Història
Comarques Gironines 30/09/2021

Els polítics de la Transició, retratats des del Govern Civil

Un informe del 1980, signat pel governador Ramon Codina, assenyala trets i valoracions personals dels polítics gironins

6 min
Arcadi Calzada, el governador Ramon Codina (al mig) i Joaquim Nadal durant una inauguració a la Plaça de Catalunya de Girona.

GironaEl setembre del 1980 es va celebrar a Madrid una reunió de governadors civils, convocada pel ministre de l’Interior Juan José Rosón. Era en temps moguts de la Transició, quan els militars ja conspiraven perquè el govern que presidia Adolfo Suárez era incapaç d’afrontar la problemàtica del moment i la divisió del mateix partit governamental era un fet. Per mirar de superar l’escull, Suárez –present a la trobada– volia conèixer la situació del país i, amb els seus representants de províncies, tractar temes relacionats amb la seguretat ciutadana i l’ordre públic, així com les relacions de l’administració central i els organismes del règim autonòmic acabats de néixer, a més d’unificar criteris a l’hora de fer política.

Va caldre que els cridats a la cita hi aportessin un report sobre diversos aspectes definidors de la realitat de la demarcació respectiva. Més de cinquanta pàgines ocupava el document que hi va dur el governador de Girona, referit als partits, sindicats, situació política, infraestructures, sanitat, grups il·legals, delinqüència, atur, droga, mitjans de comunicació... i el perfil humà dels parlamentaris de la província. En aquest últim apartat, el governador Ramon Codina Ribas (Vic, 1927 - Granollers, 1984), enginyer de camins, nomenat per la Unió de Centre Democràtic, que ocupava el càrrec a Girona des del mes de juliol del 1980, hi va incloure detalls curiosos sobre la vida i el caràcter dels parlamentaris i polítics més rellevants de la circumscripció.

D’acord amb els resultats electorals sortits de les eleccions generals, celebrades el dia 1 de març del 1979, la demarcació de Girona era representada al Parlament de Madrid per dos diputats del PSC-PSOE (Ernest Lluch Martín i Lluís M. de Puig Oliver), dos de Centristes de Catalunya-UCD (Josep Arnau Figuerola i Joan Botanch Dausà) i un de Convergència i Unió (Josep López de Lerma López, després de la renúncia de Joan Sala i de Concepció Ferrer). Al senat hi havia tres membres de la Nova Entesa: dos proposats pel PSC-PSOE (Jaume Sobrequés Callicó i Francesc Ferrer Gironès), un convergent (Jaume Casademont Perafita) i un militant d’Esquerra Republicana (Josep Rahola d’Espona).

Ernest Lluch i Joan Reventós

Cinc diputats

El conjunt de retrats començava amb el del diputat Ernest Lluch, presentat com a "home de gran honestedat personal i professional", i considerat "possible successor de Joan Reventós en la secretaria general del Partit dels Socialistes o inclús com a ministre d’Economia en el gabinet socialista a l’ombra". S’hi subratllava també la simpatia de què gaudia a Girona, fins i tot més enllà del camp socialista.

Lluís M. de Puig, en canvi, segons el redactor de l’escrit, no repetia les mateixes simpaties de l’anterior, pel "caràcter reservat i àcid". Se’l relacionava amb el "clan dels Nadal", constava que vivia en un pis de solter a la part vella de la ciutat i que tenia una vida de relació àmplia. L'informe s’estenia amb referències al seu germà, que treballava a la secretaria de Josep Tarradellas, i a la família, vinculada a Girona i Garrigoles, i de tradició manifestament dretana.

Josep Arnau era qualificat de "fitxatge important per encapçalar les llistes d’UCD", atesa l’activitat i l’eficàcia que havia desplegat al capdavant de l’Escola Politècnica. Però es remarcava que havia defraudat una mica, per bé que sabia moure’s bé i donava una imatge de relativa activitat.

Joan Botanch era pintat com "la gran decepció centrista", malgrat que possiblement era "el polític més ben preparat intel·lectualment". Se’l veia "desencantat i desitjós d’una línia més nacionalista per al partit". El redactor advertia que la poca –mínima, apunta l’informe– acció desenvolupada per aquest diputat podria influir negativament en pròximes eleccions. S’esmentava també que la situació financera que patia, deteriorada greument, havia accentuat la seva absència de la vida política gironina.

Sobre Josep López de Lerma afirmava que tenia l’escó "per dimissions successives de dos predecessors en la llista". Constatava que era "de fidelitat absoluta al partit" i que, més enllà d’inexperiència política, "havia sabut mantenir una imatge vàlida, a l’estil de Convergència, i les relacions públiques".

