MÚSICA

“Beethoven enaltia la humanitat, però la gent no li queia bé”

Acantilado publica la biografia que ha escrit Jan Swafford sobre el compositor de la ‘Novena simfonia’

Deia Beethoven que tenia el costum de mantenir sempre la visió de conjunt. Això mateix es desprèn de Beethoven, la biografia escrita per Jan Swafford que publica Acantilado en castellà. Aquest músic nord-americà nascut a Chattanooga el 1946, i que el 1999 havia dedicat un altre llibre a Brahms, s’endinsa en l’autor de la Novena simfonia sense perdre de vista la visió de conjunt, combinant rigor i claredat narrativa i explicant Beethoven a partir de les relacions entre la seva vida, la seva obra i el context social, polític i filosòfic de l’època. Al llibre, un orinal pudent al despatx on escriu les partitures no és tan anecdòtic com sembla, i la convulsa gestació de la Tercera simfonia revela la importància de les contradiccions de la política en el seu pensament. Swafford tracta Beethoven com a home, no com a geni, i això fa encara més interessant seguir la seva història.

“Vaig començar a llegir sobre Beethoven quan era adolescent, i en aquella època les visions que hi donaven eren molt romàntiques. El col·locaven en un pedestal, com havia fet Romain Rolland el 1903. Em feia la sensació que ningú havia escrit un llibre sobre Beethoven com a home i com a músic. Al segle XIX, Alexander W. Thayer, tot i partir d’un romanticisme ben llunàtic, havia compilat totes les dades que tenia sobre Beethoven, i allà almenys hi veies un home que passeja, que sopa, que té rampells de ràbia... Llegint-lo vaig pensar que era potser el retrat més realista, així que vaig decidir escriure un llibre amb l’esperit de Thayer però traient el romanticisme i el culte al geni típic del segle XIX. Volia escriure un llibre sobre l’home, baixar-lo del pedestal i apartar-lo del mite”, recorda Swafford, que en les més de 1.400 pàgines de la biografia no fa servir les paraules geni i obra mestra. “Sí, dono per fet que Beethoven era un geni, però no volia que aquesta paraula fos un obstacle”, diu. D’aquesta manera, Swafford evita que qualsevol acció i decisió de Beethoven quedi justificada per la genialitat, com passa en les hagiografies.

Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 - Viena, 1827) és fill de la Il·lustració i contemporani de revolucions, imperis i involucions. Viu els temps de Mozart, Haydn, Schiller, Goethe, Napoleó, l’emperador Josep II, l’arxiduc Rudolf i Metternich, la tensió entre l’esperança, la decepció i la repressió. Segons Swafford, és “l’ambient de la Il·lustració” més que la família el que va conformar la manera de ser de Beethoven. “El seu pare, que va ser el seu primer mestre, entenia que era un fenomen i volia que el fill fos un Mozart. El Ludwig tenia aquest talent, però el seu pare no era com el pare de Mozart. Havia d’allunyar-se del pare, perquè li pegava molt. Li feia entrar la música a cops. Tanmateix, quan va tenir altres mestres, el pare el va ajudar”, diu Swafford fent notar que en tota història és important tenir present que no tot és blanc o negre. Quan només era un nano de 10 anys, “ronyós i sense amics”, va esdevenir deixeble de Christian Gottlob Neefe, que de seguida va entendre que Beethoven podia ser, efectivament, “el pròxim Mozart”.

La paradoxa del romanticisme

A Bonn es respirava “l’alegria progressista” de la Il·lustració, un esperit que va amarar el jove Beethoven, que a través de la música va aconseguir apartar-se del pare. Com a la Viena de Josep II, a Bonn es vivia “un idealisme moral i ètic” que va influenciar-lo. Però, com fa notar Swafford, una cosa és la vida i una altra els valors que transmet l’obra. “Beethoven enaltia la humanitat, però la gent no li queia bé”, diu. El seu món eren les idees, la qual cosa explica que quan va compondre l’òpera Fidelio no volgués seguir les “comèdies sexuals de Mozart, sinó que triés una història sobre la revolució, sobre l’heroisme personal”. Curiosament, Beethoven, que tenia com a ideal polític el parlamentarisme britànic, va ser un il·lustrat estimat pels romàntics, una contradicció aparent que no escapa a l’anàlisi de Swafford: “Com a artista, primer hi ha el que tu creus que fas. Després, el que el públic creus que fas, que pot ser molt diferent. I, finalment, hi ha també la influència que té el públic sobre tu mateix. Crec que la reacció romàntica que va tenir l’obra de Beethoven també va influir la seva música, sobretot en l’època tardana. Ell no era romàntic, però el seu públic sí”.

Un ‘evolucionari’ radical

Per al biògraf, l’autor de la simfonia Heroica no era “un revolucionari, sinó un evolucionari radical” que creia “en l’aristocràcia de la ment, de la competència i la genialitat”. “Els revolucionaris volen derrocar l’ statu quo, i ell no tenia cap intenció de fer-ho”, diu. La seva evolució ideològica, tot i el desengany amb Napoleó, no és una successió de trencaments, sinó un camí conseqüent. “Hi ha un progrés dels seus ideals des de l’època de Bonn fins a l’ Heroica. La Cinquena és la de l’heroisme personal, la del triomf sobre el destí, i quan arriba a la Novena hi ha un retorn a la part més social, a la germanor. En l’últim moviment de la Novena es basa en l’ Englische, una dansa que es considerava un model democràtic perquè tothom ballava amb tothom. De fet, Schiller deia que l’ Englische era la imatge perfecta de la bona societat”, recorda Swafford. ¿Com s’entén aleshores que un home que és capaç d’enlairar una obra com la Novena fos un misantrop? “De jove era una persona molt paranoica, i pensava que la gent volia fer-li mal i robar-li les idees. Però com deia Freud, fins i tot els paranoics tenen enemics. És veritat que quan va arribar a Viena hi havia gent que volia robar-li les idees. Ara bé, el que ho va complicar tot va ser la seva sordesa. Un amic seu explicava: «No pots fer-te la idea de com l’ha afectat la sordesa socialment, ara el tracte és molt més complicat». I a mesura que anava perdent l’oïda i emmalaltia, era més voluble i paranoic”, relata Swafford.

