Directora de Club EditorCom a autor és inclassificable. Un bolet impossible d’assimilar a cap moviment, a cap generació literària, a cap escola. Quan va sortir Mossèn Tronxo jo feia poc que vivia a Catalunya i allò em va deixar perplexa: el món mental d’un capellà tronat, explicat en forma de novel·la de lladres i serenos en què el cadàver és un escolà de cartró, tenia l’any 1990 el mateix èxit que La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó. 100.000 exemplars venuts. I no el llegien les tietes, no, el llegia tothom, inclosos els meus companys de la Facultat de Lletres. Jo al·lucinava.
Vint anys més tard, en el moment de decidir quins llibres calia recuperar del catàleg històric de Club Editor, no vaig pensar en Mossèn Tronxo. Crec que li tenia mania, potser perquè el Ballarín que vaig conèixer era un cas clar d’escriptor mediàtic -un dels primers, ara que hi penso, d’aquesta cadena d’escriptors entronitzats pels programes de televisió-. Va caldre que me’n parlés elogiosament un amic escriptor, el més inesperat de tots, celanià, immune a la cultura popular. Li encantava la relació de Ballarín amb la llengua, aquella manera aberrant de fer conviure tots els localismes en un invent kitsch i paròdic. Tenia raó l’amic: més enllà del capellà que parlava cada tarda a TV3, hi havia un personatge extravagant, juganer, que feia un retrat molt expressiu de la societat catalana -i potser el gran públic hi tocava molt posant-lo al podi amb Quim Monzó-. Quan vaig trucar-li per proposar-li una reedició de Mossèn Tronxo, Ballarín sortia d’una operació, físicament molt debilitat però amb unes ganes tremendes de jugar. Em va fer riure molt. Tot era pretext per riure.
Aquell home havia sigut un nen soldat al front de l’Ebre, un tuberculós que havia vist morir una seva germana de la mateixa malaltia que li menjava els pulmons, com a sacerdot havia acompanyat qui sap quantes persones en l’agonia. I feia florir la rialla sempre que podia. ¿Era la seva manera de celebrar la vida? No el vaig conèixer prou, però juraria que sí.
