Art

Àlex Susanna: "Trobo a faltar que els museus nacionals facin més de locomotora"

El nou director d'art de la Fundació Vila Casas vol potenciar la institució, fer-la més versàtil i contribuir a reforçar el teixit artístic del territori

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) va arribar fa a penes un mes a la direcció artística de la Fundació Vila Casas. Amb una trajectòria que inclou la direcció de la Fundació Caixa Catalunya La Pedrera, la de l'Institut Ramon Llull i l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural, vol potenciar les línies que hi ha als museus de la Vila Casas i obrir nous camins. Així mateix, estrena el càrrec en un any especial: la Fundació Vila Casas fa 20 anys i a la tardor ho vol celebrar en gran.

Assumeix la direcció d'art de la Fundació Vila Casas després de l'etapa de 18 anys de Glòria Bosch. ¿A quan es remunta la seva relació amb la institució?

L’aterratge i l’encaix en la missió i els objectius de la Fundació Vila Casas han sigut tremendament fàcils, perquè ja en coneixia les línies expositives, perquè ja hi havia col·laborat i perquè sempre he valorat i admirat la mirada que ha tingut la Glòria Bosch respecte a l’art, una mirada que m’agradaria compartir.

¿Arriba amb una vocació continuista o més aviat disruptiva?

Em plantejo aquests primers temps en termes de continuïtat i variació. Pot semblar una contradicció, però no ho és. Continuïtat perquè aquesta doble voluntat de promoure l’art modern i contemporani català és fundacional, i, per tant, indiscutible. I, d'altra banda, m’agradaria introduir petites variacions com un grau més d’ambició i d’exigència en les exposicions, i això passa per assumir que en el moment que apostes per un artista en el fons estàs desactivant altres possibles exposicions, cosa que t’obliga a fer la millor exposició. És en aquest sentit que m’agradaria aprofitar tant com es pugui l’oportunitat de recuperar o d’exposar determinats artistes. En segon lloc, crec que seria bo, ara que les línies expositives estan del tot consolidades, obrir-nos i trencar un cert entotsolament: l’entotsolament que et dona justament la independència des de tots els punts de vista. Per això m’agradaria obrir la fundació a més comissaris i a més públics, per compartir més tot el que fem ja sigui amb el sector o amb tota mena de públics.

¿Continuarà sobretot organitzant exposicions monogràfiques?

També m’agradaria obrir el compàs de la tipologia d’exposicions que fem per encabir-hi exposicions que no se centrin només en artistes, sinó que siguin més transversals, que recuperin personatges de la nostra cultura que potser no han sigut exactament artistes però que han tingut una relació molt intensa amb l’art.

En prepara alguna?

Estic treballant en una exposició sobre l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, comissariada per Josep Casamartina i Marta Cervelló. També m'agradaria fer una exposició que posi en relació el pintor Alfred Figueras amb l’arquitecte Le Corbusier a Alger, comissariada per Josep Maria Rovira. Entre les de petit format i les més transversals n'estem preparant un parell d’igualment interessants: Els Logicofobistes, amb Josep Miquel Garcia, i Els Proust de Luis Marsans.

¿Canviarà d'alguna manera la missió de cada seu de la fundació?

M’agradaria aclarir una mica més les línies expositives. Penso que són clares en el cas del Palau Solterra, perquè la programació és exclusivament fotogràfica, i en el de Can Mario, perquè tot pivota a l’entorn del fet escultòric, però en canvi m’agradaria clarificar més les diferències de criteri entre Can Framis i l’Espai Volart. Penso que el visitant, l’espectador, el ciutadà, ha de saber quina mena de proposta l’espera a Can Framis i quina a l’Espai Volart –amb el benentès que sorprendre el visitant ha de formar part del nostre ADN, ser poc previsibles. A l’Espai Volart hem de centrar-nos més en els llenguatges tradicionals i, en canvi, hem de reservar per a Can Framis tot el que és més indagatori, transversal, els nous llenguatges i la contaminació de gèneres. I alhora convertir Can Framis i l’Espai Volart en autèntics vasos comunicants.

Diu que vol obrir els museus de la fundació a més comissaris.

Penso que durant aquests primers 20 anys la majoria de comissariats han sigut interns, i crec que també és bo que la fundació s’insereixi més en el teixit artístic i s’hi incrusti més, i això passa per donar més joc a altres comissaris de diverses generacions. És realment fer extensiva al màxim nombre de veus aquesta mirada alhora generosa i crítica que sempre ha tingut la fundació. 

A quins artistes vol dedicar exposicions?

Ja tenim una exposició programada d’Antoni Llena per al 2021 i tenim converses avançades amb altres artistes com Ferran García Sevilla i Santi Moix. Pel que fa a Can Framis, el 2021 farem una gran exposició de Yago Hortal, comissariada per Enrique Juncosa, i estem en converses amb els tàndems d'artista i comissari de Mabel Palacín i Joan Minguet i Eugènia Balcells i Lali Bosch.

Diu que li agradaria incrustar més la fundació dins el teixit artístic de la ciutat. Com el veu?