Tot i així, el 1824 va acabar la Novena simfonia, que incorpora l’ Oda a l’alegria de Schiller. “Feia trenta anys que volia compondre a partir d’aquell poema de Schiller, i finalment ho va fer -diu Swafford-. Crec que va escriure la Novena perquè era una època de reacció política, d’un estat policial. Tothom sabia que l’ Oda a la alegria era de l’època revolucionària, i és sorprenent que a Beethoven l’hi deixessin fer. De fet, va fer moltes coses que el podien haver dut a la presó, però l’arxiduc era el seu gran protector, així que els hi van deixar fer”.

L’Europa posterior al Congrés de Viena havia esdevingut un lloc perillós per a les idees. “Per entendre fins a quin punt era complicada la vida, van enviar a Viena un carregament de vi francès que es deia Liberté, i la policia va haver d’esborrar la paraula de totes les caixes. Beethoven sort en tenia de la protecció de l’arxiduc, perquè la censura era terrible. Per a la música instrumental aquest entorn va ser fantàstic, però per a la resta de la cultura va ser un horror”.

Vida i obra

La família

A la biografia de Beethoven, Jan Swafford descriu el pare del compositor com un home “maquinador i oportunista” que va abocar les seves frustracions en el fill, a qui volia convertir en un músic de la cort. Va arribar a fer-lo passar per un nen un any més petit per reforçar la idea que era un prodigi. Les relacions familiars de Beethoven van ser conflictives, especialment quan va morir el seu germà i ell i la seva cunyada van disputar-se la custòdia del nebot. A la cunyada s’hi referia com la Reina de la Nit, com la dolenta mare de La flauta màgica.

Napoleó

“Beethoven va patir un desengany amb Napoleó, tot i que en secret també l’admirava”, explica Jan Swafford. És coneguda la història de la gran simfonia Heroica, “composta per celebrar el record d’un gran home”. Estava dedicada a Napoleó, però Beethoven va canviar d’opinió a causa de la deriva megalòmana que havia agafat l’heroi revolucionari.

Un professional

A propòsit de La victòria de Wellington, el mateix Beethoven reconeixia que havia escrit “moltes ximpleries per encàrrec”. “Era un professional -diu Swafford-. Durant el Congrés de Viena, van demanar-li una obra per a la tsarina, admiradora de Beethoven. Ell va improvisar tres peces seguides, i li va demanar a un amic que en triés una. Dit i fet, la va escriure”.

La crítica

Beethoven llegia tot el que s’escrivia sobre ell, i no suportava les males crítiques. “Quan l’editor de Breitkopf & Härtel, que també tenia la revista Allgemeine Musikalische Zeitung, va contactar amb ell per publicar la seva música, Beethoven va aconseguir que les ressenyes les escrivissin crítics favorables. Tanmateix, respectava E.T.A. Hoffmann i Adolf Marx”.

La simfonia

Tot i que ha canviat molt, de la simfonia s’ha dit que és la forma musical més democràtica. “A finals del segle XVIII era una obra divertida que es feia en grups més reduïts -explica Swafford-. Haydn i Mozart la fan gran, i Beethoven va més enllà. En qualsevol cas, en aquella època la simfonia era per al públic, a diferència de la música de cambra, que era per als erudits. Quan Beethoven fa la Cinquena, té claríssim que ha de fer servir una forma molt senzilla, materials molt senzills, perquè la simfonia ha de ser una obra pública i democràtica”.

La ‘Missa solemnis’

“Beethoven, que va dominar totes les formes musicals, també va voler fer música sacra, però Christus am Ölberge és una obra bastant dolenta -diu Swafford-. I a la Missa solemnis, que ell considerava que era la seva obra principal, i jo també, va trobar una veu bàsicament simfònica. És una obra difícil per als intèrprets i per a qui l’escolta, és molt poc pràctic realitzar-la”.

La mort

Beethoven va morir el 26 de març del 1827 a Viena, als 57 anys. Feia uns mesos que el desenllaç semblava inevitable a causa d’una hepatitis i d’una cirrosi. El funeral va ser recordat com “un dels més grans que Viena va dedicar mai a un plebeu”. Les escoles van tancar, i entre el seguici fúnebre hi havia Franz Schubert. Unes deu mil persones van acomiadar-lo.

Una biografia de referència

L’editorial Acantilado porta uns anys traduint magnífiques aportacions a la història de la música. L’any passat va publicar La música en el castillo del cielo, el retrat de Bach escrit per John Eliot Gardiner, i ara arriba aquest Beethoven de Jan Swafford, amb traducció de Juan Lucas. Al llarg de 1.400 pàgines, Swafford lliga vida, obra i context històric amb una prosa que prioritza la claredat, fins i tot quan més aprofundeix en la matèria estrictament musical. I ho fa alliberant-se d’apriorismes i sense caure en l’hagiografia.