Publicitat
Publicitat

Alguer Miquel: “Un concert ha de ser una bomba d’alegria i amor”

Entrevista al cantant de Txarango: ”Avui hi ha un país que demana la independència però que no ha valorat mai si el país li pertany o ja el té venut” 

Com va ser la teva infància?

He tingut la sort de créixer a Sant Joan de les Abadesses, perquè en un poble tothom et cuida i és proper. Quan teníem 16 anys tocàvem amb els grups que portaven a les festes majors dels pobles del Ripollès, i compartir escenari amb ells et fa veure de seguida que tot és possible.

Tu vas estar malalt, de petit, oi?

Si no parlo amb algú que ho sap, no trec el tema, però sí, vaig passar per una operació als budells bastant forta. Sovint ingressava a l’hospital i passava pel quiròfan, i això m’ha marcat molt. De petit, un dia que m’aixecava i em trobava bé era extraordinari, i m’adonava que la vida és supervolàtil. Això et posa una mica en guerra amb el món, perquè els companys de l’escola estaven molt lluny de saber que hi ha gent que ho passa malament cada dia. Ara fa uns quants anys que no tinc seqüeles i estic content. La relació amb Barcelona també va néixer llavors. Baixàvem a l’Hospital Infantil de la Vall d’Hebron, que és una torre des d’on es veu la ciutat, i jo flipava.

O sigui que tu vas madurar abans d’hora.

No ho sé... En aquest aspecte sí. Llegia molt i dibuixava.

Es veu que t’omplies les butxaques de papers escrits.

Sí [riu], això ho explica la mare! Havia arribat a trucar a casa per gravar al contestador una cançó que no volia que se me n’anés. Després vaig fer el batxillerat artístic a Olot, que van ser anys de molta explosió personal. Després vaig venir a Barcelona a estudiar història de l’art a l’Autònoma. I no vaig acabar la carrera.

En vas començar una altra.

Exacte. La veritable universitat, per a quatre amics que baixen del Ripollès i comparteixen pis al Barri Gòtic de Barcelona, és aquesta ciutat espectacular. Cada un dels nostres veïns era d’un racó del món diferent. Vivia de dia a la universitat i de nit al Gòtic. La nit t’ensenya tantes coses... Vam anar a parar per casualitat a un pis just a sobre el bar Mariatchi, al carrer dels Còdols. Tots els artistes que tocaven als carrers de Barcelona es trobaven allà, a la nit. Jo hi treballava de cambrer per pagar-me la universitat, i em produïa una contradicció.

“Em pago la universitat o els cubates?”

No, que la feina era per pagar-me els estudis, però fallava moltes vegades a la universitat. Però notava que m’omplia. El músic que capitanejava tot plegat era Manu Chao. I moltes nits, tancar el bar, treure les guitarres i cantar era un regal de la vida. Els Ché Sudaka em van dir que fins que no sortís d’aquell costat de la barra no parlarien amb mi de música perquè la gent que teníem la vida assegurada i només sortíem a tocar els cap de setmana ocupàvem l’espai dels valents. Vaig entendre que tirar endavant un projecte era una actitud, vam deixar feines, estudis i ara ens fa més feliços que cap altra cosa. No s’explicaria tot el que vivim ara sense el Barri Gòtic d’aquella època.

I el Barri Gòtic d’aquesta època?

No, per res del món. En aquell Gòtic hi havia una comunitat veïnal amb una identitat que ara no existeix. S’ha fet molta pressió perquè allà no hi visqui ningú. Vejam, el projecte de ciutat que hi havia ha funcionat. Era un projecte de ciutat franquícia que va buidar i va matar el Gòtic. Per a les botigues i els veïns de sempre ha sigut impossible continuar vivint-hi. S’ha buidat el centre de Barcelona d’una manera intencionada. Se’m va obrir el cap de cop: el sistema quan ens necessita ens reclama, i quan no ens escombra. Els carrers de les nostres ciutats trien molt més com és el nostre món que els partits que votem. Avui hi ha un país que demana la independència però que no ha valorat mai si el país li pertany o ja el té venut. La gent que viu a Barcelona viu a casa d’un altre.

Total, que l’art i la preocupació social ja no t’abandonen.

Són la mateixa cosa. L’art és fruit d’un llenguatge heretat que tu vas empenyent com una pilota fins a passar-lo a altres persones. No hem inventat res. Tenim dret a estimar un món que ens ha vingut donat. I com que penso que totes les persones són part de mi, veure gent que amb el seu patiment alimenta uns beneficis miserables em trenca. Això li passa a qualsevol persona empàtica.

I alhora, quan componeu, surt música de festa major.

És que la música està en un altre lloc. Quantes oportunitats a l’any tenim per treure un disc? Poques. Ha de ser una bomba d’alegria i amor. Són les úniques coses amb les quals un agafa vitamines per estimar el món i combatre’l. Hi ha pocs llocs a la nostra societat on milers de persones cridem, saltem, plorem i compartim alegria. Si veiéssim que els governants hi són per alegria i ens ho sabessin comunicar, ens hi relacionaríem de forma diferent. La música és preciosa, és una eina transfronterera. Quan començàvem, la gent ens demanava que com podia ser que uns nanos del Ripollès toquéssim una cosa d’un patró de cúmbia colombiana o reggae. És la música que hem après als carrers de Barcelona.

Un altre món és possible? Com seria aquest món?

És possible. De fet, cada dia ja tenim un altre món. El que passa és que és una mica pitjor. Per tant, no és que un altre món sigui possible, sinó que és necessari, i la prova són els conflictes que hi ha arreu. A vegades em pregunto com hem arribat a aquesta espècie de bombolla emocional on podem sentir que les coses ens queden lluny, tot i compartir un planeta.

