El 'Manifiesto' que va obrir la veda contra la immersió
El 25 de gener del 1981, un grup de persones amb residència a Catalunya estampaven les seves signatures al final d'un manifest. Entre d'altres, hi havia el professor de literatura Federico Jiménez Losantos, el sociòleg Amando de Miguel, el poeta Carlos Sahagún i el diputat del PSOE Jesús Vicente. El text no tenia títol, però va passar a la història com el Manifiesto de los 2.300 en referència a les persones que s'hi van adherir.
El manifest, un dels redactors del qual va ser el mateix Jiménez Losantos, feia una apassionada defensa del castellà a Catalunya i atacava l'ús del català com a llengua vehicular a l'ensenyament. Els signants es proposaven "restaurar un ambient de llibertat, tolerància i respecte" davant d'un procés que, al seu parer, avançava cap a un "enfrontament entre comunitats". Deixaven clar que no tenien "posicionaments o prejudicis anticatalans", però avisaven que l'educació en català podia provocar "un trauma" en els nens castellanoparlants, "la conseqüència més immediata del qual seria la pèrdua de fluïdesa verbal i menys capacitat d'abstracció i comprensió". Al seu parer, la política de normalització lingüística tenia "clares connotacions racistes".
Ressò gràcies a Pedro J. Ramírez
El document no va tenir un ressò ampli durant les primeres setmanes, sobretot perquè l'intent colpista del 23 de febrer d'aquell mateix any va eclipsar iniciatives polítiques i mediàtiques. Passada la ressaca, els promotors van trobar en Pedro J. Ramírez l'aliat que estaven buscant. El director de Diario 16 , nomenat el 1980 amb només 28 anys, va publicar el 12 de març el manifest íntegre al suplement Disidencias i la polèmica va esclatar.
L'allau de reaccions contràries va ser demolidora. No feia ni dos anys que s'havia aprovat l'Estatut i el manifest va ser vist com el primer gran atac a l'autogovern. Per això, el president del Parlament i secretari general d'ERC, Heribert Barrera, va encarnar la resposta política amb declaracions duríssimes. Els diaris, a Madrid i a Barcelona, van tancar files en suport del català, com la majoria d'institucions culturals. La rèplica més dolorosa va arribar d'escriptors catalans en castellà, com Carlos Barral o Jaime Gil de Biedma, que va escriure que el manifest era "intel·lectualment vergonyós".
No totes els reaccions van ser pacífiques. Terra Lliure (TL), organització armada nascuda a finals dels setanta però que no havia fet públic encara cap comunicat fundacional, va segrestar Jiménez Losantos el 21 de maig. Després de seguir-lo des de Santa Coloma de Gramenet, on feia classe, fins a la plaça Molina de Barcelona, dos membres de TL van entrar dins el seu cotxe i el van obligar a conduir fins als afores d'Esplugues. El van lligar a un arbre i, després de comminar-lo a abandonar Catalunya, li van disparar un tret al genoll. Jiménez Losantos i altres signants, com Amando de Miquel i Carlos Sahagún, van abandonar el Principat mentre acusaven la Generalitat i alguns diaris d'haver induït a l'atemptat per les dures crítiques rebudes.
Trenta anys després, què en queda, de l'esperit d'aquell Manifiesto ? El mateix Jiménez Losantos ho va explicar al periodista Jesús Quintero durant l'entrevista que li va fer el gener del 2007 a TVE. Quan se li va preguntar per què havia estat segrestat per TL, va respondre: "Em van segrestar perquè jo defensava el mateix que ara defensa Ciutadans, amb Boadella i companyia; el dret a escollir la llengua en què es vol educar els fills".
