MÚSICA

Carolina Durante: pop-punk contra l’angoixa postmil·lennial

El grup madrileny presenta el primer àlbum al Vida Festival

En el món del quartet madrileny Carolina Durante els esdeveniments passen a tota velocitat. “Quan vam muntar el grup dèiem que el cim seria fer de teloners de Los Punsetes, i el nostre cinquè concert ja va ser telonejant-los”, recorda Martín Vallhonrat, fill del fotògraf Javier Vallhonrat i baixista del grup que completen el vocalista Diego Ibáñez, el guitarrista Mario del Valle i el bateria Juan Pedrayes. L’estiu passat el pop-punk de Carolina Durante ja havia fet forat als festivals, però ara hi toquen en escenaris millors i amb un caixet més alt. De ser una banda coneguda a Malasaña, han passat a generar titulars fins i tot a la premsa del cor i a fer una gira que aquest dissabte passarà pel Vida Festival de Vilanova i la Geltrú.

“Les tres cançons que han possibilitat que Carolina Durante arribi a un públic més ampli van ser Cayetano, El himno titular i Perdona (ahora sí que sí), gràcies a les quals hem aconseguit que ens escolti gent que potser no era gaire d’anar a concerts ni de descobrir grups nous”, explica Ibáñez. Cayetano és una sàtira dels joves de la classe alta madrilenya que, com diu la cançó, voten Ciutadans i escolten grups com Taburete i Morat. El himno titular la van versionar Los Planetas i Amaia, la guanyadora d’ OT amb qui Carolina Durante van compartir Perdona (ahora sí que sí). Curiosament, cap d’aquestes tres cançons formen part de Carolina Durante, por Carolina Durante, el primer àlbum del grup.

Publicat per Sonido Muchacho i Universal, el disc mira de mantenir un peu en el món independent i l’altre en el multinacional. “Universal ens ofereix una estructura i uns recursos que Sonido Muchacho no té”, admet Ibáñez, líder d’una banda que s’emmiralla en l’ indie pop dels 90 però amb una actitud més extravertida: en comptes de mirar-se les vambes, conviden el públic a saltar. “La nostra música no és una experiència sonora grandiloqüent. És guitarra, baix, bateria i veu”, diu Vallhonrat. “Anem al gol”, afegeix Ibáñez.

Cançons curtes, tornades enginyoses i ritmes sense complicacions són els trets bàsics d’un grup que reconeix com a influències bandes com Los Planetas, Los Punsetes i Triángulo de Amor Bizarro. Això sí, amb un ús més transparent de la ironia gràcies al pop-punk. “Hi ha lletres que poden semblar cursis, però tal com les canta el Diego, i com les acompanyem, li dona un punt d’ironia, de paròdia”, diu Vallhonrat. “Sí, ho admeto, tinc lletres molt cursis. A vegades quan soc a casa component em fa una mica de vergonya i tot”, assegura el cantant, que voldria acostar-se a “l’elegància” de Triángulo de Amor Bizarro a l’hora de manifestar el posicionament polític en les cançons: “En canvi, la cançó protesta com s’entén a Espanya i els grups del Viña Rock no són la nostra història”.

L’èxit ha sorprès Carolina Durante fins al punt de reflexionar sobre responsabilitats que fa un any no imaginaven. “M’atabala el pas del temps perquè sé que ara tot el que fem té més importància. A vegades estic a casa amb ansietat. Penso: «Què estic fent ajagut al sofà mirant una pel·lícula en comptes d’estar escrivint una cançó, la qual cosa reportaria molt més al grup?» No escriure et genera una ansietat, i per això mateix no escrius. I entres en un bucle”, explica Ibáñez.

De moment, però, aquesta angoixa no afecta les cançons d’un grup els membres del qual van néixer entre 1992 i 1996. És a dir, tot just aprenien a caminar quan l’ indie pop voliar ser hegemònic. Ibáñez es va relacionar amb aquella música a través del seu germà, “un friqui de la música” gràcies al qual es va interessar per bandes com Jesus & Mary Chain. “Són grups que posseeixen una aura de misticisme que no tenen els grups que sorgeixen avui. Aquest misticisme s’ha perdut per culpa del mem i de Twitter”, diu Ibáñez.

Més continguts de