DANSES TRIBALS

Antoni Vidal Ferrando: La quietud i la ira

Escriptor

El seu regne no és del món de les xifres de vendes ni el de les importàncies postisses dels impactes als mitjans o a les xarxes socials, sinó el de la solvència i el prestigi, obtinguts amb la feina feta al llarg de molts anys. Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) ha anat construint, en vers i en prosa, amb paciència d’artesà i convicció de visionari, un món propi i inconfusible que captiva els lectors de diverses generacions. Qui no es cansa de repetir, sense falsa modèstia, que durant molt de temps va estar convençut que mai seria capaç d’escriure bé, ha treballat fins a convertir-se en un dels autors més unànimement respectats del panorama literari actual en llengua catalana. El volum Cicle d’Almandaia (El Gall Editor, 2015) recull les seves tres primeres novel·les (La lluna i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens ), a les quals l’any 2016 es va afegir La ciutat de ningú, publicada per Meteora. En poesia, existeix un altre volum recopilatori, Allà on crema l’herba, aplega la seva poesia entre els anys 1986 i 2007 (entre els quals hi ha títols imprescindibles com Racó de n’Aulet, Cartes a Lady Hamilton, Calvari, Bandera blanca o Cap de cantó ), i que s’hauria de recuperar, atès que el segell Edicions del Salobre, que el va publicar, va haver de tancar durant la crisi. S’hi han afegit, des d’aleshores, un volum de proses breus, Amors i laberints (Ensiola, 2010), i dos llibres més de poesia: Gebre als vidres (Meteora, 2012) i, més recentment, Aigües desprotegides (Cafè Central/Eumo Editorial, 2017) que no fan més que confirmar que la seva escriptura continua fent el seu camí particular, sempre cap amunt i sempre en expansió. Ha estat distingit amb una llarga llista de premis, però li ha fet una il·lusió especial que, enguany, l’Ajuntament de Santanyí hagi creat el premi Antoni Vidal Ferrando de narrativa, que s’uneix al ja consolidat Bernat Vidal i Tomàs de poesia. N’han estat guanyadors, respectivament, la novel·la Mai vista, de J. Jou, i el llibre de poemes Carn crua, de Joan Josep Barceló, ja disponibles sota el segell d’Adia Edicions. I amb aquests llibres a les mans ens fa passar al seu despatx.

-Amb tot el lirisme que és propi de la teva escriptura, però Aigües desprotegides és un llibre revoltat.

-Sí. Començo a pensar que encara em moriré abans que en Franco.- El posat d’Antoni Vidal Ferrando és sempre afable, però no somriu quan diu això.

-El llibre mira cap a la infància, un dels temes recurrents de la teva literatura, i reviu les tenebres d’aquella època per connectar-les amb les dels nostres dies. Hölderlin ja es preguntava: “Per a què els poetes, en temps de misèria?”

-És que jo crec que la feina d’un poeta, com la de qualsevol artista, és descobrir la bellesa oculta dins les misèries. Com quasi totes les coses importants, no sabem exactament què és la bellesa, però la reconeixem quan se’ns presenta, i és com si ens hagués de salvar. I si un poeta aconsegueix trobar bellesa i perfecció en unes poques paraules ens transmet una esperança, perquè vol dir que podem aconseguir trobar bellesa i perfecció en tot el que facem. Els éssers humans som capaços de les baixeses més vils però també de les belleses més impressionants, podem ser aquests que maten o abandonen migrants i refugiats dins la mar o podem ser Bach, i sempre serem éssers humans: es tracta de veure cap a on anam, si cap a baix o cap a dalt, i això deu ser el que se sol anomenar la lluita entre el bé i el mal.

-La teva poesia habitualment és intimista, una veu que parla des d’una certa quietud. Però a Aigües desprotegides, la veu s’obre a l’entorn i s’hi fa solidària, la quietud deixa pas a la ira.

-És que els poetes no només feim versos; si és així, malament. També feim més coses: obrim finestres, espais de llibertat, som resistents. Ara bé, mai d’una manera dogmàtica, o adoctrinadora. El dogmatisme i l’adoctrinament són el contrari de la poesia, són la seva antítesi. El poeta s’ha d’expressar d’una forma oberta i subtil, de manera que cadascú hi pugui encaixar des de les seves percepcions, els seus sentiments, les seves experiències. L’art romànic, o el de Frangelico, es van fer per adoctrinar, però ara els valorem i els apreciem justament pel que no tenen de dogmàtics, perquè ens comuniquen un èxtasi que va més enllà de la doctrina que originalment pretenien impartir. Per altra banda, jo crec que totes les èpoques són de crisi, però que hi ha moments en què aquesta crisi s’intensifica, és la dinàmica de la història. Jo sóc algú que estima la vida, però a qui no li agrada la història. Sempre em venen al cap aquells versos de Salvatore Quasimodo: “El de la pedra, encara, el de la fona, / ets, home del meu temps”. I sí, encara som el de la pedra i la fona. No hem evolucionat tant com ens pensem.

-Abans has esmentat la pervivència de Franco, o de la seva ideologia i el seu esperit, en els nostres dies.

-És que és terrible. Jo he tingut necessitat de tenir esperança i he jugat al joc de la democràcia, tot i que mai me l’he acabat de creure: el meu primer llibre, El brell dels jorns, ja parlava d’aquest engany que em semblava percebre en tot plegat. Tots volíem pensar que amb la mort de Franco s’acabava la dictadura, però recordo un feixista de Santanyí que deia: “Bé, ja ho veurem, només se n’ha mort un”. I era així. De la meva edat n’hi ha molts, de feixistes, que a més han transmès aquestes idees als seus fills. Això està empestat de dictadura, i és molt mala de llevar.

