Publicitat
Publicitat

Christina Rosenvinge: “No hem de caure en la trampa del sacrifici femení”

Christina Rosenvinge (Madrid, 1964) s’estrena a El Segell, la discogràfica del Primavera Sound, amb el disc 'Lo nuestro', en el qual remena temàtiques de responsabilitat social, identitat i gènere.

Christina Rosenvinge (Madrid, 1964) s’estrena a El Segell, la discogràfica del Primavera Sound, amb el disc Lo nuestro, en el qual remena temàtiques de responsabilitat social, identitat i gènere. La presentació a Barcelona serà el 16 d’abril a L’Auditori, dins del festival Guitar BCN. El 17 d'abril, a València (La Rambleta), i el 27 de maig al Festival Primavera Sound.

¿Des de quin sentiment has fet les cançons de Lo nuestro ?

El punt de trobada estava entre el meu moment personal i tot el que es viu al voltant. Escriure cançons intimistes o més emocionals no tenia gaire sentit. Volia plantejar qüestions més importants, existencialistes, encara que és una paraula que fa molta por i que pot semblar massa ambiciosa. D’altra banda, volia transmetre la sensació de desencís i de desemparament que tenim com a ciutadans. I també hi ha una sensació de fúria.

Però no és un disc fosc.

Em qüestiono a mi mateixa i qüestiono moltes coses, però sempre des d’una posició si més no vitalista i de vegades optimista.

L’hauries pogut fer fa deu anys?

No. En aquest sentit, fer anys juga a favor. Paraules molt grans com ara mort, temps, vida o amor si les dius als 20 anys sonen grandiloqüents, però si les dius als 50 tenen més pes. Estava esperant aquest aniversari per poder escriure amb tot l’aval que tinc ara i que abans no tenia.

¿Les decisions musicals tenen a veure amb el que dius a les lletres?

Com que les temàtiques eren més existencialistes que emocionals, vaig pensar que si les acompanyava amb una guitarra acústica tot plegat sonaria ensucrat i pretensiós. Al final vaig decidir lligar-ho a sons sintètics perquè vaig pensar que era la manera de donar-li el ressò que havia de tenir.

Al disc també s'hi sent un banjo, un instrument que últimament s'està convertint en habitual en cançons de contingut social.

Sí, a Alguien tendrá la culpa hi sona un banjo i també un charango, un instrument d'Amèrica del Sud. Vam tenir una discussió ideològica amb el Raül [Fernández, el productor del disc]. Jo li deia que no volia un banjo, perquè és una cançó que parla del sud i que el banjo és un instrument del nord, on tenen altres problemes. Al final hi sonen els dos instruments, perquè un dia que jo no hi era el Raül va acabar posant-hi el banjo.

¿Has hagut de depurar molt la tria de les paraules?

Sí, perquè les lletres de temàtica social són un terreny on és molt difícil no caure en llocs comuns i no sonar pamfletari. Aquesta és la part que més m’ha costat.

¿Per què a la cançó Alguien tendrá la culpa fas que sigui un cor de nens qui canti la tornada?

Perquè la meva generació és la que ho ha espatllat tot. Haurem de passar comptes amb les generacions del futur, perquè els estem dient que viuran pitjor que nosaltres perquè ho hem fet molt malament. Cal afrontar aquesta responsabilitat social. Recordo el moment en què tothom era punk i quatre anys més tard estaven jugant a borsa. Aquella frivolitat i falta de principis és la que ens ha portat fins aquí. A més, la reacció de tothom quan és inculpat és assenyalar un altre, com si la culpa sempre fos d’un altre. D’això en parla, la cançó. Hem de mirar els nens i dir-los: “Tu viuràs pitjor que jo perquè jo no he fet el que havia d’haver fet”.

En altres cançons abordes els prejudicis que has hagut de patir en la teva trajectòria artística.

La muy puta està escrita en clau de farsa i té molta ironia i sarcasme respecte als prejudicis que se segueixen perpetuant sobre mi.

¿ La muy puta i La tejedora comparteixen discurs feminista?

La tejedora ve després d’haver passat per la maternitat i d’haver vist dones molt més joves que jo que queien en la trampa del sacrifici femení. Se suposa que les dones són les úniques que han de tenir cura dels altres. És una inèrcia que ve de la religió i hem de lluitar contra això perquè no hem caure en aquesta trampa. Tant aquesta cançó com La muy puta estan escrites des del mateix sentiment de rebel·lió contra el que la societat o els altres esperen que facis.

¿La religió era molt important a casa dels teus pares?

