Memòries i talent

GironaUn dels directors literaris de la desapareguda Editorial Selecta, Tomàs Tebé, esmentava al preàmbul de la primera edició de l'obra catalana completa de Gaziel, publicada el 1970, la "complexa i rica personalitat d'un escriptor que a les seves velleses va enriquir la literatura catalana amb aportacions d'un altíssim valor literari i intel·lectual". I l'autor del pròleg, l'historiador i polític Josep Benet, pronosticava que l'aparició del volum provocaria "més d'una sorpresa".

Potència intel·lectual i narrativa

D'aquell volum de gairebé 1.800 pàgines, escrites en un cos de lletra força més petit del que s'estila avui en dia, l'Editorial Proa en recupera, quaranta-quatre anys després, un dels 'Llibres de records'. Es tracta de 'Tots els camins duen a Roma', que de fet va ser publicat per primer cop el 1953. És una obra que confirma per si mateixa la potència intel·lectual d'Agustí Calvet, Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964), i demostra, a més, que Tebé tenia raó en qualificar-lo com un dels prosistes catalans més lúcids i brillants. I malgrat que, en augurar "sorpreses", Benet pensava sobretot en les persones que en llegir l'obra completa el 1970 hi detectarien un Gaziel profundament arrelat a Catalunya, no sembla gens desencaminat pronosticar que 'Tots els camins duen a Roma' en continuarà provocant entre els lectors que tot just el descobreixin ara, i no tant per qüestions relacionades amb l'amor a la nostra llengua com per l'evidència que un autor d'aquesta magnitud hauria de ser molt més conegut i difós, que se l'hauria de llegir més i hauria de sobressortir amb molta més contundència al cànon literari català.

París i la Primera Guerra Mundial

L'obra recuperada per Proa, il·lustrada amb dos plecs de fotografies, ressegueix les vicissituds de Gaziel entre el 1893 i el 1914, des dels sis anys, "quan la consciència es desvetlla i comença a emmagatzemar experiències vitals, fins als vint-i-set, just el moment en què cristal·litzaven, per primera vegada, en una forma regular i estable". El llibre du el subtítol 'Història d'un destí', un destí que va convertir-lo en periodista i més endavant en director del diari de més circulació peninsular, editat a Barcelona i escrit en llengua castellana. A l'últim capítol d'aquestes memòries, 'A les portes de Roma', Gaziel explica el seu tercer viatge a París, el maig del 1914. Es va instal·lar a "la menuda i solitària placeta de Fürstenberg, tocant a l'ombra de l'església de Saint-Germain-des-Prés (...) El silenci era impressionant. La placeta semblava a mil quilòmetres de París, submergida en la pau densa de la més remota província". S'allotjava "en una pensió digna d'un Balzac inèdit", estudiava a la Sorbona i escrivia articles per a 'La Veu de Catalunya'. En esclatar la Primera Guerra Mundial, va començar un dietari en què relatava la transformació de la ciutat. A principis de setembre, quan les tropes alemanyes arribaven a les envistes de París, va rebre una carta del seu pare, amb arguments "de pes mineral" perquè tornés de seguida a Barcelona.

Primers articles a 'La Vanguardia'

Li va fer cas "capcot i resignat" i, pocs dies després d'arribar a la ciutat comtal, el director de 'La Vanguardia', Miquel dels Sants Oliver, li va demanar si duia res escrit de la guerra a França. Hi havia enviat els seus millors redactors, però al cap de quatre dies, quan es pensava rebre la primera crònica, l'enviat compareixia, "mústec i amb les mans buides", dient que no havia pogut passar més amunt de Perpinyà. Gaziel, que s'escoltava Oliver tot dient-se "què diables podia tenir a veure amb aquelles trifulgues", mai no s'havia sentit atret pel periodisme, però va acabar parlant-li de les notes que havia pres a París, gairebé d'esma, abans de ficar-se al llit. Oliver li va arrabassar la llibreta per fullejar-la. "El seu rostre s'anava encuriosint, interessant, exaltant (...) Tancà de sobte el quadern, fent sonar les seves cobertes xarolades, i em digué amb una gran vehemència: Ja en tinc prou; això és magnífic. És un dels testimonis més vius que segurament quedaran d'aquestes hores terribles". Li va demanar que traduís aquelles notes al castellà i les dividís en capítols o articles. "Vostè és tot un periodista", li va dir. Ni es podia imaginar, però, que Gaziel acabaria sent director de 'La Vanguardia'.

Qualitat literària

'Tots els camins duen a Roma' conté moltes més peces engrescadores. El testimoni quasi directe de l'atemptat contra el general Martínez Campos el 24 de setembre de 1993; la bomba del Liceu el 7 de novembre del mateix any; l'ingrés poc abans dels nou anys, el 1896, al pensionat dels jesuïtes a Sarrià; la pèrdua de les colònies (1896-1898) vista per un adolescent; l'enterrament de Mossèn Cinto el 13 de juny de 1902; el desengany experimentat en comprovar el baix nivell de les classes de Dret (1903-1907) a la Universitat de Barcelona... I la vocació literària, esclar. I la descoberta de París i Madrid, la Setmana Tràgica a Barcelona, la guerra al Marroc... Però independentment de l'interès dels temes tractats, cal subratllar sobretot la qualitat literària de Gaziel, el seu sentit del ritme i la llengua, el talent amb què maneja els materials narratius, un seguit de factors que el fan mereixedor d'un lloc d'honor al cim de la literatura catalana moderna.