Quatre senadors 

Del senador socialista Jaume Sobrequés remarcava el seu origen polític democristià (Unió Democràtica de Catalunya) i el fet de treballar a Barcelona, que l’allunyava de Girona, però que l’arrel familiar li assegurava el lloc.

Francesc Ferrer, definit per ell mateix com independent, era qualificat de “trànsfuga de Convergència”. Segons el retrat governatiu, no gaudia de simpatia especial, però era actiu en les preguntes al govern. L’informe afegia que no tenia problemes familiars i que "un fill militava, més o menys, en un grup àcrata".

Francesc Ferrer en un míting del PSC.

Jaume Casademont era descrit com a soci de l’Opus, pare de sis filles i industrial càrnic. S’apuntava que al Senat s’havia integrat al grup basc i que "gaudia de simpaties per la serietat professional i honestedat personal".

De Josep Rahola es remarcava que era barceloní, per bé que de família d’origen gironí, "catòlic convençut i nacionalista clar". Se’l veia poc vinculat a la realitat gironina, però amb simpaties en el sector rural.

Alcalde, president i conseller

A més dels parlamentaris, l’informe reportava trets personals de tres polítics del món local i català: el de l’alcalde de Girona, el president de la Diputació i el conseller de Governació. De l’alcalde Joaquim Nadal remarcava que pertanyia a un clan polític ampli i amb llaços familiars propers o totalment socialistes, per bé que oficialment era independent. El retratava "fidel al partit, però capaç d’enfrontar-s’hi, ja que no seria fàcil de substituir-lo". Informava, a més, que era "ben conegut per la vida nocturna a la ciutat i la Costa Brava, fet que podia generar simpaties, encara que un sector ampli ho rebutgés". I precisava que "no s’allunyaria fàcilment de la política ni del poder".

Arcadi Calzada, per la seva banda, era considerat com una "sorpresa positiva". La seva política, qualificada d’eficaç i prudent, queia bé, per la qual cosa calia tenir-lo en compte dins el partit. L'informe feia notar "la divergència amb l’alcalde de Girona, per més que volgués dissimular-la".

Finalment, Joan Vidal i Gayolà hi apareixia com un home jove, d’ascensió ràpida, que "podia fer un paper brillant al capdavant d’una conselleria difícil". Era estimat "fidelíssim a la línia de Pujol" i "catòlic practicant, característica que no oculta i li fa guanyar simpaties i vots".

Joan Vidal i Gayolà.

Simpaties i antipaties

La informació resumida fins aquí (consultable a l’Arxiu Històric de Girona) no era neutra. Revelava preferències i aversions del redactor o redactors de les siluetes impressionistes, i així mateix no podem oblidar, a l’hora de valorar la descripció, que el Govern Civil era un òrgan del govern central i alhora un punt de suport del partit que governava a Madrid.

En la confecció de l'informe hi van intervenir diverses persones: delegats provincials, comissaria de policia, guàrdies civils, dirigents d’UCD... Ara com ara resulta difícil de precisar a qui atribuir l’autoria de l’apartat sobre els polítics, ja que el governador va ser un transmissor de la feina que altres li havien preparat abans. La primera redacció podria ser atribuïda a una persona externa, ja que finalment va ser polida i refeta al Govern Civil per un funcionari superior. Tot amb tot, la qualificació transmesa dels representants gironins del partit governamental no era pas la més brillant o idònia, fet que també es traslluïa en l’apartat dedicat als partits polítics.

L’home clau del Govern Civil, en aquella època de la Transició, va ser Alberto Perales Salzmann (Tortosa, 1924 - Girona, 2003), secretari general de la dependència i suplent del governador en les absències, que s’hi va moure còmodament durant una colla d’anys: des del 1965 fins al 1989. Tot servint els interessos del Movimiento i els governadors de la dictadura i els de la monarquia, va adquirir un coneixement detallat i complet de la societat gironina. Ningú com ell no podia ser més expert i competent en temàtiques legals de governació i administració per aplicar-les al medi concret.

Codina, el governador del 23-F

L’enginyer Ramon Codina Ribas, sense desmarcar-se de la lògica centralista, va fer la feina sense estridències. A Girona va viure l’intent de cop d’estat del 23-F i la descomposició interna del partit que li havia atorgat la preeminència. El seu mandat va cloure’s el desembre del 1982, amb la desfeta d’UCD en les eleccions del mes d’octubre anterior.

Ramon Codina Ribas, el governador del 23-F.

Abans de governador havia sigut delegat provincial del ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme a Barcelona, i com a tècnic havia participat en la construcció de diverses obres hidràuliques. Interessat per la cultura popular, va compondre una sardana, titulada Tos ulls. Dos anys després d’haver deixat el càrrec de Girona, va trobar la mort inesperada –juntament amb un fill seu– en un accident a l’autopista A-7.    

stats