No crec que sigui ara l’ocasió per fer una diagnosi del teixit, però per ser ràpid diria que el veig desfibrat, desarticulat i més aviat àton, amb poques excepcions. Però tot això, que sabem prou bé a què respon, m’ho prenc com una oportunitat. El fet de poder pilotar una fundació com la Vila Casas, amb quatre seus, amb un museu d’art contemporani, un museu d’escultura i un de fotografia, és una oportunitat extraordinària per a un programador. A les quatre seus que tenim s’hi afegeix un conveni amb l’Ajuntament de Vila-seca que ens permetrà fer vuit grans exposicions durant els pròxims mesos de l’any, la primera de les quals està dedicada a Antoni Tàpies i s’inaugura el 12 de març.

Si tenim en compte el nostre context, aquesta oportunitat et dona moltíssim joc, perquè finalment el que acabes fent és una suma del que vols fer però també del que els altres no poden fer o potser no volen fer. I aquí reivindico molt la necessitat de potenciar aquest compromís nostre, que gairebé és irrenunciable amb un segle de l’art català, que va des del 1930 fins al 2030, sobre el qual m’agradaria imprimir una mirada tan poc sectària, parcial i barcelonina com pugui, perquè em sembla que les programacions d’alguns dels nostres museus nacionals pequen en algun moment d’algun dels tres factors que acabo de dir.

A què creu que es deu aquesta situació?

Fa molts anys que visc i convisc amb aquestes mirades excessivament parcials i, francament, no m'ho acabo d’explicar si no és perquè són deutores d’unes dinàmiques més internacionals. I, per tant, aquesta parcialitat i aquest sectarisme que practiquen alguns museus els retrobo també en altres països. Però això no és una excusa, no justifica res. Qualsevol museu –i més si és públic– hauria de ser un mirall de la creació del seu país, de la seva cultura, i això és el que a vegades trobo a faltar. Sobretot en un cas com el nostre, en què l’art durant el segle XX juga un paper absolutament extraordinari i clau pel que fa a la projecció de la nostra cultura.

¿Com veu Barcelona com a ciutat d'exposicions? En els últims anys s'ha dit que no s'hi poden veure grans exposicions internacionals.

És evident que l’oferta expositiva d’una ciutat com Barcelona no està a l’altura del que havia estat i del que seria lògic esperar. Em sembla del tot inqüestionable. Si tenim una oferta musical i teatral de primeríssim nivell que ens converteix en capital, no veig per quins motius no hauríem de poder tenir una oferta expositiva, com altres que havíem tingut sense anar més lluny als anys 90 i a la primera dècada dels anys 2000. Amb l’envestida de la crisi tot se’n va anar en orris i no ens n’hem sortit, en gran part perquè no hi ha hagut la voluntat política de sortir-nos-en. El cas més flagrant va ser el de l’exposició de Torres-García del MoMA. La Generalitat va prestar l’obra més important i més monumental de l’exposició, un parell de frescos del Palau de la Generalitat, i després no som ni bons per acollir-la aquí. Crec que respon exclusivament a una falta de voluntat política.

Què pensa del debat sobre l’Hermitage de Barcelona? ¿Creu que Barcelona el necessita?

Hem de defugir posicionaments immediats i esperar a saber en quina mena de projecte museològic pensen. Quan Jorge Wagensberg em va explicar la seva proposta la vaig trobar absolutament engrescadora i formidable. Si fos aquella, jo m’hi apuntava a ulls clucs. Malauradament, tinc la impressió que en aquests moments no hi ha cap proposta en ferm i que, per tant, estem venent fum. D’altra banda, hem de saber quant ens costaran les misses, perquè tot això està en relació directa amb la situació dels nostres principals museus, molt mancats de recursos econòmics, de manera que és evident que determinades inversions a un projecte com el de l’Hermitage anirien en detriment dels recursos que anirien a parar al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Macba. l’Hermitage és un regal enverinat que hem de valorar un cop sapiguem del cert què s’hi vol fer.

¿Els museus públics i privats haurien de potenciar fer més col·laboracions?

Un dels projectes que ens agradaria engegar és una sèrie de debats. I enguany ho farem en principi a porta tancada, justament per posar sobre la taula les preocupacions i reptes fonamentalment del sector de les arts visuals al nostre país i a la nostra ciutat. Espero que puguem engegar aquest cicle d’aquí a pocs mesos per contribuir a generar més sinergies, més coordinació i més informació entre uns i altres. Això seria un primer pas per tornar a refer aquest teixit que està tan desfibrat. Un altre dels aspectes que ens caracteritza és el dinamisme extraordinari de la nostra col·lecció, que es podria dir que creix dia a dia. I això indica fins a quin punt el compromís del nostre fundador és intens. És una col·lecció més oberta i més viva que mai i ara ens estem centrant en els dos extrems temporals. D’una banda, els artistes dels anys 20 i 30 i, de l’altra, els més emergents.

¿Creu que el paper dels equipaments privats ha canviat després que en les últimes dècades s'hagi desenvolupat el teixit públic?

Crec que hi ha terreny de joc per a tothom i que senzillament es tracta que aconseguim sumar. Trobo a faltar que els museus nacionals facin més de locomotora i sé que si no ho fan més és perquè en principi no tenen els recursos per fer-ho. Un major lideratge i implicació del MNAC i del Macba amb els respectius patrimonis i artistes del país crec que seria d’agrair. Cada museu acaba triant una mica les seves línies i objectius i sortosament en cap cas són redundants. Una major coordinació seria beneficiosa i permetria dur a terme conjuntament projectes més ambiciosos.