BarcelonaI és tan injust! Però tant! Però no voldria parlar del final, que no m’agrada gens. M’agradaria parlar de com ens vam conèixer i de com ets tu. Devia ser cap a l’any 1997. Tu venies a fer un programa a BTV de la mà de Manuel Huerga. Era la primera cosa que feies a la televisió, i recordo quan ens vam presentar. La meva primera impressió, no ho negaré pas, va ser: “Això durarà quatre dies…” Em vaig equivocar, i tant. Aquell programa tancava l’emissió a la nit de la televisió, i tu parlaves del tema que volies i feies un comentari, si em permets, apostòlic de la situació.
Amb alguna d’aquestes epístoles crec recordar que et vas crear algunes enemistats, diria que sobretot amb el Pirineu, on et van declarar 'persona non grata' per algun dels teus comentaris centralitzadors-urbanites. Van anar passant els anys i vas començar a fer alguna entrevista, també a la televisió. En recordo algunes d’antològiques, com la que li vas fer a La Voss del Trópico. I aleshores vau crear, amb tota la modèstia del món, el programa més irreverent de la televisió del moment, 'Kaníbal', on tu sorties despullat de cintura per amunt dins una olla… Sensacional! El millor d’aquells anys eren els finals de temporada. Ens portaves a dinar a tot l’equip al Lobito, a la Barceloneta. Començàvem a dinar a les dues i sortíem d’allà ballant com Michael Jackson a les vuit. Recordo aquells crits al mig del restaurant: “¡'Estamos secos'!”
Una de les coses que sempre recordaré de tu era quan, pels volts de Nadal, venies a vendre números del pare Manel. D’aquella butxaca dels pantalons en treies de tot, diners, butlletes... tot una mica desmanegat, tampoc ho negarem! Ara, aconseguies que mitja televisió comprés els números, tot un èxit! Et teníem sana enveja tots els de la tele. El teu 'modus vivendi' ens agradava.
Seguies a la televisió. Vas passar per tots els directors que hem tingut fins ara, i un d’ells et va encarregar el programa d’entrevistes 'Jo què sé!', del qual jo era el realitzador. Va ser l’última cosa que vas fer per a la tele, i allà vas poder demostrar la teva vàlua com a entrevistador. Un d’aquests anys que feies el 'Jo què sé!', recordo un dels moments més memorables que hem tingut a la televisió. Van encarregar-te un programa especial de Cap d’Any que, per sort, mai va veure la llum. Va ser el rodatge on he rigut més de la meva vida. Si aquell programa hagués sortit a la llum, crec que ens haurien fet fora a tots! Vaig tenir seriosos problemes en aquella habitació d’hotel on ho vam gravar tot perquè en els plans que et fèiem, no se’t veiés el cacauet… Ara, vam riure molt!
I és així com et vull recordar, amb el somriure, amb aquelles frases que ens deies quan arribaves: “Nens, ai!, el Riviera i el Saratoga!” O quan hi havia el Construmat, que venies i cridaves: “Barcelona està plena de semen de les Espanyes!” Ens feies riure molt, molt!
I ara tu seguiràs rient, perquè et trobaràs amb el teu amic Pepe, i en fotreu de ben grosses, i, si m’ho permets, igual que demanen amb tot l’encert del món un carrer per al Pepe, jo des d’aquí també demano un carrer per al Carles Flavià a Barcelona, perquè ets el millor urbanita que he conegut, perquè t’ho mereixes, per tot el que has fet per aquesta ciutat, i si no és molt demanar que sigui a la Barceloneta o al Raval.
Estem tristos, però no vull acabar aquest escrit trist i acabo de recordar l’últim 'whatsapp' que em vas enviar. Era pels volts de Cap d’Any i jo et deia: “Com està vostè, senyor Flavià, tot bé?” I em vas respondre: “Amb dificultats, però si necessita algun reforç eròtic-sexi per Cap d’Any, compti amb mi”. Gràcies, Carles, per tot. D’aquí un temps tornarem a riure plegats, segur.
