Què va preocupar als artistes durant el confinament?

Bregenz (Àustria)Una tuba asseguda sobre una cadira entapissada i enrotllada es desplaça per una petita habitació, al so d'un vals de Xostakóvitx. Des del perímetre de l'espai, un home amb una samarreta blanca estira i fa girar aquest aparell improvisat al terra amb cordes, com un titellaire o una parella de ball. L'home és l'artista sud-africà William Kentridge. La seva fugissera obra d'art és una meditació sobre els mesos que ha passat confinat al seu estudi arran de la crisi sanitària del coronavirus. Chair waltz (Vals de cadira) és un fragment d'una sèrie de vídeos que es pot veure al Kunsthaus Bregenz, un espai de l'oest d’Àustria. L'exposició Unprecedented times (Temps sense precedents), que es pot veure fins al 30 d'agost, és probablement la primera (i segurament única) mostra en un museu europeu formada per obres creades mentre el virus es propagava i els artistes es refugiaven a les llars respectives aquest any.

Amb l'abrupta arribada del confinament estricte a Àustria, el Kunsthaus va tancar. Les setmanes següents, el seu director, Thomas D. Trummer, va conversar amb artistes internacionals per correu electrònic. Alguns d'ells li van enviar imatges de l'art que estaven elaborant en aïllament. D'altres, ell mateix els va anar a buscar, per saber què estaven creant. Com a resultat, el més lògic era organitzar una exposició que ensenyés les primeres reaccions dels artistes davant la situació extraordinària del covid-19.

Comissariada ràpidament i amb obres fetes a Johannesburg, Londres, París, Viena i l'Anglaterra rural, Unprecedented times posa de manifest les preocupacions i les incerteses de la vida durant la pandèmia. L'avorriment, els dubtes i l'aïllament s'articulen al voltant de les obres, algunes de les quals també s'endinsen en com els artistes produeixen sota pressió. A la planta baixa de l'espai expositiu, dos artistes veterans exploren la solitud i l’espera. El Center for the Less Good Idea –un espai d'art de Johannesburg fundat el 2016 per Kentridge– presenta 29 long minutes, una sèrie de pel·lícules d'un minut inspirades en el confinament. Principalment hi apareixen la dansa i la performance, que es mostren en diverses seqüències en una pantalla. 10 dels 29 films, inclòs Waltz chair, són creacions de Kentridge rodades al seu propi estudi. Les 19 restants són d'artistes internacionals als quals va convidar a participar. A Holt veiem dibuixos de carbó creats per Kentridge i rodats en stop-motion mentre s'alternen paraules com "tocar", "respirar" i "esperar". Totes estan carregades de connotació i apareixen com si fossin intertítols, juntament amb imatges com la d'un ocell en una gàbia i la d'un treballador mèdic emmascarat.

Confinar-se amb algú estimat

Situada en un gran triangle invertit a un mur proper hi ha Certitudes-Incertitudes, de la francesa Annette Messager, que ha creat una sèrie de 52 esbossos en aquarel·la que representen esquelets i cranis. D’entrada les il·lustracions són macabres, però amb una mirada detinguda es pot veure com algunes de les figures ballen de manera implacable o es burlen de l'espectador. Aquestes imatges no estan necessàriament relacionades amb la mort. Messager, de 76 anys, va sotmetre's a una intervenció quirúrgica a finals del 2019 i, mentre es recuperava, va aparèixer el primer brot de coronavirus. Una part de la sèrie, anomenada Youme, mostra dos cranis amb els fronts fusionats, en una peça en forma de cor i pintada d'un vermell intens. Messager va estar confinada a París amb el seu marit i aquesta obra sembla destil·lar la comoditat, però també la claustrofòbia, d'aïllar-se amb algú estimat.

Altres obres de l'exposició també tracten els grans temes de la vida i la mort. Marianna Simnett equilibra la mortalitat amb la gravetat a una pantalla situada a una de les escales vertiginoses del Kunsthaus. Dance, Stanley, dance és una acolorida animació de 16 segons que, metafòricament, fa reviure un esquirol mort que va trobar durant el confinament a Londres. A Chalk outlines, de Rabih Mroué, una animació de dos minuts fa emergir figures humanes que creixen i cauen en un fons de blanc sobre negre. Mroué, nascut a Beirut i establert a Berlín, pot estar dibuixant aquí l'escena d'un crim, o simplement un grafit. Les seves creacions visuals reflecteixen una distracció nerviosa, i fan al·lusió a les protestes que van esclatar als Estats Units i arreu del món durant el confinament.

A banda de l'energia i l'angoixa que pot provocar l'aïllament, també obliga a la inacció i a l'immobilisme. A la pel·lícula de 19 minuts de Helen Cammock They call it Idlewild, la càmera ressegueix els paisatges rurals i els interiors on habita l'artista, que és una de les guanyadores del premi Turner 2019. Ella mai apareix en pantalla, però se la pot sentir cantant i pronunciant aforismes sobre “actes fútils per a temps fútils”. La pel·lícula, que va completar a mesura que el virus s'expandia a través d'Àsia i Europa però abans del confinament al Regne Unit, és una obra hipnòtica que anticipa els llimbs i la solitud.

L'única obra creada abans de la pandèmia és de l'artista austríac Markus Schinwald, que durant anys ha modificat retrats del segle XIX afegint-hi accessoris –sovint pròtesis fictícies com nassos falsos, però també màscares–. Les elegants emmascarades Grita i Meron semblen ara profètiques.

Respostes directes i crues a la pandèmia

Tot i que el Kunsthaus va triar Unprecedented times com el nom anglès per a l'exposició, la versió alemanya, Unvergessliche Zeit, es podria traduir com a Temps inoblidables. Aquest títol sembla expressar millor les dimensions emocionals de la mostra, que ressonen a través dels interiors grisos de formigó de l'edifici monolític del Kunsthaus. Aquesta no és una època que oblidarem fàcilment i, per a molts, el confinament s'ha convertit en un territori psicològic inexplorat.

Per descomptat, veurem més art pandèmic en el futur. Aquestes primeres respostes són intrigantment directes i crues: algunes obres demostren el rigor, l'autodisciplina i, de vegades, la solitud de fer art. D'altres, són un recordatori que encara no hem superat la pandèmia. El Diari del confinament de l'artista parisenca Ania Soliman va començar a l'abril com un projecte d'Instagram. Gairebé cada dia, creava un croquis en negre, blanc i vermell i el publicava a la xarxa social. Les obres originals es mostren en vitrines independents i a les parets de la ciutat austríaca de Bregenz.

Aquest diari, ara de desconfinament, segueix a Instagram i val la pena seguir-lo. En una publicació que acompanya una de les obres, l'artista es pregunta: “Totes les criatures segueixen el mateix impuls cap al moviment, des de les espirals d'ADN fins a les voltes dels planetes. Com podem avançar junts?” Com ella, aquesta exposició sembla demanar-nos que reflexionem no només en temps real, sinó que també ens apropiem d'aquest moment com un punt de partida i que ens ajudi a donar forma al que vindrà.

Copyright The New York Times