MÚSICA

La Banda del Panda, “la rumba bastarda” dels turons barcelonins

El grup és un dels participants a la desena Diada de la Rumba

Mestissa, de carrer, per ballar, per cantar i també per reivindicar vides dignes. Així és la rumba, i per extensió la de La Banda del Panda, la formació de Vallcarca i el Carmel que acaba de publicar el tercer disc: Rumba bastarda (Kasba Music). “Podem estar alegres i ballar, però amb la rumba també pots reivindicar coses”, explica Étienne Pagès, cantant i acordionista del grup. “El barri ens marca la vida i la nostra música. La rumba és música de barri, com el trap i el hip-hop. És un gènere popular, però a vegades costa canviar-lo de canal per poder transmetre certes coses que en canvi amb el hip-hop és molt fàcil de fer”, admet Pagès, que ha vist com les dinàmiques especuladores han anat enfilant-se cap als turons: “A Vallcarca també han tirat cases a terra i estan fent fora la gent”.

A La Banda del Panda preval una crida ancestral i alhora ben vigent: la recuperació dels carrers i de l’espai públic com a escenari de cultura i intercanvi. Ho fan explícit a cançons com Manifest i Foc, un homenatge a la cultura popular que representen les colles de diables, però sobretot ho demostren en una manera de fer a peu de carrer que connecta amb la història de la rumba, la dels patriarques, la del Gato Pérez, la del mestissatge del so Barcelona, la que La Troba Kung-Fú va convertir en rúmbia i la dels barris, la de grups del Carmel com Rumba Alborada.

La gran trobada a l’Apolo

“Un rumber clàssic de rumba catalana ens dirà que no fem rumba i tindrà raó, perquè ens sentim a gust fent rumba i fent cúmbia”, diu Pagès. “Per això diem que fem rumba bastarda”, afegeix el cantant i guitarrista Angel Armenteros tancant un debat nominal que en realitat té poca importància. Així ho demostra el fet que La Banda del Panda actuï a la desena edició de la Diada de la Rumba, que se celebra avui durant tot el dia a la sala Apolo de Barcelona, i amb entrada lliure.

A l’Apolo compartiran escenari amb Peret Reyes, Johnny Chipén, Pantanito, Tirando Sillas, Vergüenza Ajena i Maria Cambray, entre d’altres. “És un dia de celebració; tots ens coneixem”, diu Armenteros. “Està superbé, primer per la feina que ha fet la gent de Forcat [Foment de la Rumba Catalana], i també per l’ambient que hi ha, gent de totes les generacions i amb paios i gitanos compartint la festa. No passa amb altres músiques”, diu Pagès, que assegura que a la seva actuació, que durarà “uns vint minuts”, no hi faltarà la cúmbia. Al cap i a la fi, obren el disc amb Alma cumbia.

La Banda del Panda ha arribat a Rumba bastarda després de nou anys de feina més o menys intermitent. “I amb la llibertat que dona el fet que tots treballem en altres coses que no són el grup”, diu Armenteros. Això els ha alliberat de l’angoixa d’haver de publicar un disc perquè sí. “No hem pensat «Hem de fer un disc», sinó que hem anat fent temes i quan ja els teníem hem fet el disc. Hem pogut anar fent sense presses, treballant plegats al local d’assaig, i això crec que es nota en el disc”, explica Armenteros.

“És la vegada que hem tingut més temps per treballar, per pensar. En aquest disc hi ha una feina al darrere més elaborada. I, pel que fa als sentiments, crec que les cançons de l’Angel tenen una cosa més melancòlica i les meves són més festives”, completa Pagès. La més festiva, o “la més canyera”, és Foc, en què col·labora Aitor Cugat, el cantant dels Xeic! “ Foc era un deute que tenia amb els diables del barri. Com que jo he sigut diable, al final em va resultar bastant fàcil fer-la. Al disc l’hem posada l’última perquè és la més canyera, tot i que al principi era més folk, més acústica. Va ser posar-li distorsió i convertir-se en més punk”, explica Pagès.

Més continguts de