Anna Lizaran, un record inesborrable
BarcelonaNingú ha oblidat la primera vegada que va veure Anna Lizaran actuant dalt d’un escenari. Enric Majó la recorda en aquell Camí de nit que l’1 de desembre del 1976 va inaugurar l’històric Lliure de Gràcia. Marta Marco va decidir que volia ser actriu quan la va veure a Quartet (1993). El crític Joan de Sagarra se’n va enamorar veient-la actuar a Al vostre gust el 1983. Josep Maria Benet i Jornet va descobrir la seva “categoria” a La bella Helena (1979): “Es va consagrar una estrella”. Però els records, com les obres de teatre, corren el risc d’esborrar-se amb el pas dels anys, com una fotografia mal revelada. El llibre que han publicat la Fundació Teatre Lliure i Viena Edicions és un conjur contra l’oblit. Un homenatge contundent -300 pàgines i 214 fotografies- a una actriu superlativa, un volum que congela el passat i que arriba un any després de la seva prematura mort, el 12 de gener del 2013.
Anna Lizaran mira al cel des de la coberta del llibre, vestida del Vladimir de Tot esperant Godot (1999) amb la cara emmascarada. “Crec que mai no m’havia trobat amb una obra tan summament intel·ligent”, n’havia dit l’actriu. Després se succeeixen en cascada les fotografies de totes les obres en què va participar, la majoria al Lliure (disparades per Ros Ribas) però també en altres sales (sobretot al TNC, obra de David Ruano). El rei Peter de Leonci i Lena, la vedet amb escames de La bella Helena, els vestits d’època d’ Un dels últims vespres de Carnaval o El misantrop, l’angoixa de La senyoreta Júlia. Les diapositives es disparen al cervell. El camí cap a la maduresa es nota en el pas del blanc i negre de les fotos al color, en obres com Dansa d’agost, Quartet i Roberto Zucco. I després de L’hort dels cirerers, amb què es va acomiadar de la seva llar al Lliure, sembla ressorgir una altra actriu, una nova mirada i un altre cos, més sàvia però igual de juganera i bestial, a Escenes d’una execució, Forasters, El ball o Agost.
És impossible no caure rendit al seu somriure murri, a la mirada penetrant, a la presència imponent, i desitjar tornar a admirar com desplega el seu talent. “M’agradaria que fos aquí per poder-li tornar a dir com l’estimo”, escriu Sergi Belbel. En el llibre que porta el seu nom, Lizaran parla de la professió i de la vida, i d’alguns d’aquests personatges que va encarnar, la Carmen d’ El balcó que li feia “suar tinta xinesa, verda i de tots colors” o la senyoreta Júlia que la va deixar al llit l’endemà de l’estrena “amb una febrada, grip, sinusitis, otitis i a vuit de pressió”.
“Si es fa bé també agrada”
El llibre comença amb un pròleg de Joan de Sagarra i una introducció biogràfica, a partir d’una entrevista d’Elisenda Roca, en què explica els seus orígens esparreguerins i l’etapa de formació pre-Lliure. Però és a la part final on s’intensifica l’emoció amb les paraules que li dediquen els companys (en són cent!), al costat de fotos del seu àlbum personal. Lluís Pasqual, que va perdre l’amiga i el marit amb quatre dies de diferència, recorda com Lizaran vivia el teatre com un “joc”: “Això vol dir tenir i cultivar un esperit lliure que et permeti passar per camins arriscats i triar sabent que pots guanyar i perdre, però amb el somriure i la distància que et dóna saber que, en el fons, t’és igual, perquè estàs jugant”. També recorda els seus viatges per jugar -de veritat, a ruleta i blackjack- de casino en casino.
Hi ha milers d’adjectius hiperbòlics, generosos, també els de patidora i mandrosa. Però el més divertit és descobrir els perfums que triava per als seus personatges o els seus acudits íntims. Aquell “si es fa bé també agrada” que tallava discussions intel·lectuals sobre una obra; la salutació “hola, Marilín”; la manera que tenia de relativitzar els afalacs amb un “demà em compraré una nevera”; com allargava el “neeeen”, i les paraules que inventava. Hi havia, hi ha, una Anita per a tothom.