-Feixistes que, en el dia a dia, sovint són allò que es diu bellíssimes persones.

-I tant. És que només el poder és malvat, la gent no. Per tenir el poder has de ser o bé un malvat, o bé un beneit dirigit per malvats. Però la gent, essencialment, és bona, tot i que gairebé mai no pot canviar el món: per fer això necessita líders, estructures de poder, i ja hi tornam a ser. Per la meva banda accepto totes les ideologies, tret del feixisme. La suposada superioritat moral de l’esquerra respecte de la dreta no me l’han feta comprovar mai els fets. I puc entendre alguns dels valors conservadors: la família, la propietat privada, aquestes coses. Ara bé, el que ja no puc compartir ni acceptar és el pas que va del conservadorisme al totalitarisme, i ja sé que també hi ha hagut dictadures d’esquerres, però no ha estat el nostre cas. La veritat és que no em pensava arribar a veure extrems com els hem vist amb el cas de Catalunya i l’1 d’octubre. Això sí, el nacionalisme espanyol sempre ha anat a cops de porra, i intenta forçar que els contraris també es comportin amb violència per justificar-se. No ho han aconseguit, però han instaurat una injustícia institucionalitzada que em repugna. Tot i que el món, per ell mateix, ja ho és, d’injust: quin mèrit tenim nosaltres per haver nascut i viure aquí, a Mallorca, envoltats de comoditats, i quin demèrit tenen uns altres per haver nascut a Etiòpia, o a Síria, i patir el que estan patint? La condició humana és un misteri.

-I aquest misteri seria el tema dels teus llibres.

-Sí. La poesia n’és un altre, de misteri, o tal vegada és el mateix, no ho sé. Anem a la recerca d’aquest misteri que anomenem poesia, que no sabem definir però que marca la diferència amb molta més força que els gèneres literaris. A més, la poesia es pot presentar en qualsevol forma d’expressió artística, o en qualsevol forma d’expressió de la vida mateixa. Sense poesia no hi ha literatura, però això es pot dir de totes les arts: totes contenen una dosi major o menor de poesia. Se suposa que els versos contenen una altíssima concentració de poesia, mentre que en la narrativa la trobes potser més diluïda en el desplegament de la història. O en el mateix argument, o en l’estructura narrativa, per exemple.

La conversa deriva fàcilment cap a l’evocació de la figura de Bernat Vidal i Tomàs, el ja mític apotecari i literat santanyiner que va ser fonamental en la formació d’Antoni Vidal Ferrando, però també en la d’Antònia Vicens o la de Blai Bonet, i de qui aviat es commemorarà el centenari del naixement.

-Rellegint la seva obra veig que Antònia Vicens és una gran escriptora, la valoro i l’admiro molt. Vàrem viure al mateix carrer, tot i que no ens fèiem, perquè jo encara era un al·lot de 12 anys, i ella una joveneta de 16. Però tenim moltes coses en comú: tots dos venim de famílies humils, son pare anava de contraban i el meu també, sa mare era brodadora i la meva també... I en Bernat Vidal, clar, que va ser decisiu per a tots dos. Va ser una figura única, molt important per al redreçament de la cultura catalana durant la dictadura, tant a Mallorca com a fora. En Josep Pla o en Joan Fuster, quan eren a Mallorca, el venien a veure, i per descomptat ho feien tots els lletraferits mallorquins de l’època: en Miquel Bauçà i en Guillem Frontera, però també en Gori Mir, en Colau Llaneras, en Jaume Pomar... I en Llorenç Villalonga, en Joan Bonet o en Gafim. I en Blai Bonet, que li devia literalment la vida, perquè el va ingressar a Caubet, però que va acabar posant-se gelós i malparlant d’ell. I és que en Bernat no competia, i en canvi en Blai era competitiu i li feia nosa la competència. Però l’enfrontament és anecdòtic: el que és important és que dues figures tan importants, dos gegants com ells, coincidissin en una mateixa època, tan difícil, en un mateix redol, tan petit i concret com Santanyí. Això sí que és extraordinari, i ho hem de posar en valor i celebrar-ho.

-En Bernat Vidal t’animava a escriure.

-Sí, jo li deia: “És que no sé gramàtica”. I ell em contestava: “I en Cervantes? Et penses que sabia molta gramàtica, quan va escriure el ‘Quixot’?” També tenc un record molt bell d’una família catalana que venia a estiuejar i que em regalava llibres i tebeos, així vaig començar a llegir. Eren de Barcelona, del carrer de Calàbria. De més gran, quan anava a examinar-me per lliure a la Universitat de Barcelona, quedava a ca seva. El pare nomia Luis Vaquer Peyró i era enquadernador, i cada estiu venien i acampaven, ells i una altra família, amb tendes de campanya a Cala Santanyí. Un oncle meu que anava a vendre gasoses i gelats als banyistes també els duia provisions a ells amb l’euga, i més endavant vaig començar a anar-hi jo, amb la bicicleta. I ells em duien contes, molts de contes, tots molt ben enquadernats, i me’ls donaven: contes d’Andersen, de Las mil y una noches, de Machucho y Pilongo... També un diccionari Sopena, que el vaig arribar a fer malbé de tant de llegir-lo, com els llibres de contes...