Cinema

La Berlinale de les sèries: sexe, jazz i refugiats

'Stateless', de Cate Blanchett, i 'The Eddy', dirigida per Damien Chazelle, els plats forts del programa

El Festival de Berlín porta uns anys contribuint al debat sobre què diferencia les sèries del cinema, trencant una de les fronteres tradicionals entre els dos àmbits amb la secció Berlinale Series, que programa sèries d'arreu del món com si fos una paral·lela més, amb catifa vermella i desfilada d'estrelles inclosa. L'assimilació dels codis dels festivals és tan absoluta que ja fins i tot inclou sèries mediocres amb l'excusa d'aportar algun nom conegut. És el cas de Stateless, sèrie australiana creada per Cate Blanchett, que es reserva un petit paper en aquest drama coral estructurat en tres històries paral·leles sobre refugiats i immigració que es van connectant a mesura que avança la sèrie. La trama segueix una família de refugiats afganesos que vol arribar a Austràlia, el vigilant d'un camp de refugiats amb el cor tendre i una hostessa de vol fascinada per una secta d'autoajuda a través del ball de saló liderada per Blanchett i Dominic West. Com acaba connectada als altres personatges és el misteri que tiba d'una sèrie que no va més enllà del telefilm amb ínfules i consciència social impostada a l'estil del pitjor Iñárritu.

Rithy Panh sublima a la Berlinale el dolor del supervivent

Més interessant resulta la producció de Netflix The Eddy, l'últim treball del director de La la land, Damien Chazelle, que en els dos capítols que dirigeix s'allunya voluntàriament del look habitual de les sèries per, càmera de 16 mm en mà, retratar l'ambient dels clubs de jazz parisencs com si estigués rodant una pel·lícula indie o de cinéma vérité, amb plans molts curts i tràvelings nerviosos. I, certament, The Eddy es desmarca de l'aspecte polit i impersonal de la majoria de sèries de Netflix, però el que explica tampoc és gaire innovador: els dos episodis projectats a Berlín –dels vuit– segueixen respectivament un músic nord-americà (André Holland) copropietari del club de jazz que dona nom a la sèrie i a la seva filla adolescent (Amandla Stenberg), acabada d'arribar de Nova York per viure amb el pare una temporada. Al seu voltant orbiten la problemàtica cantant de la banda resident (Joanna Kulig), l'altre propietari del club (Tahar Rahim) i una plèiade de músics de jazz.

És d'agrair la naturalitat amb què la sèrie barreja l'anglès, l'àrab i el francès, així com l'esforç de fugir de la postal en el seu retrat d'un París multiètnic. Però el conflicte paternofilial i la trama criminal que impulsen l'acció no són molt engrescadors, com tampoc ho són els personatges de Kulig (què se n'ha fet d'aquella mirada felina i magnètica que tenia a Cold war?) i de Holland, que és l'enèsima revisió de l'arquetip favorit de Chazelle, l'artista íntegre que entén la música com un sacrifici incompatible amb el plaer i la diversió. “Si vols passar-t'ho bé, marxa –escridassa a un dels músics de la banda–. Això no és un joc per a mi, és tot el que tinc”. Ho firmarien els protagonistes de La la land o Whiplash.

Les noies fan petons millor

Una de les sorpreses de Berlinale Series ha sigut la producció danesa Sex, en què una conversa sobre qui fa petons millor, si els homes o les dones, porta dues noies a fer-se mig en broma un petó que sacsejarà el món de la Cathrine, que se sent dividida entre la seguretat i afecte que li ofereix el seu nòvio, que ha perdut l'apetit sexual per ella, i el volcà de desig i fascinació que li desperta la seva col·lega. Sexe, mentides i culpa són els ingredients d'una sèrie que va néixer com a websèrie i que té una creadora, Clara Mendes, que encara estudia guió a l'Escola Nacional de Cinema de Dinamarca.