LITERATURA

Adeu a les provocacions del poeta Nicanor Parra

Mor als 103 anys l’autor xilè, creador de l’antipoesia i guanyador del premi Cervantes el 2011

La poesia xilena del segle XX ha comptat amb quatre grans figures, que arrenquen amb la premi Nobel de Literatura Gabriela Mistral (1889-1957), continuen amb l’avantguardista Vicente Huidobro (1893-1948), continuen amb la poderosa -i reconegudíssima- veu de Pablo Neruda (1904-1973) i, finalment, acaben amb la proposta transgressora de Nicanor Parra, que no ha deixat de reinventar-se practicant intrèpides -i discutibles- giragonses creatives fins que, als 103 anys d’edat, s’ha apagat definitivament.

Nascut el 1914 a San Fabián de Alico, Nicanor va ser el primer de vuit germans, entre els quals hi havia Violeta, cantautora i folklorista de referència a la dècada dels 50 i dels 60. Parra va es va llicenciar en matemàtiques el 1937, el mateix any en què donava a conèixer el seu primer poemari, Cancionero sin nombre, de ressonàncies lorquianes. En Nicanor Parra hi convivien l’interès per les ruptures que proposaven el dadaisme i el surrealisme i l’especialització en mecànica racional, una disciplina de la qual seria professor a la Universitat de Xile i que li permetria passar llargues temporades fent classes als Estats Units, Mèxic i el Perú. Gràcies a l’estabilitat que li proporcionava la feina, Parra va anar madurant una nova concepció de la poesia que va batejar en el seu segon llibre. Poemas y antipoemas (1954) inaugurava una altra manera d’enfocar la creació poètica. En una entrevista que, anys després, el 1969, li va fer Mario Benedetti per a la revista Marcha, Parra explicava que, després de donar-hi moltes voltes, havia arribat a la conclusió que “poesia és vida en paraules” i que, fins llavors, els versos no havien arribat a materialitzar aquesta expressió.

Així, l’antipoesia reuniria “no només les veus impostades, sinó també les veus naturals; no només els sentiments nobles, també els altres; no només el plor, també la rialla; no només la bellesa, també la lletjor”. En comptes d’una complicació de la forma, l’antipoesia tenia la intenció de tornar a la simplicitat. En lloc d’articular-se al voltant d’un cànon, assumia la urgència i espontaneïtat de la joventut. Dit en versos del mateix Parra: “ ¿Qué es la antipoesía? [...] ¿Un temporal en una taza de té? [...] ¿Un bofetón al rostro / del presidente de la Sociedad de Escritores? [...] ¿Una capilla ardiente sin difunto? ” Després d’una enumeració de possibilitats molt més llarga, l’escriptor tancava així el poema: “ Marque con una cruz / la definición que considere correcta ”.

Versos que (potser) no van enlloc

Poemas y antipoemas, llibre que va consolidar l’autor als 40 anys, mostrava la cara divertida de la irreverència ( “Mi poesía puede perfectamente conducir a ninguna parte” ), però també la més autoritària ( “El autor no responde de las molestias que puedan ocasionar sus escritos: / Aunque le pese / el lector tendrá que darse siempre por satisfecho” ). Dècades després, al mateix temps que es deixava fascinar per les paraules de la seva neta, l’antidogmatisme furibund de Parra acabava convertit en dogma: “Tota escriptura és una immundícia, una porqueria -assegurava, citant unes paraules d’Antonin Artaud per afegir tot seguit la seva interpretació-: tota la poesia és una merda”.

Les provocacions de Parra tan aviat es podien dirigir contra la poesia acomodada i indolent ( Versos de salón, 1962) com contra el sistema educatiu ( Los profesores, 1971) o contra el règim militar d’Augusto Pinochet, camuflant-se, això sí, sota la màscara del Cristo de Elqui ( Sermones y prédicas del Cristo de Elqui, 1977). També a la dècada dels 70 va convertir la brevetat en consigna, denominant “artefactes” un aplec de poemes-eslògan ( Artefactos, 1972) que derivarien en defensa de la natura a Ecopoemas (1982): “ El error consistió / en creer que la tierra era nuestra / cuando la verdad de las cosas / es que nosotros somos de la tierra ”.

De la relació de Nicanor amb Ana Delia Troncoso en van néixer tres fills, entre els quals hi ha la pintora Catalina Parra. Amb Rosita Muñoz en va tenir un altre, i amb Nury Tuca, dos més. Abans de dir no a la família, a les dones, als béns materials i a la fama i d’instal·lar-se tot sol en una casa aïllada a Las Cruces, Nicanor Parra va publicar llibres de poemes com Coplas de Navidad (antivillancico) (1983) i Hojas de Parra (1985). Un dels seus poemes més coneguts és Siete trabajos voluntarios y un acto sedicioso, on es pot llegir: “ El poeta maldito / se entretiene tirándole pájaros a las piedras ”.

Va ser sobretot a partir de la dècada dels 90 que Parra va començar a rebre títols doctor honoris causa i premis com el Reina Sofia de poesia (2001), el Cervantes (2011) i el Pablo Neruda (2012). “Estic més a prop dels xiprers que dels llorers”, afirmava. Poc després de fer una exposició de poesia visual a mitges amb Joan Brossa a València (1992), Parra es va retirar a Las Cruces, on va traduir El rei Lear de Shakespeare i continuava escrivint “artefactes”. Xile el va presentar com a candidat al premi Nobel de literatura el 1995, el 1997 i el 2000, però no va aconseguir el guardó. Cada vegada més aïllat -per voluntat pròpia-, va reunir l’obra completa en dos volums a Galaxia Gutenberg el 2006. Qué gana un viejo con hacer gimnasia acabava així: “ ¡Te quedaste dormido viejo ridículo! / pero el anciano no piensa dormir / no confundir llorar con dormir”.

Una antologia imprescindible

Tot i que va escriure fins pràcticament al final -al desembre, els nets de Parra denunciaven la desaparició de diverses llibretes amb originals que tenia a casa-, l’últim llibre del poeta xilè va ser Antiprosa, volum del 2015 on va reunir discursos, assajos i alguna narració. Més recent és l’antologia que Matías Rivas va preparar per a Lumen, El último apaga la luz (2017). El volum, de 460 pàgines, reuneix més de 200 poemes de llibres com Poemas y antipoemas (1954), La cueca larga (1958), Canciones rusas (1967) i Discursos de sobremesa (2006). Hi ha també poemes no reunits fins ara en volum, com Yo democraticé la poesía i el rap La sagrada familia. Comença així: “ En una aldea maldita / con ínfulas de ciudad / un viejo se enamoró / de una menor de edad ”.

Més continguts de