CARLES PUIGDEMONT VIST PEL SEU CERCLE MÉS PROPER

De l’austeritat a Zènit: retrat del nou president de la Generalitat

15 conceptes amb opinions del seu cercle més íntim per conèixer millor la persona i el polític que ocupa la presidència del govern de Catalunya
MARTA COSTA-PAU / GERARD BAGUÉ

El nou president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, no és un "president per accident", segons adverteix el seu cercle més proper. Els col·laboradors i amics asseguren que té personalitat pròpia, que marcarà un estil diferent i, sobretot, que està plenament preparat per assumir el repte de presidir el país, tot i que potser li ha arribat més aviat del que ell pensava. Aquest és un retrat de Puigdemont de la A a la Z.

AUSTERITAT

Els cabells esperrucats, amb el serrell que de vegades es ressitua a cop de bufera ascendent, o la barba de quatre dies no són senyals d’incúria, sinó de despreocupada naturalitat. El desori capil·lar li dissimula una cicatriu producte d’un accident de trànsit. L’ aspecte extern revela l’austeritat que tothom li reconeix. Viu amb modèstia, sense ostentacions ni temptacions dineràries. Condueix un antic Renault Scénic. Segons un dels seus millors amics, Josep Maria Matamala, té la intenció de continuar vivint a Girona, on les seves filles estudien a l’escola pública, l’anomenat Col·legi Verd, però segurament ja no podrà ser un assidu del Mercat del Lleó els dissabtes al matí.

COLLELL

L’ internat de Santa Maria del Collell, on molts alumnes s’enyoraven, va marcar positivament Puigdemont. Hi va trobar la solitud que inspira somnis i projectes, i el mestratge de professors tocats per l’amor a Catalunya. Josep Tero, cantautor i professor, el recorda com "l’alumne que retenia més d’entre els que més escoltaven a classe". Diu que "era educadíssim, intel·ligent, viu…" "Tenia tots els valors que qualsevol professor volia que tinguessin tots els seus alumnes". Tero, que va tenir Puigdemont d’alumne els cursos 73-74 i 74-75, afegeix que de seguida es va adonar que aquell alumne d’Amer, totalment integrat a la vida de l’internat, "faria coses importants a la vida". "Em sento orgullós d’haver sigut professor seu". L’escriptor i editor Manel Costa-Pau, que també va ser el seu professor, el recorda com "un receptor amatent" que, ja de gran, li va agrair la seva tasca. Puigdemont sempre més ha apreciat poetes d’avantguarda, com Salvat-Papasseit o Rosselló Pòrcel, que Costa-Pau li va fer conèixer de petit.

ESTIL GIRONÍ

El primer debat ja va revelar que Puigdemont té personalitat pròpia. El nou president diu que vol exportar a Catalunya l’estil gironí de fer política, el qual li permetia governar en minoria a Girona. Ara pactava amb la dreta, ara amb l’esquerra. És una fórmula de confiança mútua, concòrdia i bonhomia allunyada del caïnisme de la política barcelonina. Girona és l’única demarcació catalana on les cambres de comerç i les patronals s’aglutinen en una mateixa entitat que fa posicionaments comuns. "Vesteix com un cupaire, però fa polítiques 'business friendly'", assegura un empresari que el coneix molt bé, i afegeix que se li ha valorat que pot donar confiança a l’empresariat. És exportable l’oasi gironí? I el "Girona rai"?

GOOGLE

Puigdemont lletrejava als seus amics, quan internet estava a les beceroles, la paraula Google. Atent a les novetats i a les noves tecnologies, de seguida va veure aquest cercador com una porta oberta a la seva curiositat. Hi buscava premsa internacional, fins i tot l’utilitzava per traduir articles de diaris àrabs per saber què deien de l’atemptat a les Torres Bessones. Al seu primer i únic llibre, 'Cata ... què?', escrit després d’un any sabàtic en què es va dedicar a recórrer Europa, analitzava el fet català a la premsa internacional entre 1926 i 1992.

INDEPENDENTISME

Als anys 80, quan a Girona l’independentisme era cosa de pocs i aquests pocs s’emmirallaven en els moviments bascos, un jove Carles Puigdemont va presentar-se al bar Trops de Girona, on es congregaven joves revolucionaris, encapçalats per Miquel Casals, llavors militant del MDT i que el 1992 va ser un dels detinguts en el marc de l’anomenada operació Garzón. "Em va intentar convèncer que la violència no era el camí per aconseguir la independència de Catalunya", recorda Casals. "Vam estar discutint, i en aquell moment no li vaig donar la raó perquè a nosaltres ens enlluernava l’agitació, però el temps ha demostrat que tenia la raó", afegeix Casals, avui militant de CDC i un dels millors amics de Carles Puigdemont.

NEGRE

L’empresa de serveis periodístics que va fundar després d’abandonar el diari 'El Punt' s’anomenava CAT Edicions. Puigdemont elaborava, principalment per a edils convergents, butlletins municipals ("patufets", en l’argot polític) i els escrivia pròlegs i els discursos més compromesos; allò que popularment s’anomena fer de negre. La capacitat de Puigdemont contrastava amb la grisor de molts edils de l’època. Aquesta feina li va permetre descobrir la sala de màquines de la política municipal.

