Ara Malikian, enlluernador i emotiu a Pedralbes

L'artista recorda el seu barri natal a Beirut i dedica una nana a la gent gran que s'ha emportat el covid

Ara Malikian toca el violí amb la força i la resistència d’un atleta, l’agilitat d’un espadatxí i els girs d’un acròbata, i dissabte a la nit es va posar el públic del festival de Pedralbes dins la butxaca en el primer tema, perquè el va començar a tocar entre els espectadors amb el rostre cobert amb una mascareta. I el va acabar de la mateixa manera, després de tocar dos temes que va compondre durant el confinament: un tango només per a violí i Nana arrugada, una peça per acompanyar la gent gran que va morir sola i atemorida durant l’estat d’alarma. Com va dir també un emocionat Malikian, tornant a tocar s’ha tornat a sentir “útil” en “un moment en què semblava que la cultura no importava”.


S'havien exhaurit les entrades, i el ric-ric de les cigales va acompanyar el violí de Malikian i el piano del seu acompanyant, Iván Melón Lewis, al llarg d’un concert que està concebut com un “viatge musical” global i per diferents dècades. Al marge del covid, l’actualitat va tornar a fer-se present perquè Malikian va voler recordar amb el tema homònim el seu barri natal del Líban, Bourdj Hammoud, arran dels moments tan difícils que viu el país després de l’explosió de Beirut, “la tercera més important de la història després de les dues bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki”. El recital va agafar més volada en els temes més lents i servits sense la gesticulació d’estrella del rock, com quan va jugar amb el piano de Melón a Pisando flores, provocant que una part del públic comencés espontàniament a seguir-los picant les mans; Lucine, una peça que està dedicada a la seva mare, i en una posterior versió de Life on Mars, de David Bowie. No va ser l’única peça del pop i del rock que va versionar, ja que el repertori va incloure la seva interpretació de Bachelorette, de Björk.

Un músic que va sortir "del fossat"

Ara Malikian va dir d’ell que mentre que hi ha gent que surt de l’armari, ell va sortir “del fossat” d’una orquestra perquè la gent el pogués veure tocar, un detall amb el qual sembla voler recordar la formació clàssica, la trajectòria i el virtuosisme del seu personatge esbojarrat i xerraire. Així, va tocar un fragment de l’òpera de Gluck Orfeu i Eurídice, La campanella de Paganini i una versió del Valse-Scherzo, de Txaikovski. Però tot va estar regat amb les seves tradicionals anècdotes i la història de com un altre dels temes de la nit, Milongas de Ravioli, va sorgir perquè al conservatori va tapar la manca de pedigrí del seu violí explicant que era d’un lutier inventat per ell mateix, Alfredo Ravioli.


El concert es va acabar abans dels bisos del tango i Nana arrugada amb el Rondo capriccioso, de Camille Saint-Saëns, una altra mostra del seu potencial. No va durar “18 hores i 33 minuts”, com havia bromejat Malikian sobre les seves ganes acumulades de tocar: “Quan m’emociono exagero les coses”.