Martí Castelló: “El pare de família que busca una hora al dia per pedalar és un heroi esportiu”

Fa 13 anys que Martí Castelló dirigeix el centre Cenit, especialitzat en l’assessorament esportiu. La seva feina va saltar als mitjans quan entre els seus clients van començar a aparèixer campions mundials de ciclisme o triatletes com Jan Frodeno. Fa dos anys que es van traslladar a una nau als afores de la ciutat que havia sigut el concessionari oficial de la marca Harley-Davidson. És un centre que atreu esportistes d’elit d’arreu del món.

¿Lance Armstrong va ser qui va començar a posar Girona al mapa dels esportistes professionals?

En va ser el gran promotor, tot i que molta gent ja sabia que aquí hi havia condicions immillorables per a determinades pràctiques esportives. Nosaltres vam començar a tenir ciclistes d’elit força després, cap al 2006.

¿Quants esportistes professionals estrangers de primer nivell viuen actualment a Girona?

Segur que són més d’un centenar, si hi sumem ciclistes, triatletes, corredors… El gran gruix és a la ciutat de Girona, on la majoria s’instal·len entre 6 i 8 mesos. Van i vénen per fer les curses i alguns no es queden més temps perquè el visat no els ho permet. L’actual legislació no ajuda que s’hi quedin tot l’any.

Què els ofereixen al centre?

Vam decidir qüestionar-nos tot el que es feia. Mirem de tenir-los en un bon estat de salut. Després de guanyar un mundial, un dels nostres esportistes em va dir: “Gràcies per haver-me fer tenir salut tot l’any i així haver pogut suportar els entrenaments”. A Girona hi ha molts professionals que ho fan molt bé: metges, fisios, entrenadors... el que faltava és algú que ho cohesionés tot. Oferim una visió integral.

Posen atenció a l’alimentació natural.

Sí. És un dels aspectes que ens valoren. Fora tòxics. Per exemple, fugim de punxar si els falta ferro i mirem de proporcionar-lo de manera natural. Cal anar amb compte, però, perquè hi ha molts articles amb poca base científica. També ens vam replantejar les fórmules d’entrenament. No tothom necessita els mateixos períodes i volums. Tenim un límit de 170 persones a l’any, comptant que podríem arribar a 200 per si tenim alguna selecció que ve a fer una estada.

Tots són professionals?

La gràcia del nostre projecte és que barregem professionals i amateurs. L’heroi esportiu també és el pare de família que troba una hora al dia per fer un puja i baixa a la muntanya dels Àngels per preparar-se per a una cicloturista. Mereix el tracte del professional. I aquesta idea va ser el nostre gran boom. I vam començar a créixer. Tenim el centre de Girona, el de la Cerdanya i esperem obrir-ne aviat dos més. La gràcia és que algú que ha guanyat la Volta té al costat un nano que s’entrena per fer la cursa social de Bescanó. Això ha creat comunitat esportiva i social, i l’hem fet créixer. També utilitzem moltes de les instal·lacions de la ciutat, com les piscines del GEiEG. Per exemple, no fem proves d’esforç al nostre centre. Si a la ciutat tenim en Ramon Brugada, que és un dels millors cardiòlegs del món, o en Jordi Surós, que fa molts anys que treballa en l’àmbit del rendiment... aprofitem-los!

¿Quin paper té la tecnologia en la preparació de l’esportista d’elit?

Tot hi ajuda. Però has de fer un bon ús de la informació i els tests. Quan fem proves per mirar capacitats o aptituds fem servir tecnologia, però ens desmarquem dels protocols estàndards. El nostre protocol és que no seguim protocols.

¿Com ho fa per vendre Girona als esportistes d’elit?

Es ven sola. S’adonen de seguida que aquest territori és un paradís per a l’esport. Carreteres tranquil·les, ben asfaltades. Muntanyes prou altes a la Cerdanya i Vallter, i d’altres de més properes a les Gavarres. Bones infraestructures esportives. La ciutat no és tan gran com altres ciutats on et pots perdre, ni tan petita perquè tothom parli de tu. Tenim el valor dels atractius turístics, l’alimentació sana i la cultura de l’esport. De vegades em diuen si no hauríem de tenir instal·lacions annexes. Llavors els faig pujar a la terrassa i els dic: has vist això? No podem millorar aquest entorn natural.

Cada cop hi ha més gent gran que practica esport amb molta intensitat.

És un target molt elevat, és veritat. Volen emular grans esportistes. Si no ho fan acompanyats d’un professional, és quan apareixen les lesions. Nosaltres tenim amateurs joves que esperen tenir un futur professional i els més grans, entre els 35 i els 58, que també es posen un objectiu i el volen aconseguir amb garanties.

¿Però no hi gent molt obsessionada amb l’esport?

No és dolent. Tots necessitem estar enganxats a alguna cosa per fugir de la nostra rutina. És millor tenir la dèria de fer esport que anar a fer cerveses al bar. L’esport sempre és bo si no arriba a ser obsessiu, amb límits saludables i sense que interfereixi en la teva vida diària.

El running és una moda que passarà?

La tendència a fer esport és aquí per quedar-se. Canviaran les tendències esportives. Fa un temps tothom feia maratons i ara si no fas curses de muntanya sembla que no ets ningú. Fa pocs anys érem quatre que practicàvem l’esquí de muntanya. Ara en fa tothom. Abans hi havia gent que feia carretera i d’altres BTT; ara s’ha vist que poden ser complementaris.

¿Quins esports i esportistes creu que triomfaran en el futur?

Ui, és molt difícil fer prediccions. El triatló està guanyant molts adeptes, però hi ha molta gent que fa turisme esportiu. Cada cop més, l’esport ha entrat en altres àmbits, com en el del turisme: anar a Nova York a fer una marató o una ruta de quatre dies a la Cerdanya en BTT. Pel que fa a joves esportistes, destacaria en Nan Oliveras, un triatleta d’Olot, i també tenim un equip de ciclistes joves que faran parlar.