Aina Tur: “El talent és un gran patrimoni i s’ha de cuidar”

La dramaturga presenta ‘Una galaxia de luciérnagas’ al Maldà, dins el Grec en obert

Als 21 anys va viure un assalt violent en un país llatinoamericà, quan participava en un projecte de cooperació internacional. A Aina Tur (Menorca, 1976), dramaturga, directora de teatre, responsable de programació de la Sala Beckett de Barcelona i membre del consell assessor del Centro Dramático Nacional, aquella experiència li va canviar la percepció del món. Han passat més de vint anys i la història s’ha convertit en Una galaxia de luciérnagas, un monòleg escrit per ella mateixa i interpretat per l’actriu Anna Alarcón que comença avui amb una lectura dramatitzada al Maldà i en streaming (dins el Grec en obert). Més endavant, al mes d’octubre, s’estrenarà al Maldà, on s’estarà quatre setmanes abans d’anar a Palma, Menorca i Madrid. Una galaxia de luciérnagas és una coproducció del Festival Grec, el Maldà, FiraTàrrega i el Teatre Principal de Palma i de Maó.

Segons la seva experiència, quin és el recorregut que fa algú des que pateix un atac violent fins que pot explicar-lo i dur-lo al teatre?

Per a mi, d’una banda, hi ha la història que em va passar. Després, a la tornada a casa, tenia malsons. Encara en tenc de tant en tant, sobretot ara que ho he reviscut escrivint-ho. Quan sortien fets violents en una conversa, a vegades m’obria i ho explicava. “Un dia ho escriuré”, pensava. Com moltes víctimes, tenia un punt de culpabilitat, no ho tenia ben situat, fins que un bon amic em va dir: “Aina, m’ho contes com si en fossis culpable. Tu ets una víctima!” Em vaig llevar un pes de sobre i vaig pensar que sí, que ho havia d’escriure, primer per a mi, i després fer-ne la dramatúrgia.

Quins fets hi ha al darrere d’ Una galaxia de luciérnagas ?

L’estiu del 1998 col·laborava en un projecte de cooperació en un país llatinoamericà que m’estim més no esmentar. Només diré que llavors era considerat el segon país més violent del món. Ens van assaltar cinc encaputxats, ens varen fer treure les sabates i caminar fins a una esplanada on ens tingueren cinc hores retinguts, amb els braços al cap i encanonats. Em van escorcollar tres vegades i dos cops em vaig acomiadar de la vida. Entre els retinguts, era l’única dona.

I això l’exposava a altres perills. Què va fer?

Quan t’hi trobes, primer obeeixes, no penses; després plores, tens molta por. Jo havia sentit que al país hi havia moltes violacions i, com deia, era l’única dona. Vaig començar a plorar molt, sense moure’m i sense abaixar els braços. Pensava que allà s’acabava tot, i aleshores penses en la família, els amics, la vida. Després veus que n o, que no et fan res més i intentes resistir. Ens van dir que ens en podíem anar. No ens va passar res, finalment, però allò em va canviar la percepció de tot plegat. He trigat vint anys per poder-ho escriure.

En quin sentit li va canviar la percepció del món?

Et fa ser conscient dels privilegis que tens pel fet d’haver nascut en un país i un continent rics. D’això va també, sobretot, Una galaxia de luciérnagas. Pensau que, a 21 anys, era el primer pic que vivia en un país pobre. Destil·lava olis essencials al camp. Per començar, no hi havia vàter ni paper. Dormia en un matalasset prim a terra. L’aigua era escassa i tenia un poal per dutxar-me. Són privilegis mundans, però penses: “Quan arribi a casa obriré l’aixeta i en sortirà aigua, i tindré això i allò altre”. Aquesta vida de mancances, que jo sabia que existia, la vaig viure en primera persona. I, a més, com que era un país molt violent i a la ciutat senties trets constantment, t’adones de la percepció de la mort que s’hi té. Sobretot, t’adones que per als habitants d’aquests països ser viu és una cosa regalada. Qualsevol dia és un dia regalat.

Com va afrontar-ne l’escriptura?

Em vaig tancar i en tres dies vaig escriure les trenta primeres pàgines. Tot i que escric en català normalment, em va sortir en castellà, que és com recordava la història. Va ser un moment d’un compromís emocional molt gran. Després, tot i que no renunciï mai al relat real, vaig treballar la ficcionalització. I llavors ja m’ho vaig passar molt bé destil·lant, mirant-ho com si els fets no anassin amb mi. Escriure, per a mi, és destil·lar una història, treure’n l’essència.

Ha posat l’accent en la injustícia social. Què pot fer el teatre per pal·liar-la?

El teatre té la capacitat de donar veu i amplificar la realitat, i cada autor té la capacitat de decidir on vol posar la lupa, en històries més còmodes o més incòmodes. Jo l’he volguda posar en la pobresa i en la perifèria del sistema, dues realitats certament incòmodes.

El teatre, i la cultura en general, ha patit especialment la pandèmia. Com ho viu?

S’han amplificat les grans mancances del sistema, en la cultura especialment. Jo tenc feina i som conscient que això és una posició de privilegi. Però, en general, es viu de la intermitència i en la precarietat, i ara ens hem adonat encara més de la poca cura que es té per l’art en aquest país. Ara no es pot abaixar la guàrdia. El talent és un gran patrimoni i s’ha de cuidar.