Cinema

'On the rocks': Bill Murray i Sofia Coppola atrapats en el temps

Un humor lacònic allenià travessa el retrobament de la directora i l'actor de 'Lost in translation'

'On the rocks'

(3,5 estrelles)

Direcció i guió: Sofia Coppola. 95 min. Estats Units (2020). Amb Rashida Jones, Bill Murray i Marlon Wayans. Disponible a Apple TV+

Un pla general, el de la Laura enfonsada al llit mentre un robot de neteja es desplaça silenciós per l’habitació del seu loft novaiorquès, podria sintetitzar l'abatiment emocional d'un film en què el conflicte –si és que el podem anomenar així– només s'hi suggereix: la sospita d’una possible infidelitat que porta una escriptora bloquejada i mare superada a embarcar-se en una indagació detectivesca amb el seu immadur i excèntric pare. És una pel·lícula de Sofia Coppola, al cap i a la fi, i els problemes dels seus opulents personatges pertanyen a l'àmbit existencial, encara que sempre amb un to evanescent que evita carregar les tintes, com un Antonioni allunyat de tota solemnitat i travessat per l'humor lacònic de les comèdies romàntiques del Woody Allen dels setanta.

A On the rocks hi ha alguna cosa intensament alleniana: una voluntària lleugeresa, una estranyesa misantropa cap al món actual (aquesta visió esmolada del món de les start-ups) i, sobretot, una malenconia que es fa present tant en la descripció nostàlgica d'una Nova York extinta (la de locals clàssics i passats de moda com el Club 21) com en el retrat d'aquesta figura paterna d’una altra era que Bill Murray encarna amb la carismàtica apatia que el caracteritza. La nostàlgia defineix el peculiar to d’aquesta pel·lícula: la relació entre el pare i la filla protagonistes –una mena de flashforward de la mostrada a Somewhere– està marcada per rituals i objectes que pertanyen a un passat ja desaparegut i ningú al cinema nord-americà, excepte potser Wes Anderson, filma els objectes amb la passió fetitxista amb què ho fa Coppola. El film estableix, així, una mena de discurs reflexiu sobre la mateixa obra de la cineasta: l'homenatge a la gestualitat pantomímica de Murray constitueix, alhora, la melancòlica tornada a un passat idealitzat –que l'actor de Lost in translation encarna a la perfecció– i la constatació de la impossibilitat d'aquest retorn.