ARQUITECTURA

Una Barcelona de xeics i geishes

L’historiador Oriol Pascual publica un compendi pioner de l’arquitectura orientalista de Barcelona

Als carrers de Barcelona resisteixen un reguitzell d’edificis evocadors d’una Barcelona de llibre d’aventures, on els rics no només volien anar al Liceu sinó ser com els xeics. L’historiador Oriol Pascual ha fet un compendi pioner de l’arquitectura orientalista de la ciutat de Barcelona, i també li ha sortit una crònica històrica, política i social del país des de l’últim terç del segle XIX. Al llarg de les pàgines de Barcelona orientalista. 10 edificis exòtics amb història (Albertí Editor), més enllà de la coneguda Casa dels Paraigües i el Gaudí primerenc de la Casa Vicens, els lectors trobaran fets com que l’Estat va impedir que la decoració del paranimf de la Universitat de Barcelona fos catalanista. En el cas de la plaça de toros Les Arenes sabrà que el juny del 1913 s’hi va representar l’espectacle Canigó, basat en el poema de Verdaguer. I pel que fa a la Casa Marsans, que actualment és l’Alberg Mare de Déu de Montserrat, Pascual recorda que va ser hospital de sang de la Generalitat republicana i que l’any 1946 la delegació a Espanya de la República de Polònia hi va portar un grup de nens polonesos refugiats. La inclusió de la Casa Marsans en el llibre no es justifica a primera vista: l’exterior de la casa és neoclàssic i és al vestíbul on es produeix un esclat decoratiu coronat per una claraboia estrellada.

Patrimoni en perill

Les parets mudes dels edificis guarden innombrables històries i quan s’enderroquen, es perd més que un edifici. “La majoria d’edificis orientalistes s’han destruït. A Barcelona n’hi ha dues dotzenes i al conjunt del territori, prop d’una quarantena, perquè molts s’han modificat”, lamenta l’autor. La pintura orientalista s’ha estudiat més, però l’arquitectura ha quedat oblidada. Entre les pèrdues més doloroses hi ha la Casa Taltavull, coneguda també perquè va pertànyer a la família Goytisolo. L’arquitectura orientalista s’inscriu en “l’aiguabarreig” estilístic de l’Europa del segle XIX, com diu Pascual, i pel que fa a Catalunya és prèvia a l’esclat del Modernisme.

“L’orientalisme no és una tendència dominant dins l’historicisme. En el nostre cas predominen el neogòtic i el neoromànic”, explica l’autor. També cal tenir en compte que l’arquitectura orientalista espanyola té unes arrels diferenciades i que, a la vegada, les de la catalana també són diferents de la de Madrid. “L’orientalisme s’estava produint en les grans potències colonials, que eren França i Anglaterra, i a l’Estat hi ha uns altres referents, bàsicament dos: el passat de l’arquitectura hispanomusulmana, amb l’Alhambra com a gran referent, i el Marroc, que era el poc que li quedava a Espanya com a potència colonial de segona”, diu Pascual.

També hi ha diferències pel que fa als promotors dels edificis. “Hem de tenir en compte que Madrid és un centre de poder, és on hi ha la cort; i l’arquitectura neomudèjar es reivindica com a arquitectura nacional. En canvi, a les perifèries, i en el cas particular de Barcelona, es troba una arquitectura neoàrab, que és més fantasiosa. La burgesia industrial, que era una classe social en ascens, que tenia el poder econòmic però encara no havia aconseguit l’hegemonia política, la fa servir per distingir-se respecte a les elits econòmiques governants; volen aparentar”.

El lloc per excel·lència on es volia establir la burgesia era el passeig de Gràcia, i aquelles famílies benestants també es van fer construir les cases d’estiueig al voltant de les vies a través de les quals la ciutat s’estava expandint, com el passeig de Sant Gervasi. En qualsevol cas, l’arquitectura orientalista no va ser rebuda amb bons ulls. La falta de consideració, juntament amb l’especulació urbanística, va ser la causa per la qual molts edificis han desaparegut. En el cas de la Casa Pere Llibre (passeig de Gràcia, 24), guarnida amb columnes de marbre i arcs polilobulats, quan es va construir formava part d’un conjunt on hi havia la desapareguda Casa Vilomara, que va ser substituïda per la Casa Rocamora. El fet que l’autor de l’edifici sigui el mestre d’obres Domènec Balet i Nadal també porta a parlar dels efectes que va tenir la fundació de l’Escola d’Arquitectura i del debat que es va produir sobre quines competències pertanyien als mestres d’obres i quines als arquitectes. El conflicte es va resoldre circumscrivint el radi d’acció dels mestres d’obra als encàrrecs privats.

Un pavelló de jocs reials

Més enllà dels habitatges i edificis emblemàtics, com la plaça de toros de Les Arenes, l’orientalisme es troba en construccions curioses, com el pavelló de la Torre Castanyer (passeig de Sant Gervasi, 15), un espai de jocs de forma romboidal i carregat de decoració neoàrab. Una de les peculiaritats de la seva història és que el van fer servir el futur rei Alfons XIII i les seves germanes quan van venir amb la seva mare a la inauguració de l’Exposició Universal de l’any 1888. Com que el Palau Reial havia quedat destruït per un incendi i l’Ajuntament de Barcelona no era gaire còmode, la família reial es va instal·lar a la Casa Castanyer i els propietaris van acceptar de bon grat la proposta de construir el pavelló.

En aquest i en altres edificis la celebració de la primera Exposició Universal va ser decisiva, ja que va obrir noves línies estètiques i altres universos, com el japonisme. “Entra amb molta força amb l’Exposició Universal de 1888, perquè tota una sèrie d’empresaris i comerciants estableixen delegacions dels seus negocis. En lloc d’importar els productes de França, els compren al lloc d’origen. Tot el carrer Ferran i els voltants es converteixen en una àrea dedicada a aquest tipus de producte”, diu Pascual. A més, en aquell moment els aparadors guanyaven protagonisme. Bruno Cuadros, el propietari de la Casa dels Paraigües (la Rambla, 82) , no va voler quedar desfasat, i va encarregar a l’arquitecte Josep Vilaseca que reformés un edifici per instal·lar-hi la seva botiga. Però l’arquitecte no es va cenyir només a un sol estil: hi ha estampes japoneses, ventalls i ombrel·les xinesos i, a la part superior, motius d’inspiració egípcia.

La recerca d’Oriol Pascual s’estén fins al Modernisme. Tanca el llibre la Casa Tosquella (carrer de Vallirana, 91-93): “S’hi pot rastrejar la influència oriental, però no es poden comparar els elements de la Casa Tosquella, que és molt més abstracta, amb el patró decoratiu de l’Alhambra”, conclou l’autor.

Etiquetes

Més continguts de