L'escriptura segons Casas Ros

GironaNascut a Perpinyà el 1972, l'enigmàtic Antoni Casas Ros és encara més invisible que Thomas Pynchon, de qui, als seus 78 anys, es poden trobar algunes fotos de quan era jove, extretes d'anuaris i documents oficials. Casas Ros, que als vint anys va quedar desfigurat per un accident, mai no ha aparegut en públic ni ha deixat que li fessin cap foto; ni tan sols l'han vist els seus editors. Això no diu absolutament res sobre el valor literari de la seva obra, però alimenta els esperits tafaners i afavoreix tota mena d'especulacions sobre la seva identitat. Després de publicar cinc llibres en francès –els quatre primers amb el segell de Gallimard: 'Le Théorème d'Almodóvar' (2008), 'Mort au romantisme' (2009), 'Enigma' (2010) i 'Chroniques de la dernière révolution' (2011)– i el cinquè, 'Lento' (2014), amb Christophe Lucquin Éditeur–, fa un mes i escaig ha aparegut la seva primera obra en català: 'Medusa', la darrera proposta d'Edicions El llop ferotge, traduïda de l'original francès per Ferran Ràfols Gesa.

Vana recerca del centre de l'ésser

Són 38 pàgines inquietants que deixen clar que Casas Ros no necessita cap argument extraliterari per cridar l'atenció dels lectors àvids de propostes que circulin pels camins menys fressats. Amb una arrencada sagnant que mostra una situació caòtica en què per sobre de tot impera la violència, l'autor recorre a la prosa, la prosa poètica i la poesia, a les majúscules estridents i a l'absurd, a tocs surrealistes i a histèriques mostres d'estremiment vital, per recrear un escenari que podria haver estat perfectament dissenyat sota els efectes de substàncies psicotròpiques. “Els embolcalls són miserables, il·lusoris, i en canvi en el cor hi trobem la igualtat profunda dels éssers”, diu el narrador poc abans de deixar-se travessar pels arcs de Sant Martí i preguntar-se què vol dir escriure. Una pregunta estranya que, potser, només potser, respon així: “Viatge a la ventura farcit de peripècies, clarianes atzaroses, vana recerca del centre de l'ésser”. Però amb Casas Ros res no acaba de quedar clar. O sí: el viatge és en ell mateix l'objectiu del viatger; a tot arreu hi ha homes, dones i nens que no van enlloc però avancen amb pas ferm. El llibre sacseja, això segur. Fa dubtar. Fa pensar. I fins i tot és possible que algun lector, ja cap al final, subscrigui aquesta frase del narrador: “Quantes vegades m'ha semblat trobar la teva follia en arribar al cim de l'arbre”.