BarcelonaAls seus 74 anys, i després de més de 50 anys de carrera i 36 àlbums d’estudi, no es pot dir que el de Duluth visqui de renda. Ni de bon tros. Bob Dylan podria oferir un concert farcit de temes que superen el mig segle d’antiguitat i guanyar-se l’aplaudiment del públic que va esgotar les localitats dels jardins del Palau Reial de Pedralbes, però prefereix defensar les seves propostes més recents: tres quarts del repertori que compon aquest Never Ending Tour està format per composicions del segle XXI.
Curiosament, del seu disc més recent, Shadows in the night, amb versions popularitzades per Frank Sinatra, només va tocar-ne un parell: Full moon and empty arms i Autumn leaves, que van servir per culminar una actuació tan sòbria com efectiva. En canvi, de Tempest (2012) van sonar fins a sis temes: Duquesne whitsle, Pay in blood, Early roman kings, Scarlet town, Soon after midnight i Long and wasted years, aquests tres últims seguits, a la part final del xou.
El mutisme habitual
Dylan, amb una banda solvent, va començar amb puntualitat britànica amb Things have changed, inclòs al film Wonder boys. Amb barret i posat seriós, no es va asseure al piano fins al tercer tema de la nit, Beyond here lies nothin’. L’artista va mantenir el seu característic mutisme de cara al públic. Amb Duquesne whistle va tornar a posar-se darrere del piano, on la seva particular veu, que ha guanyat amb el pas dels anys, va sonar més nítida que fins aleshores. Aquest blues-jazz allargat instrumentalment va animar una mica els ànims. Mentre que amb Pay in blood va recuperar sonoritats més rockeres, i amb un clàssic com Tangled up in blue va arrencar les primeres mostres d’entusiasme dels presents. Tot seguit es va posar tendre amb la versió que va popularitzar Frank Sinatra, Full moon and empty arms, amb llums romàntiques incloses, i va donar per tancada la primera part de l’actuació, amb les primeres paraules de la nit (i un descans de vint minuts).
En més bon estat de forma que en la seva anterior visita a Barcelona, fa cinc anys al Poble Espanyol, Dylan va reprendre la segona part amb High water (for Charley Patton). La seva vena més bluesy va tornar amb Early Roman kings, el registre en què sembla que se sent més còmode actualment.
I a l’hora de tancar aquesta edició encara quedaven per interpretar mitja dotzena de peces, entre les quals figuraven, segons el setlist proporcionat per l’organització, els tres temes abans mencionats de l’àlbum Tempest. I entre els bisos (que no figuraven a la llista) s’esperaven dos clàssics com Blowin’ in the wind i Love sick. Cal afegir que l’artista no va permetre l’entrada als fotògrafs, i la imatge que acompanya aquesta crònica és d’arxiu. Malgrat tot, Bob Dylan és un geni i figura, i ho va tornar a demostrar.
