Publicitat
Publicitat

Cinema

Costa-Gavras: “El pitjor és l’autocensura”

El director de pel·lícules com 'Z', 'Desaparegut' i 'Amén' rep el Premi Internacional Catalunya

“El cinema és una dolça subversió contra els prejudicis”, va dir ahir el cineasta grecofrancès Costa-Gavras després de recollir el 29è Premi Internacional Catalunya al Palau de la Generalitat. Director de pel·lícules com Z (1969), Desaparegut (1982), Amén (2002) o El capital (2012), Costa-Gavras sempre ha sigut molt crític amb l’abús de poder, la repressió i el capitalisme. Defensa que davant el poder s’ha de resistir. Als seus films ha criticat la col·laboració del Vaticà amb els nazis, la impunitat de la banca o la complicitat dels EUA amb la dictadura de Pinochet.

Sovint el descriuen com un cineasta polític. Philippe Claudel l’ha definit com un poeta tràgic. Amb quins adjectius s’identifica més?

Hauríem d’identificar què és polític. Tot el cinema és polític i, fins i tot, és més polític el cinema que diu que no ho és però que està carregat de missatges subliminars. Rere cada pel·lícula hi ha una ideologia.

¿Però vostè s’ha compromès i s’ha atrevit a criticar temes força intocables com la complicitat dels Estats Units en el cop d’estat de Pinochet ( Desaparegut ), el Vaticà ( Amén ), les tortures estalinistes ( La confessió ) o els bancs ( El capital )?

La crítica és absolutament necessària però també implica que s’ha d’acceptar el punt de vista de l’altre. He criticat els Estats Units però amb el beneplàcit d’una part dels Estats Units [va fer Desaparegut amb finançament nord-americà i actors nord-americans, i va guanyar l’Oscar al millor guió]. El cinema, però, no ha de ser un discurs acadèmic ni polític sinó que ha de ser un espectacle. Sempre ha d’explicar alguna cosa de la societat en què vivim, dels homes i de les dones. L’art sempre ha de crear emocions.

Quin tipus d’emocions i com es provoquen també depèn de l’ètica del cineasta?

Aquest és el gran problema, quin tipus d’emocions provoquem. La gran responsabilitat d’un cineasta és no manipular l’espectador. Sobretot quan expliquem coses que són reals, que van passar de veritat.

S’ha de ser rigorós?

Els fets duren mesos i anys i una pel·lícula dues hores. S’ha de sintetitzar tot, però respectant les persones i la història. Per exemple, la música pot produir moltes emocions, intensificar-les. A La confessió vaig decidir no posar-hi música perquè la música és un personatge més, dialoga amb els altres personatges, els ajuda. A vegades els personatges s’han de deixar sols.

Ha tingut problemes amb la censura. Z (1969) va ser prohibida a Grècia i fins i tot el Museu de l’Acròpolis li va censurar una escena d’un documental sobre el Partenó.

Sí, els capellans van eliminar una escena del documental [diu rient]. La censura és permanent a la nostra societat. Si a un col·lectiu no li agrada una obra, que no la vagi a veure. Però el pitjor és l’autocensura.

Cada vegada hi ha més autocensura?

Sí, per les dificultats econòmiques. Moltes pel·lícules no es poden fer sense la participació de les televisions. I moltes televisions no volen pel·lícules que incomodin l’espectador, volen que tothom se’n vagi a dormir tranquil i feliç. Una vegada un responsable d’una televisió pública francesa, que ja no hi treballa, em va dir que només volia pel·lícules que es poguessin veure amb una coca-cola.

Mai s’ha autocensurat?

Segurament alguna vegada. Hi ha molts tipus de censura. Per exemple, als crèdits de Desaparegut volia posar-hi que tot el que s’explicava allà estava basat en fets i persones reals. Universal es va posar les mans al cap i em va dir que no era possible perquè ens podien caure un munt de denúncies. Al final hi vam posar que era una història real però que havíem canviar alguns noms per protegir els innocents i també la pel·lícula [diu somrient].

A Z [el 1969, en plena Dictadura dels Coronels, el cineasta va adaptar al cinema la novel·la de Vassilis Vassilikós sobre l’assassinat del polític Grigoris Lambrakis] sí que va poder posar-hi que tota similitud amb la realitat era del tot deliberada.

Sí [diu rient].

Creu que ara seria possible fer als Estats Units una pel·lícula com Desaparegut ?

No, ara imperen les pel·lícules d’acció amb molts efectes especials. Quan ho pregunto als productors nord-americans em diuen que ara seria impossible perquè ja no hi ha grans productores, sinó que ara els que decideixen són els bancs.

Vostè presideix la La Cinémathèque Française. A França es dedica un important pressupost a la cultura. A Catalunya és menys de l’1% del pressupost. Creu que és suficient?

Menys de l’1% és poquíssim. A França hi ha més tradició. La Unió Europea ha prioritzat l’economia i no la cultura o l’educació, és com un gran supermercat. Però la cultura és molt important, sense cultura no hi ha res, només consum: treballar, menjar i dormir. La cultura pot canviar vides i ofereix noves maneres de veure el món.

El seu pare va lluitar contra els nazis i va ser empresonat després de la guerra civil grega. Vostè se’n va anar a França quan tenia 18 anys. Com ha influït la seva història familiar en el seu cinema?

El meu pare és un bon exemple i m’ha influït, però també ho va fer la meva mare o les persones que vaig conèixer a França, com Jorge Semprún o Chris Marker. La seva visió del món també va ser una gran influència.

Sovint les seves pel·lícules parlen de resistència.

Resistir em sembla essencial. No ho podem acceptar tot. No podem fer sempre el que volen els polítics, l’Església o el poder econòmic.

I en la resistència no es troba sol?

No, sempre hi trobes gent. Només l’has de buscar. El que realment és molt solitari és la creació.

¿L'exili i adaptar-se a la cultura francesa l'ha influït en el seu cinema?

Sempre he pensat que no s'ha de seguir cap escola. No podia fer Nouvelle Vague perquè per fer-ne s'ha de ser cent per cent francès.

Què opina de Macron?

És una possibilitat de canvi, és jove i té la voluntat de fer coses. El seu discurs és interessant. Els primers passos que està fent són positius, però només fa dos mesos que és al govern.

Cap on va el cinema?

El cinema viu una situació completament nova. La revolució digital ho ha canviat tot. Hi ha coses positives i negatives. Milions de persones veuen cinema a la televisió i gent que no tenia accés a les pel·lícules perquè viuen en lloc aïllats ara les poden veure. Però hi ha un problema. Les grans companyies com Netflix ho compren tot i les pel·lícules ja no es poden veure a la gran pantalla o als cineclubs. És com si expropiessin les pel·lícules. I no tenen cap ambició cultural ni participen en la producció de les pel·lícules. Només volen fer diners.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT