vida i la música són indestriables. Els darrers trenta anys els ha dedicat a cantar per al públic infantil. Per a “les persones petites”, diu ell. Fa uns dies va rebre el premi de l’Ateneu d’Acció Cultural (ADAC) en reconeixement a la seva tasca de difusió i de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Els Amics de les Arts, promotors del Festivalot, li han concedit l’honor d’encetar demà aquest nou festival de Girona.

Diu que de molt petit ja tenia clar que volia ser músic. Quan va decidir que es dedicaria a cantar per al públic infantil?

Hi va influir la meva relació amb l’escoltisme. Tots els germans vam ser escoltes. De més gran vaig ser també cap d’un agrupament escolta i vaig tenir l’oportunitat de cantar per als nens i de descobrir que hi connecto molt bé. Són un públic molt generós i agraït.

Ja porta trenta anys fent d’animador infantil. A mesura que ha anat sumant anys, ¿ha hagut de canviar la manera de connectar amb els nens?

M’hi trobo bé igual que fa trenta anys, potser millor, perquè domino més la situació quan pujo a l’escenari. En algunes coses els nens ara són diferents de fa trenta anys, però continuen sent nens, amb les mateixes ganes de divertir-se, els mateixos somriures... I fins i tot ara troben en els meus concerts una cosa a la qual abans no donaven tanta importància: ara estan més acostumats als inputs tecnològics i visuals, i els sorprèn trobar algú que juga amb les sensacions i amb la imaginació, que els anima a deixar-se anar, i tot això col·lectivament. Ballen, riuen i canten junts.

Així, ¿no està perduda la batalla contra la diversió individualista de les tauletes?

Crec que la feina d’animador infantil té ara més importància que mai. Demostrem als nens que sense cap maquineta a les mans es poden divertir i es poden deixar anar. I de debò que es deixen anar!

Ara els nens creixen massa de pressa?

Els fan ser grans més aviat. I també els fan ser joves durant més temps. Els envien a l’institut als 12 anys, quan encara són nens. És un dels mals que crec que hauríem d’abordar. No és just prendre’ls la infantesa abans d’hora. L’etapa més curta és la infantesa, i a sobre la volem escurçar encara més!

Es nota, això, en els seus concerts?

I tant! Jo abans a les escoles cantava per a nens de 13 i 14 anys i s’ho passaven molt bé, tenien assumit que eren nens. Com que no els preníem la infantesa abans d’hora eren capaços de jugar sense tenir vergonya. Ara quan arriben a l’institut, amb 12 anys, se’ls diu que ja no són nens, han d’assumir el rol de grans, i això els crea una lluita interna perquè ells encara volen jugar. Volen i dolen, perquè la societat els ha dit que han de ser grans.

Això té conseqüències? Quines?

En té. Els nens encara no estan preparats per assumir el rol que els fan fer. No són ni en un lloc ni en l’altre. Tenen un problema d’identitat, i això genera problemes com el fracàs escolar.

Tot i que viu de la música, ha fet diverses feines i fins i tot ha tastat l’ofici de polític. Què opina de l’experiència?

He fet feinetes puntuals, des de repartidor de diaris fins a cambrer, professor de música, manobre i oficinista. I he sigut regidor a l’Ajuntament de Cabanelles (Alt Empordà) durant una legislatura. Érem un grup d’independents que vam desbancar l’alcalde de CiU de feia molts anys. L’experiència no va ser dolenta, però en un poble petit alcalde i regidors han de dedicar-hi hores. I cal tenir clar que pots ser criticat o ser sospitós de voler treure profit de les decisions que prens.

Aquest dissabte enceta el Festivalot.

Em fa moltíssima il·lusió. Que s’hagi creat el Festivalot és una molt bona notícia perquè els seus promotors, Els Amics de les Arts, han tingut en compte els que fem música per a infants des de fa anys. Hi ha molts festivals amb l’etiqueta de kids, però contracten grups que fan música per a adults i l’adapten per als infants.

Acaba de rebre el premi ADAC per la seva contribució a la difusió de la llengua catalana.

De petit a casa érem d’ERC i sempre havíem tingut molt clar que havíem de defensar la nostra cultura. Ho he fet sempre, i arreu dels Països Catalans he fet pedagogia perquè es reconegui el català com la llengua comuna. Una manera de treballar per la llengua és treballar amb la llengua, i jo ho faig cantant i narrant contes.

Això l’ha obligat a anar a contracorrent?

Dedicar-te plenament a la música per a nens, per a persones petites, ja és anar una mica a contracorrent. Sortim en lletra petita als cartells i els mitjans no ens fan cas quan traiem novetats discogràfiques, tot i que surten coses molt bones. Superem en públic molts del grups reconeguts i no se’ns té en compte. I la feina que femés molt important. És la base perquè els nens després tinguin ganes d’escoltar música en català, o s’interessin per les rondalles i la nostra cultura. A TV3 gairebé no hi sortim. El Club Super3 està molt bé, però hauria de tenir un petit espai que reflectís el que fem nosaltres.

L’ha temptat fer música per a adults?

Ja he cantat per a adults, amb Les Veus de Besalú, fa anys. I ara preparem un projecte també per a adults: una selecció de cançons que m’han marcat durant els darrers 30 anys, i algunes cançons meves. Els concerts seran a partir de la tardor amb els músics que habitualment m’acompanyen, entre ells el meu fill Oriol Agustí, que és mitja ànima meva.