NOUCENTISME

El seu excompany de la JNC Pere Saló defineix Puigdemont com "un noucentista amb vestimenta de progre" que aprecia els valors de la raó, la precisió, la claredat, l’obra ben feta. Per això, segurament, escriu i parla el català amb una correcció exemplar i inaudita en el món polític. No és estrany que escrigui els seus propis discursos i que, quan els improvisa, alguns no hi notin la diferència.

PAIROLÍ

Miquel Pairolí (Quart, Gironès, 1955-2011) és un dels autors de referència per a Puigdemont, a qui reconeix una influència que va més enllà de la literatura. És autor de novel·les, dietaris, assajos literaris i biografies. Puigdemont li aprecia la claredat expositiva, la treballada senzillesa dels textos, l’honestedat personal i l’amor a la terra. No és estrany que triés una cita seva per cloure el seu discurs d’investidura: "La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem dignitat". Com Pairolí, també sap dispensar una fina ironia que no cau en el sarcasme.

PERIODISME

Sent autèntica passió pel gran periodisme català dels anys 30: Gaziel, Pla, Xammar, Josep Maria de Sagarra. Puigdemont entén el periodisme com una tasca complexa i difícil per arribar a la veritat i servir-la a través de textos amb tremp literari que puguin perdurar en el temps. Les hemeroteques digitals el sedueixen.

POLÍTICA

És un malalt de la política. Tot el món de Puigdemont gira a l’entorn de la política, a la qual dedica gran part del seu temps. Els assistents als plens de Girona saben que és un gran orador, capaç d’improvisar discursos i rèpliques brillants. Sap ser crític amb el partit, com quan va escriure un article retraient el passat d’UCD d’un alcaldable de CiU, fet que li va crear enemics dins el partit, segons explica Josep Maria Matamala. La lectura i la música són els seus únics 'hobbies'. No li agrada la platja (per a ell és una tortura, diuen els que el coneixen), no practica cap esport, s’ho passa bé mirant el futbol però no l’apassiona (durant la seva època d’alcalde ha anat sovint al camp del Montilivi a veure jugar el Girona FC). En general, no té grans aficions que el puguin distreure del seu principal objectiu: servir el país.

PREPARACIÓ

"És molt semblant a Mas, però no n’és una còpia", diu Miquel Casals. "Potser l’ha sorprès el moment en què ha passat, però estic segur que estava a punt perquè algun dia fos cridat a presidir la Generalitat. I s’ha preparat per a això". Casals adverteix que ningú hauria de pensar que ocupa la presidència per un atzar o un caprici de Mas, sinó que ha estat triat "pels seus mèrits i la seva visió estratègica". Els que el coneixen creuen que la presidència no el canviarà. És lleial, profundament honest, modest, coincideixen els seus amics. Els seus col·laboradors diuen que sap delegar i crear un bon ambient de treball.

SORT

Fins i tot els més preparats necessiten una mica de sort. Va entrar en política municipal per un atzar. El candidat convergent de Girona es va retirar sobtadament i el diputat Jordi Xuclà el va convèncer per deixar l’ Agència Catalana de Notícies, que havia fundat, i presentar-se per a alcalde. També per sorpresa ha acabat a la presidència de la Generalitat.

VISIÓ

" Sempre va deu passes endavant. Té una preparació i una visió del món que fan que s’avanci als esdeveniments", diu Sònia Cebrian, periodista que ha dirigit les seves campanyes electorals. "Està sempre barrinant, és una factoria d’idees i projectes. Estàs amb ell parlant i de cop t’adones que mentalment està molt lluny, perquè al cap sempre hi té mil fronts oberts", afegeix. Aquesta visió no li impedeix ser executiu i resoldre amb celeritat. Els seus crítics li retreuen que de vegades peca d’individualista i "tastaolletes", ja que la seva empenta emprenedora li fa deixar els projectes que ja rutllen per d’altres que ja comença a imaginar.

XUIXOS

Puigdemont deia fa anys al seu cercle íntim que no arribaria gaire lluny en política perquè no pertanyia a una bona família. També deia que Artur Mas era el president que duria Catalunya a la independència. És el segon de vuit fills d’un pastisser d’Amer que elabora uns gustosos carquinyolis d’avellana, els capricis que l’exalcalde i ara president regala orgullós en qualsevol ocasió. També afirmava que si no se’n sortia en això de la política es refugiaria a l’obrador per fer xuixos, en els quals tenia la mà trencada.

ZÈNIT

De jove va formar part d’un grup de pop-rock que van crear els joves del casal d’Amer. Van tocar per la festa major i en altres esdeveniments del poble, però la cosa no va anar més enllà. "Era hàbil amb la guitarra i se’n va sortir molt bé", recorda Xevi Compte, músic, musicoterapeuta i exguitarrista del grup Zènit. "De fet, era brillantíssim en tot", afegeix. Tot i que se les manegava millor amb la guitarra, al grup Zènit li faltava un baixista i Carles Puigdemont, que té una destacable capacitat per adaptar-se a les circumstàncies, no va dubtar a incorporar-se a la banda tocant aquest instrument.

Més continguts de

El + vist

El + comentat