27/10/2021

L'art delator

2 min

La setmana passada es va inaugurar a Nova Jersey l’escultura més grossa de Jaume Plensa. Posada a la riba del Hudson, L'ànima de l’aigua té un nom escaient, perquè els contorns digitals de l’escultura són relliscosos com un peix: permeten tantes lectures que la fan molt difícil i al mateix temps molt fàcil d’interpretar. Un dit demana silenci. És l’esperit de l’aigua, que demana pau i serenor a la ciutat de l’altra riba. Passat el covid, l’escultura evoca la bondat d’una infermera, és a dir, l’humanisme en la seva expressió més universal. Els caps de Plensa proliferen arreu del món per recordar-nos que el planeta és humà. No és estrany que tinguin un èxit extraordinari.

Però llegits d’una altra manera provoquen malsons. ¿No es contradiu l’humanisme amb la factura reivindicativament digital d’una obra repetida uniformàticament per tot arreu? ¿La unanimitat dels aplaudiments que desperta no és preocupant? ¿Aquest silenci acrític -el peix relliscós que no es mulla-, no podria ser pres també com un elogi de la censura? La invocació del silenci no es fa callant, sinó, al contrari, amb una escultura descomunal pagada per un multimilionari que hauran de veure vulguin o no cada dia centenars de milers de persones, com un municipal perenne. L’autocomplaença sinistra d’aquests rostres els torna erms, freds, burocràtics, obvis, inhumans. És el terror d’una societat plana i benpensant, el tipus de màscara que qualsevol dictadura plantaria a la seva plaça Major. Segurament malgrat ella mateixa, una escultura així representa la vanitat que es creu capaç d’estar per sobre de la paradoxa humana. Fa pensar en els populismes que creixen en moments de decadència humanista com l’actual, el discurs hipòcrita i fàcil on s’agafen les mateixes víctimes del sistema.

Potser la gran virtut d’aquesta escultura sigui, doncs, de despertar el malson. A escola vaig tenir un mestre molt bo que aturava la classe a mitja tarda i ens feia estar un minut callats perquè ens adonéssim del valor del silenci. El col·legi encara existeix, però ara, cada dia, quan entren i surten els nens a classe o al pati, la mateixa escola engega uns altaveus eixordadors que emeten música, com deuen fer tants col·legis, si no tots, del país, en una altra demostració de com la millor de les intencions -no traumatitzar els nens amb sirenes o timbres- mata la civilització i la convivència, imposant la llei del més fort, en aquest cas en forma de contaminació acústica i fent d’exemple als alumnes, que després van pel carrer amb la música del mòbil a tot drap.

stats