Cultura

El CCCB rescata de l'oblit el Paral·lel

Una exposició mostra el Paral·lel des de finals del segle XIX fins el 22 de gener de 1939. El cas d'aquesta avinguda barcelonina en què es van concentrar un conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses és únic a Europa.

L'exposició 'El Paral·lel' 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat' que es podrà veure al CCCB fins el 24 de febrer acaba amb una pregunta: 'Per què el Paral·lel'. I la resposta és 'perquè no en sabíem res'. Els comissaris, Xavier Albertí i Eduard Molner, han volgut mostrar tot l'univers del Paral·lel i com aquesta avinguda barcelonina va sacsejar la societat de finals del segle XIX i principis del XX. Han hagut de fer una tasca hercúlia de documentació. No hi havia cap treball acadèmic ni llibre d'història que parlés d'un fenomen cultural únic a Europa: "Una de les motivacions per fer aquesta exposició és comprovar que en l'imaginari col·lectiu no queda ni rastre d'un fenomen cultural d'una dimensió extraordinària que ens conforme com a societat de masses", assegura Molner. A diferència de Montmartre (París) o Broadway (Nova York), al Paral·lel no hi ha burgesia, sinó que la cultura popular és hegemònica. La densitat de teatres també és un fenomen únic: el 78% de la via tenia un ús escènic. I no hi havia ni un sol cafè en què en algun moment del dia no s'improvisés un espectacle.

L'exposició aborda tots els aspectes de la singular oferta cultural que va oferir aquesta avinguda barcelonina, inaugurada el 1894. Es pot veure com vivien els barcelonins del Districte V, quan tot eren barraques, i com van anar penetrant nous valors i nous gèneres escènics. Com els catalans percebien el sexe també va canviar amb el Paral·lel. La prostitució de finals del segle XIX i començants del XX era un fenomen de dimensions gegantines. Era un negoci que l'administració emparava legalment. Era, segons els qui governaven a l'època, necessària: s'havia de donar una sortida a una sexualitat masculina considerada de naturalesa "expansiva". Es pot comprovar amb l'allau d'anuncis, oferta de condons i informes mèdics que recull l'exposició.

L'exposició  repassa com el Paral·lel bullia amb les organitzacions polítiques i sindicals de les classes populars. Les classes populars compraven a les fires de llibres que es feien al Paral·lel llibre sobre republicanisme, socialisme, i anarquisme. L'exposició és també un passeig per diferents gèneres teatrals: des del cuplé, que s'associava amb la prostitució, fins la irrupció de la cupletista Raquel Meller, que el va convertir en espectacle apte per burgesos i famílies; fins la nacionalització del vodevil, passant pel circ, la revista, el drama social, el drama realista...

No hi falta l'escenificació d'un cafè amb pianola inclosa, l'escenari d'un vodevil –amb telèfons de l'època per escoltar les veus dels actors–, una discografia dedicada a la Sarsuela... L'exposició mostra fotografies, materials audiovisuals, documents sonors recuperats, llibres, fulletons, revistes, programes, cartells, partitures, atrezzo, vestuari... El Paral·lel també es mostra des de l'òptica dels artistes. Ho ha obres d'Isidre Nonell, Ricard Opisso, Picasso, Ricard Urgell, Rafael Barrades... I les fotografies de Josep Brangulí i Gabriel Casas, entre d'altres.