Quatre rius Que marquen la història de Girona

GironaEl 29 de setembre a Girona van caure 123,6 litres per metre quadrat. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya feia 32 anys que no plovia tant en un sol dia a la ciutat. El resultat d’aquell xàfec es va fer evident de seguida: es va inundar el túnel del tren d’alta velocitat i es va haver d’aturar la línia ferroviària entre Barcelona i França.

La imatge del túnel convertit en una mena de canal venecià indoor va córrer com la pólvora per les xarxes socials i va ser motiu de bromes a tort i a dret que posaven en evidència la incapacitat dels responsables de la infraestructura més cara que s’ha construït mai a Girona. L’enrabiada dels usuaris va ser directament proporcional a la sornegueria local quan el tall del servei es va allargar uns quants dies i Adif va requerir l’ajuda de l’exèrcit per solucionar l’emergència.

Una vegada més es va fer present el que ha atemorit més els gironins al llarg de la història: l’aigua. O, per ser més precisos, els aiguats. Els anys avancen a la mateixa velocitat que es perd la memòria i és possible que algú pensi que les crescudes dels rius són cosa del passat. És cert que fa temps que la ciutat no pateix els mals de l’aigua però això no vol dir que no es puguin arribar a repetir, tal com s’ha pogut veure aquest mateix mes d’octubre.

Per sort, allà on no arriba la memòria arriben els papers. Hi ha constància documental que el 1193 la pluja ja va provocar el desbordament del Ter. Les conseqüències van ser nefastes: diversos morts, cases ensorrades i l’aparició de la fam i la pesta per les males condicions higièniques. D’allò fa més de vuit segles. Mireu si són segles que el rei de la Corona d’Aragó era Alfons el Cast, l’avi de Jaume I.

Un aiguat per generació

Gairebé totes les generacions han sigut testimoni d’una crescuda fluvial com a mínim. Val la pena recordar que a Girona de rius n’hi ha quatre: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants, i quan no se n’ha desbordat un, ho han fet dos o, en el pitjor dels casos, tots de cop. El més habitual és que quan plou en excés el Ter baixi amb tanta força que no pugui engolir l’Onyar i, en conseqüència, aquest últim es desbordi de tant ple que va. A l’Edat Mitjana això provocava que les crescudes s’enduessin els ponts -quasi tots de fusta- i deixessin incomunicades algunes parts de la ciutat.

A mesura que passaven els anys, els testimonis de cada catàstrofe van procurar ser més precisos a l’hora d’anotar els estralls de l’aigua. L’octubre del 1552 es va produir l’anomenat aiguat de Sant Lluc: la crescuda de l’Onyar, el Güell i el Galligants va inundar l’església de Sant Pere i l’Ajuntament i, a més, va ensorrar diverses cases del carrer Ballesteries.

Per la seva proximitat amb la zona fluvial, el barri de Sant Pere ha sigut dels que més han patit. El 1599, per exemple, l’aigua va arribar al primer pis de les cases de la zona. Tot just divuit anys després, el 1617, a Catalunya va ploure tant que de les inundacions patides en van dir l’aiguat del Diluvi. A Girona va provocar el desbordament del Ter i l’Onyar. El dia de Santa Llúcia de 1663 -el 13 de desembre- el Ter va tornar a atacar i va provocar destrosses extraordinàries: es van ensorrar 112 metres de la muralla a la zona de Sant Feliu i, a més, van caure quinze cases. Feia quatre anys que Espanya i França s’havien repartit Catalunya amb el famós Tractat dels Pirineus i el Principat mirava de refer-se de quasi vint anys d’un conflicte que havia començat el 1640 amb la Revolta dels Segadors. Com diu el tòpic, les desgràcies no vénen mai soles, i al segle XVIII va passar una cosa semblant. Després de la Guerra de Successió i el mateix any que Felip V imposava el Decret de Nova Planta (1716), a Girona el Ter i l’Onyar van tornar a fer de les seves. El pitjor episodi provocat per unes inundacions es va viure el 1843. A causa de les fortes pluges dels dies 18 i 19 de setembre, es van desbordar els quatre rius, amb conseqüències terribles: van morir 120 persones i 22 cases van quedar destruïdes. L’altra gran catàstrofe fluvial del segle XIX va ser el 1861. El 8 d’octubre l’aigua va arribar al segon pis de les cases de la part baixa i va causar dos morts.

15 víctimes durant la postguerra

Durant el primer terç del segle XX la ciutat va patir quinze inundacions, però la més greu es va viure quan feia un any i mig que s’havia acabat la Guerra Civil. El 17 d’octubre del 1940 va caure un gran xàfec i molts curiosos van anar a veure passar el Ter per la Devesa. La força de l’aigua es va endur el pont de Can Vidal i es van ofegar diverses persones. El balanç total va ser de quinze víctimes, entre les quals l’alferes Huarte, un dels militars que participava en les tasques de rescat. En honor seu, es va posar el seu nom a un pont de l’Onyar però la construcció no va durar gaire perquè la riuada del 1962 el va inutilitzar. Una dècada més tard va ser substituït per una passera que encara es manté ferma.

De fet, els aiguats de 1962, 1963 i 1970 són els més grans que hi ha hagut recentment. Per no oblidar-los, a la façana del número 11 del carrer Ballesteries hi ha pintat on van arribar les aigües. És un bon recordatori per al que pugui passar en el futur.