Agustí Villaronga: “A ‘Incerta glòria’ posarem l’accent en la història d’amor”

PalmaAgustí Villaronga (Palma, 1953) rebrà demà a Palma la Medalla d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts. El trobem entre Barcelona i l’Aragó, fent les localitzacions a la zona dels Monegres de la seva pròxima pel·lícula: l’adaptació al cinema d’ Incerta glòria, el rodatge de la qual començarà a finals del mes d’abril. Mentrestant, El rey de La Habana continua rebent reconeixements.

Se situa a les portes dels Gaudí amb 12 nominacions i dels Goya amb 3 candidatures importants per a El rey de La Habana. Quines expectatives té?

No m’esperava que una pel·lícula com El rey de La Habana tingués tantes nominacions. Sobretot no m’esperava l’allau que en té als Gaudí. Pràcticament tot l’equip està nominat i això et dóna una satisfacció enorme. Estic especialment content per l’apreciació que ha tingut la pel·lícula als premis i entre el públic -una nominació ja és un reconeixement-, i ho estic perquè se’n van arribar a dir algunes coses bastant desagradables.

També és a les portes del rodatge d’Incerta glòria, l’adaptació de la novel·la única de Joan Sales. Com va decidir-se per aquesta obra?

Jo no vaig decidir fer Incerta glòria ; de fet, no he decidit cap de les tres últimes pel·lícules, ni aquesta, ni Pa negre, ni El rey de La Habana. Jo m’enganxo als projectes que em proposen si m’agraden, si m’hi veig bé i puc aportar-hi cosa. Com va succeir amb Pa negre, també Incerta glòria és proposta de la Isona Passola. La Isona volia que féssim Incerta glòria ; de fet, ella volia que la fes abans que El rey de La Habana, i jo vaig insistir perquè fos després. No m’agradava abordar dues pel·lícules seguides sobre el mateix tema, encara que no s’assemblin, no volia tornar de seguida a la Guerra Civil i, en canvi, tenia moltes ganes d’anar a Cuba, El rey de La Habana m’agradava molt i em feia una il·lusió enorme.

Com ha enfocat l’adaptació d’una novel·la tan immensa sobre la Guerra?

Incerta glòria és una obra immensa i difícil d’adaptar, entre altres coses perquè et veus obligat a escurçar gairebé un miler de pàgines, molt plenes d’informació, molt riques, per deixar-la en 2 hores, que és el que durarà la pel·lícula. Coral Cruz ha fet una feinada amb el guió. Hi ha molts aspectes de la novel·la, molts de caires que vam decidir pràcticament ni tractar-los.

Entre tots els caires i lectures possibles, on posa l’accent?

En certa forma, com es percep a Pa negre, més que no la guerra, el que es reflecteix és com afecta un conflicte bèl·lic a les persones, com queden quan els passa la guerra per sobre, tot i tothom queda remogut. És aquest l’aspecte en el qual posam l’accent. Consideram Incerta glòria com una obra de grans conflictes emocionals. A més, s’ha de pensar que parlam de gent jove, a la qual la guerra l’agafa en el moment que s’obre a la vida i de sobte se’ls remou tot, els plans, les expectatives, tot. En tot cas, Incerta glòria és una novel·la d’amor, no romàntica, però sí d’amor. En aquesta història d’amor posam l’accent de la pel·lícula. I no és una obra de grans drames.

També és una novel·la molt filosòfica. ¿Fins a quin punt explora aquest aspecte?

El caire filosòfic i metafísic que sens dubte té la novel·la de Sales nosaltres el toquem poquíssim, diria que passa quasi desapercebut a la pel·lícula. En el cinema sempre ha de predominar l’acció i la imatge, no és el mitjà per a un discurs filosòfic. Per a això ja hi ha el llibre.

¿I el conflicte bèl·lic, la Guerra Civil, fins a quin punt agafa protagonisme?

Diria que, com en el cas d’ El manuscrit trobat a Saragossa de Potocki, o en el de Quanta, quanta guerra de Rodoreda, el conflicte bèl·lic no és el protagonista, sinó les conseqüències socials i sobre els individus en particular. Els protagonistes de l’obra de Joan Sales es troben en un front de la Guerra Civil Espanyola, a la part republicana, però es pot dir que no hi ha ni ideologia, no es tracta d’un bàndol o de l’altre, o no és un fet determinant en aquest cas. Són històries personals.

Ja s’han donat a conèixer els actors principals. Ha triat un repartiment jove (com els mateixos personatges de la novel·la), però amb experiència sobretot teatral. Per què?

Són joves, però no desconeguts. Són actors i actrius que m’han interessat i que, en certa mesura, els he vist créixer professionalment. Bruna Cusí, que fa el paper de Trini Milmany, potser és la que té menys experiència al cinema, i en canvi és una bomba d’actriu, amb unes qualitats magnífiques. Marcel Borràs (Lluís de Brocà) i Oriol Pla (Juli Soleràs) són dos actorassos que estan en un moment esplèndid. I m’ha fet especialment feliç que Núria Prims, que fa anys va dir que no volia treballar més al cinema i se’n va anar a viure a Menorca, m’hagi dit “Per tu sí que torno”. Estic segur que estarà fabulosa al paper de la Carlana.

¿Va veure l’adaptació teatral d’Àlex Rigola? ¿Hi ha punts en comú amb la seva versió o amb altres lectures?

Vaig anar a l’estrena de l’obra de Rigola, nosaltres ja teníem el guió fet i, en tot cas, no crec possible que hi hagués punts en comú o influències de la seva versió perquè ell ho enfocava més en el valor de la paraula. Si em pregunta per altres lectures, he de dir que no solc trobar fonts d’inspiració en altres obres.