Catalunya a Venècia: la radicalitat i l’alegria de Jujol al segle XXI

Un retaule amb plànols de l’arquitecte presideix l’exposició catalana a la Biennal d’arquitectura

La Biennal de Venècia d’arquitectura està considerada com la gran cita del sector arreu del món. Participar-hi comporta una gran càrrega institucional, però l’exposició catalana, Arquitectures empeltades, inaugurada ahir, conté alguns treballs que defugen aquest encotillament. El punt de partida de la mostra, la Casa Bofarull de Josep Maria Jujol, ja posa en joc un arquitecte allunyat de l’ortodòxia del Modernisme. A més de l’habilitat de transformar amb pocs mitjans i molta creativitat els edificis on intervenia, el comissari de la mostra, Josep Torrents, va destacar de Jujol el caràcter “amable” de les seves obres i el seu desig de “voler fer feliços els usuaris”, i li ha dedicat un retaule amb facsímils de plànols de la casa que presideix la mostra.

El desig de Jujol, segons va explicar Torrents, també es pot trobar en les setze obres exposades. Una de les obres més recents de la mostra, una torre de 99 habitatges de protecció oficial a l’Hospitalet, obra de Josep Llinàs, també defuig qualsevol càrrega burocràtica i remet a l’actualitat, marcada per reivindicacions ciutadanes i noves formes d’organització social alternatives. L’edifici, que tindrà dibuixos de Perico Pastor impresos al formigó de la façana, sorgeix d’un concurs en què l’arquitecte es va associar amb la cooperativa d’habitatge Entorn.

Caldereria Petita, l’obra de Calderon, Folch i Sarsanedas, també s’acosta a una sensibilitat alternativa. A l’hora de reformar aquesta antiga casa de vinya a Gelida, no van perdre de vista el seu el caràcter gairebé d’autoconstrucció de les cases que l’envolten. Per no trair l’essència del lloc, van encarregar els elements de forja de l’obra a un veí que repara maquinària agrícola. “No vam voler anul·lar aquesta arquitectura informal sinó sumar-nos-hi”, va explicar Pilar Calderon.

Tot i que cada estudi podia escollir els materials per exposar la seva obra, pocs han sortit dels plafons amb plànols i fotografies. Toni Gironès, l’autor de l’espai transmissor del túmul/dolmen megalític de Seró, i l’estudi RCR, representat per La Lira, han portat a Venècia mostres dels materials de l’obra. Eva Prats i Ricardo Flores han serrat les portes del seu armari de maquetes per portar-lo a Venècia i explicar la reforma del Casal Balaguer a Palma. Quatre de les obres, que el comissari considera com a guies del projecte, compten amb vídeos en què diversos artistes realitzen una acció: Sergi López es converteix en el diable dels Pastorets per anar-se a trobar amb l’àngel que corona la Casa Bofarull, es pot veure un número de circ a La Lira, un petit concert a Seró i un espectacle breu de dansa a les escales de l’Institut La Llauna, d’Enric Miralles i Carme Pinós.

Un segle d’Espanya per dins

Josep Maria Jujol i Josep Llinàs també estan representats a Interior, l’exposició del pavelló espanyol. El comissari, l’arquitecte Iñaki Ábalos, proposa un recorregut per l’arquitectura espanyola des del 1914 a través de fotografies d’interiors de 100 edificis, presentats a través de fotografies. N’hi ha dotze més actuals -entre els quals hi ha el centre cultural L’Atlàntida de Vic, de Llinàs-, que estan reproduïts en grans dimensions. Segons el comissari, la mostra respon a la demanda que Rem Koolhaas va fer als pavellons nacionals de dues maneres: els interiors són un element “fonamental” de l’arquitectura, va dir ahir Ábalos fent referència al títol de la Biennal, i també perquè “si l’arquitectura mediterrània té algun tret singular és el caràcter ambigu dels interiors, com en el cas dels patis”. A Espanya “els arquitectes han tingut una habilitat especial per conjugar la càrrega icònica dels edificis amb el seu caràcter agradable i els espais de relació social -va concloure l’arquitecte-. En la selecció, insistim més en l’experiència que en la contemplació”.

La mostra també inclou obres d’altres arquitectes catalans com Antoni Gaudí, Jordi Bonet Armengol, Ricardo Bofill, Miralles & Tagliabue i Josep Antoni Coderch i, fins i tot, la sala Mae West del Museu Dalí. Pel que a les obres més recents, dues de les destacades a gran format són el Rijksmuseum, de Cruz y Ortiz, i l’acadèmia de música Red Bull, al Matadero de Madrid, guanyadora del premi a l’arquitecte emergent de la passada edició del Premi Mies van der Rohe. Pel que fa al pes de la tradició en la mostra, des de la postguerra fins als anys 70 l’arquitectura espanyola va patir un endarreriment “endèmic”, va subratllar Ábalos. Ara aquest defecte s’ha acabat convertint en una virtut. “Hem aconseguit solucions híbrides, que són més interessants, i no s’ha perdut el coneixement de la tradició”.

El museu nacional de l’arquitectura estarà esbossat al juliol

A mitjans de juliol estarà llest l’esquema del futur Museu de l’Arquitectura Catalana. La comissió que treballa en els continguts, integrada per membres de les conselleries de Cultura i Territori, l’Ajuntament de Barcelona i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, lliurarà un primer dibuix dels continguts del centre a l’estiu i el definitiu es farà públic abans d’acabar l’any, quan està previst aprovar l’avantprojecte de la llei d’arquitectura. La ubicació més probable del nou museu són els pavellons d’Alfons XIII i Victòria Eugènia, dins la futura Esplanada dels Museus. Tot i que tindrà entitat i director propis, en la fase inicial podria comptar amb el suport del Museu Nacional d’Art de Catalunya en la gestió, segons va explicar Mascarell a l’ARA. La data d’obertura no està definida i queda per resoldre si tindrà el rang de museu nacional.

L’arquitectura és una de les branques “amb més solidesa i desenvolupament” de la cultura catalana, va dir ahir a Venècia el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, però “de manera paradoxal” en les últimes dècades els discursos sobre l’arquitectura catalana no han acabat de prendre forma. “No podem esperar”, va insistir Mascarell.

Més continguts de