Bonobo i Oddisee, l’aposta del Sónar pels sons orgànics i els instruments ‘reals’

L'Hospitalet de LlobregatCom ha de ser un directe de música electrònica? En els 25 anys que fa que existeix el Sónar hem anat veient com els ordinadors portàtils anaven substituint plats, sintetitzadors i caixes de ritmes, però també hem vist una creixent recuperació dels instruments de tota la vida per aconseguir sons més orgànics i per oferir un espectacle que vagi més enllà d’una persona manipulant un portàtil i unes projeccions sobre una pantalla. Divendres al Sónar de Nit vam veure veus, baixos, bateries o guitarres als concerts de Gorillaz, Oddisee i Bonobo –segon cap de cartell de la nit després del grup de Damon Albarn–, que també va fer sonar instruments de vent metall i una flauta travessera.

A més, Simon Green, que portava al festival el seu últim disc 'Migration' (2017), va demostrar que el so opac i matusser de Gorillaz no era un problema del recinte, sinó d’una concepció sonora que preferia assegurar-se que el concert no decaigués mai posant èmfasi en el volum del bombo per sobre de la resta d’instruments. En el mateix escenari, en canvi, Bonobo va fer gala d’una gran precisió i d’un gust exquisit pels detalls.

La seva música, evocadora, de vegades etèria, no està pensada per satisfer les ganes de festa que probablement molts tenien a aquella hora, entrada ja la matinada, però es va mostrar amb una nitidesa extraordinària. Cada nota de piano o sintetitzador, cada cop de percussió –digital o analògica– es presentava davant dels sentits com una entitat gairebé palpable, sense que cap element en trepitgés cap altre. Línies de baix profundes, cascades d’arpegis i evocacions de músiques exòtiques dibuixaven paisatges naturals que es desplegaven en un tempo més propi del despertar d’un nou dia que de la caòtica allau d’estímuls a què estem acostumats actualment. 'Downbeat' amb un missatge que es podria dir ecologista que –malgrat alguns moments baladístics amb la veu de Szjerdene que van fer perdre la concentració d’una part del públic– va acabar desembocant cap al vessant més 'house' i també més melòdic i corejable de Bonobo amb Kerala, un dels 'hits' del seu últim treball.

En una òrbita absolutament diferent, el raper Oddisee també va ordir un directe totalment orgànic amb el grup d’acompanyament The Good Company. El de Washington DC, que arribava amb el seu últim treball, 'The iceberg' (2017), no necessita efectes especials. En té prou amb un 'flow' imbatible, el funk dels seus músics i un aplom sobre l’escenari per fer aixecar el públic i mantenir-lo enganxat a l'escenari durant tot el concert. Un concepte absolutament oposat a la tendència de moltes figures del rap actual –com es va veure al Primavera Sound amb els xous d’A$AP Rocky, Vince Staples i Tyler, the Creator– que centren tota l’atenció en la figura del cantant fins al punt d’amagar la persona o les persones que fan les bases darrere d'una gran pantalla.

Ales de papallona

Al SonarPub, el jove suec Yung Lean –de 21 anys– repetia al Sónar com a abanderat d’una concepció molt personal del 'trap' amb el seu últim treball, 'Stranger' (2017), que sembla evolucionar sobre núvols cannàbics amb evocacions a gèneres jamaicans com el 'dancehall' o el 'dub'. Al SonarLab, Bicep congregaven la multitud que sortia del concert de Bonobo amb un directe cent per cent electrònic que apel·lava a una concepció més clàssica del 'techno': menys atenció sobre el que passa damunt de l'escenari i més ballar. En aquest context, i com a contrapunt als ritmes trencats hegemònics de l’electrònica actual, els bombos a negres de Matt McBriar i Andy Ferguson eren gairebé un bàlsam. Entre el públic, una noia amb ales de papallona il·luminades sintetitzava l’estat d’ànim de la gent.