CELOBERT
Comarques Gironines 28/01/2021

L’holandès Errant

2 min

ESTÀVEM MIRANT LA MAR deserta i el meu amic va assenyalar-me un punt negre a l’horitzó. A poc a poc, el punt va anar-se fent gran i prenent la forma d’un gran vaixell de fusta, un bergantí antiquíssim i espectral, gairebé un derelicte, amb la bandera i les veles fetes parracs, penjant com esqueixos de carn als esquelets dels pals. “És el vaixell fantasma -va dir el meu amic-, fa tres-cents anys que navega sense nord. Volta pel Mediterrani. De tant en tant passa per aquí. No fa gaire va ser vist a prop d’una illa grega, aquella d’Ulisses. No el van deixar entrar a port, com si tingués el covid. No m’estranya”.

El vaixell fantasma s’acostava fent esses sobre l’aigua. “Per què s’acosta tant? És perillós”, vaig dir. “Vol redimir-se. Ho fa periòdicament, últimament més sovint, i no pas per gust. És part de la seva maledicció. Suposo que saps la història. El capità es va vendre l’ànima al diable. Sense ànima no tens moral i sense moral confons les veritats i les mentides i perds la carta de navegar i ja tot t’és igual. Entre un vaixell fantasma i una nau dels bojos no hi ha gaire diferència”.

S’acostava tant a les roques que vaig espantar-me i vaig fer un crit al timoner: “Mestre! Vigileu les lloses!” “No t’hi matis que no et sent”, va dir el meu company. “I els amos, no tenen por que s’enfonsi?” “El donen per perdut. La naviliera va despatxar uns quants capitans, però la maledicció es va quedar a bord i al final hi han posat un robot”. Vaig veure que el timoner era platejat i brillava. “El controlen per GPS. Però la mar és un organisme viu, és com el cor d’un home i només pot entendre’l una ànima humana. Per això van a la deriva. Qui sap si en el fons la naviliera no té ganes d’enfonsar el vaixell i acabar amb la maledicció”.

Llavors va passar una cosa inesperada. Potser perquè m’havien sentit, tot el passatge va acostar-se a babord, va abocar-se a la barana de fusta i ens feien senyals amb els braços. Quin espectacle! Eren zombis i se’ls veia tan desesperats que feien llàstima. Es van posar a cantar a cor. “Com desafinen!”, em vaig queixar. “Ja et dic que han perdut el nord, els maleïts. Ens volen atraure amb aquestes veuotes i aquests galls. Fa tant que no trepitgen terra ferma que no s’adonen que ja no tenen res a veure amb nosaltres i que no ens poden enganyar. I és una sort, perquè per més que ens demanin, no els importem gens”. Es feia estrany pensar que les sirenes terribles ja no eren en una illa sinó a dalt d’un vaixell a la deriva i que pretenien, amb aquells desacords, que ens tiréssim a l’aigua.

stats