¿El pitjor que has vist seria el camp d’Idomeni?

De primera mà, sí. Jo no havia vist mai milers de persones abatudes, desorientades, deshumanitzades. I només demanaven una cosa: “Sisplau, digueu-nos un lloc on no molestem a ningú, i hi anirem mentre tenim guerra a casa i no hi podem tornar”. Gent que s’havia gastat 10.000 euros per travessar el mar i que es trobaven en un cul-de-sac, vivint sobre unes vies de tren a la frontera amb Macedònia, tancada per un acord horrible entre la UE i Turquia, mirall del joc de tota la vida entre Espanya i el Marroc. Encara hi parlo per WhatsApp. Els hem guardat en granges, en magatzems on no hi pot entrar ni la premsa ni cap voluntariat internacional. Vivim amb por de l’altre, i ens aterreix que algú pugui entrar al nostre món i desestabilitzar-lo. A Idomeni vaig sentir centenars de nens que cridaven cada dia “Obriu les portes!”, sense saber ni a qui ho estaven cridant. Quan aquests nens tinguin 20 anys i hagin estudiat, es preguntaran qui va deixar morir la seva mare en una tenda de campanya o la seva àvia en una cadira de rodes en el fang. “Ah, vosaltres ens vau tractar així, quan marxàvem d’una guerra?” Quan tinguin una mica de coneixement veuran que la guerra al seu país és fa amb els nostres diners i les nostres armes. Això els posarà en guerra amb el nostre món. Si fóssim intel·ligents, veuríem que la màxima seguretat és obrir les portes. Estant allà, he vist i he sentit que el meu món estava declarant la guerra.

No t’estranyaria que d’allà en poguessin sortir actes de terrorisme.

En sortirà tot, premis Nobel de la pau i gent trencada. I sonarà molt malament, però jo ho entenc. En direm un acte radical, però radical és la vida que els hem donat. A cada concert, jo pago un munt de metralletes que no he vist mai, via impostos. Per això tots els diners del grup els portem en la direcció contrària.

Sou una cooperativa?

Sí. Txarango som una cooperativa sense ànim de lucre. Cobrem com a treballadors del grup, i la resta els dediquem a finançar projectes. Ara que el grup funciona, m’agradaria ser un mirall que mostri que les coses es poden fer diferent. Si tothom s’hi posa, capgirem el sistema en dos dies. A mi no em molesta que hi hagi rics. Em molesta que amb els recursos que tenim, la majoria de persones no tinguin una vida estable. Al Portal de l’Àngel, cada persona que compra una samarreta de tres euros compra una persona que es tira al mar per marxar de la misèria. Ens ho explica l’Oscar Camps, que estan traient un munt de gent de Bangla Desh del Mediterrani. Per què a totes les ciutats europees tenim els mateixos establiments als centres?

La resposta a la globalització és un fet: el vot antiestablishment sigui a l’esquerra radical o a l’extrema dreta.

Quan tu poses un eix esquerra-dreta, el sentit comú se situa al centre. I això, d’entrada, ja ens fa víctimes com a votants, perquè per a mi, l’esquerra és el centre perquè l’esquerra governarà per a la majoria. La dreta governa per mantenir un sistema que dona beneficis a uns quants. Jo només tinc alguns treballadors contractats, i són el president de Catalunya i els consellers. Són els nostres treballadors.

Vas tancar una llista de la CUP en les últimes eleccions. ¿La teva proposta quadra bé dins de la proposta de la CUP?

No. Quadra bé dins de la meva. I en aquelles eleccions vaig pensar que quadrava amb la CUP. No tinc temps per treballar en el seu dia a dia, encara que són gent que sento propera, però ni jo represento la CUP ni la CUP em representa, per res del món.

¿La independència de Catalunya canviaria alguna d’aquestes coses que estàs denunciant?

No les canviarà, però és una oportunitat per canviar-les. A mi només m’interessa per això. Ens dona la oportunitat d’escriure una nova Constitució i fer la democràcia més propera i participativa. Les societats que s’ordenen en la proximitat són més sostenibles en tots els sentits. Hi votaré a favor. Però el dia 1 no és res. És un tràmit, no una finalitat.

Si sents el discurs del govern espanyol, el dia 1 ho és tot i s’ha d’impedir com sigui.

És horrorós, és absurd, i només tinc ganes que la gent a qui s’ha encomanat aquest projecte posi les urnes, en ho creguem i votem. Tant si surt sí com si surt no.

Hem parlat poc d’amor, d’enamorament i totes aquestes coses que us passen als cantants, que la gent se us entrega.

Això és un temazo. Mai vam imaginar que tindríem tants seguidors i que entraríem en aquest model de relació perillós que genera la música pop, perquè situa l’èxit en la mitificació. La gent vol saber qui ets, què penses, què vols, que hi ha darrere teu. Sovint penso: “Si totes les hores que heu invertit en seguir un grup les haguéssiu invertit en tocar la guitarra, segurament estaríeu tocant després del Bruce Springsteen”. L’èxit és que el nostre projecte ens fa feliços perquè ens serveix a nosaltres però també a molts altres. Que la gent se senti abraçada pel que fem i que la gent m’abraci pel carrer em fa molt feliç. Però a vegades aniria a concerts d’amics, i si sé que em passaré la nit parlant de Txarango o fent-me selfies, potser no hi vaig.

Voldràs ser pare?

Sí. M’agradaria.

Tens algun horitzó immediat?

L’horitzó que estic buscant és l’amor. Ja m’agradaria haver sigut pare, un pare jove. Si comparteixes energia ha de ser una cosa molt xula. Va passant el temps i ja trobaré el moment.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de