Rebecca Stott: "Quan era petita em deien que Darwin era el portaveu del diable"

Ha escrit una potent història d'iniciació ambientada al París del 1815, quan el naturalista Lamarck esbossava la primera teoria de l'evolució. No és la primera vegada que Stott en parla als seus llibres i quan li demano per què li interessa tant l'evolucionisme, m'etziba això: "És que la meva família formava part d'una secta fonamentalista cristiana".

Caram.

Em van educar en un entorn creacionista: de petits, ens deien que Darwin era el portaveu del diable. I quan això t'ho diuen molt sovint, es converteix en una idea excitant, així que vaig començar a llegir Darwin de ben petita. Era una versió alternativa a la versió de cristianisme que m'estaven ensenyant, que era molt maniquea. La versió del món que m'oferia Darwin era molt més volàtil, fluida, oberta, contingent.

De debò et deien això de Darwin?

I tant, contínuament! Quan va arribar l'enciclopèdia a casa, el meu avi va reunir tota la família i, amb una fulla d'afaitar, va arrencar la pàgina en què parlaven de Darwin dient que no permetria que a casa seva hi entressin perversions com aquella.

Com va ser créixer en una família d'aquesta mena?

Per a mi era normal, en el sentit que era tot el que coneixia, no hi havia cap alternativa.

I quan et vas adonar que…

Que érem estranys? [Riu.] A l'escola ja em vaig adonar que érem diferents, perquè no ens permetien fer amistat amb els altres nens: ens deien ens n'havíem d'allunyar perquè eren mundans. I les nenes havíem de dur sempre un mocador al cap. Tampoc no teníem televisió, ni ràdio, ni diaris.

La família segueix formant part de la secta?

No, ja no. De fet, sortir-ne va ser interessant: quan les coses es van començar a tòrcer a dins de la secta els meus pares la van deixar. Tot d'una, teníem tele i podíem anar al cinema… Però ningú no ens va explicar per què de cop podíem fer tot allò que el dia abans havia estat prohibit. D'alguna manera, aquest és un regal molt poderós per donar a un nen: tot i que és estrany, és una manera de dir-li que tot és relatiu i que el que és veritat un dia pot no ser-ho l'endemà. Et converteix en una persona molt escèptica i això és bo.

Parlem una mica del llibre. La protagonista és una dona lladre, filòsofa i científica. D'on surt?

Estava treballant en un altre llibre sobre la història de les teories evolucionistes abans de Darwin, un llibre d'història pura, que aviat es publicarà a Anglaterra, i no hi trobava dones. Hi eren, però no publicaven res, cosa gens sorprenent si entens el paper que s'atorgava a les dones a la ciència abans del segle XIX. Així que vaig pensar: si hi hagués hagut una dona amb idees evolucionistes, ¿com seria?, ¿d'on vindria?

Per què vas voler parlar d'aquest període de la història?

Va ser un període molt interessant: després de la Revolució Francesa, la ciència es va alliberar de la religió per primera vegada en molt de temps i es va avançar molt. Tot d'una, científics joves i llestos eren capaços de plantejar-se preguntes sense sentir-se vigilats per l'Església. El 1815 és quan tot això comença a recular, perquè Napoleó ha caigut, arriben els aliats i tornen a posar un rei al tron, amb tot el que això significa. Era una època excitant.

I la gent que hi vivia, pel que expliques al llibre, també.

Volia recrear un ambient d'avantguarda científica: heretges, lladres, filòsofs… pensadors lliures que vivien temps perillosos. I volia parlar del sentit polític de la ciència, perquè acceptar el model evolucionista era acceptar que tothom tenia els mateixos orígens i per tant que tothom era igual. Les idees de Lamarck també eren polítiques.

Has escrit dos llibres de ficció i, abans, llibres estrictament acadèmics. Per què aquest canvi?

Els llibres acadèmics em frustraven una mica. Tenien èxit, però volia fer alguna cosa més ambiciosa. M'atreia molt el fet de fer-me les mateixes preguntes que em feia com a acadèmica, però ara a través de la ficció. I també arribar a un públic més gran.

Creus que la percepció de la teva feina acadèmica es ressent del fet d'escriure novel·les històriques?

No. Estic convençuda que la ficció històrica compleix un paper acadèmic important, no és només entreteniment. Aporta noves maneres de pensar sobre determinats períodes de la història. Però el més important és com em sento jo i penso que ara tinc una caixa d'eines molt més gran per fer el que faig. Però s'ha de ser molt rigorós, molt seriós en el que fas: no hi ha dreceres.

Per què escrius?

Em sento obligada a fer-ho, és una necessitat! En els dies bons també és un plaer, però gairebé sempre és una cosa molt dura. És molt difícil fer-ho, però quan me'n surto, quan arribo on vull arribar, m'omple un sentiment de perfecció total. També és una manera d'entendre el món: per saber què sento i què és important per a mi necessito pensar-hi i hi penso escrivint-ho. No és que sàpiga què penso i després escrigui: és que sé què penso mentre ho escric.