Els submons inesperats
Els submons inesperats abaixen molt els fums del coneixement. El meu avió va arribar tard a Gatwick i vaig perdre l’enllaç a Barcelona. Una hostessa va acompanyar-me a recuperar la maleta. “Ja deu ser a Barcelona”, vaig dir. “La seva maleta és aquí”, va contestar ella. “Impossible”, vaig dir jo, i immediatament va aparèixer un senyor amb la meva maleta, romàntica, fidel, que no s’havia separat de mi. Després l’hostessa em va dur a un taulell on una senyora va renyar-me per haver perdut el vol. “No devia ser l’únic”, vaig protestar. “Vostè és l’únic”, va dir. “Devia ser l’únic que havia de fer la connexió”, dic. “No, que n’hi havia d’altres”, contesta. No m’ho vaig creure. Sobretot perquè la companyia va oferir-me un bitllet per al pròxim vol i, com que era l’endemà, tres àpats i una nit al Hilton de l’aeroport mateix.
Va ser així que vaig poder passar una tarda regalada a la National Gallery de Londres. Més que aquest caramel, però, la sort d’aquell dia afegit de viatge va ser una altra.
Per no perdre ni un minut, vaig deixar córrer el dinar, però vaig tornar de Londres a temps per al sopar. Sembla mentida, aquestes construccions impersonals i grises, posades enlloc, de passadissos interminables, els hotels d’aeroport, la vida que contenen. Vaig entrar al menjador pensant que hi soparia bé, però el maître em va enviar a un restaurant més humil, al soterrani, que es deia Il Giardino. D’Il Giardino em van enviar a una altra banda encara més recòndita, on hi havia un bufet desangelat, amb patates i escalopes de pollastre. Ranxo. Vaig omplir el plat, vaig entrar al menjador.
No era pròpiament un menjador. Era una sala de convencions emmoquetada de blau, amb escenari i tot, plena de grans taules rodones, amb un centenar de persones sopant. Vaig seure al primer buit que vaig veure. Al voltant hi havia gent jove i de bon humor, vaig pensar que eren hostes i hostesses i altra tripulació que feien nit a l’hotel, entre vol i vol.
Doncs no. Un cambrer va explicar-me que tota aquella gent eren viatgers que havien perdut l’avió. Que en un aeroport amb aquell trànsit no era estrany que el menjador s’omplís per culpa de retards o cancel·lacions de vols.
Fascinant: aquella gent en aquell soterrani, sostreta no ja del seu món sinó del seu defora del món, del seu viatge, compartint viatge a l’interior del viatge, movent-se pel temps. Quanta gent hi devia haver ara mateix als aeroports del món, a Istanbul, a Filadèlfia, en hotels idèntics, esperant-se. Va ser com quan remous una pedra i descobreixes que a sota hi ha un formiguer.