A la meva família hi ha pastors protestants i els meus pares eren protestants que es van convertir al catolicisme. Encara que a casa no es parlava de Déu, sí que vaig fer la primera comunió i tinc records relacionats amb la religió, com tots els que han viscut a Espanya. I la religió encara ara és un poder.

Per als teus pares, que venien de Dinamarca, ¿no va representar un xoc cultural la manera de viure la religió a Espanya?

Nosaltres formem part d'una ètnia dins d'Espanya: els guiris del nord que es van establir al sud atrets per l'alegria de viure. Amb el temps n'he anat trobant molts com jo, tots amb una història de desarrelament, d'inadaptació i amb aquest xoc cultural entre una visió del nord que és molt més rígida i una visió del sud que és molt més permissiva però que també és més hipòcrita en certes coses. Jo formo part de la generació pont, però fins i tot els meus fills pateixen encara la cosa de ser guiris, de ser una mica diferents.

Al disc reflexiones també sobre el valor de la música. ¿L'has descobert?

És una crisi constant. Si vols fer música amb llibertat total has d'entendre que és una professió dura en el sentit que és absolutament insegura econòmicament, i ara encara més. Hi ha moments que et planteges si per donar-te gust a tu mateixa té sentit que et dediquis a la música quan tens persones que depenen de tu, i penses si no és una mica un caprici infantil. A mi m'agrada tocar i fer música, però com a ofici de vegades és contraproduent. A la cançó La absoluta nada parlo sobre per què seguir escrivint cançons quan moltes vegades les circumstàncies et diuen que no ho facis. Les persones assenyades que tinc al voltant a les quals no els importa la música sempre em diuen que no acaben d'entendre per què segueixo fent això a la meva edat, anant a fer un concert vés a saber on i del qual tornes amb 30 euros. Però és que m'agrada. Sí, de vegades em pregunto quina és la justificació.

I la trobes?
És que mentre em segueixin sortint les cançons les he de gravar. Quan es tanqui l'aixeta ja ho pensaré. Però és que de moment sento que encara hi ha un creixement. Estic aprenent coses que no sabia fer fa uns anys i això és molt excitant.

Kim Gordon, a la seva autobiografia ( La chica del grupo), recorda que quan Sonic Youth van fitxar per Geffen ella va començar a aparèixer al centre de les fotos. I a partir d'aquesta percepció elabora un discurs sobre el masclisme.

Ara hi ha veus molt vàlides que discuteixen sobre feminisme. Crec que s'ha obert un període de reflexió molt valuós. I una de les qüestions que es tracten és la utilització de la imatge. Vaig llegir una tesi de Laini Michelle Burton sobre aquest tema,  The blonde paradox [La paradoxa rossa], que només pel nom ja em semblava fantàstica. Parla de la sexualització de la dona i de com les rosses en concret utilitzaven la seva aparent candidesa i la seva sexualitat com a màscara, una màscara que funciona per no revelar qui ets de debò i alhora per penetrar en un món patriarcal. Em va semblar interessantíssim que revelessin això i crec que no és una cosa necessàriament negativa, sinó una qüestió de supervivència. ¿En quina mesura et beneficia o et perjudica? ¿Fins a quin punt ets víctima de tot això o t'ajuda?

¿La música continua sent un món eminentment masculí?

Sí, i no pots fer veure que la qüestió de gènere no existeix. En un festival, el programador, que és qui decideix qui toca, acostuma a ser un home, però probablement qui està fent les trucades i aconseguint que allò es faci realitat és una dona. I quan un home programa un festival, no posa una dona com a cap de cartell perquè no s’identifica amb el que diu o perquè no hi percep la força que té.

¿Ni quan hi estableix una fascinació sexual?

Com a molt col·locarien la dona com un element convenientment decoratiu. He lluitat molt contra aquest paper convenientment decoratiu. Per exemple, quan de sobte tothom vol fer duos amb mi perquè és fantàstic això de fer un duo amb una rossa. És una cosa que jo no vull fer.

¿No t’has plantejat mai tenyir-te de morena com a protesta contra aquest estereotip?

No. Entre la música i la sexualitat hi ha una relació directa, i jo no hi vull renunciar per una qüestió ideològica, com si ara el més políticament correcte fos amagar el cos. La meva posició ja és una mica irònica. Em prenc molt seriosament la part de fer música, i aquí no hi ha ni sexe ni gènere. Ara bé, en la part pública m’estimo més jugar l’estúpid paper d’estrella amb ironia i sentit de l’humor. Diguem-ne que vull ser Lou Reed i Nico alhora. No vull ser el lleig ni vull ser només la rossa. No vull renunciar a ser qui vull ser encara que els rols socials diguin que només pots ser una cosa o l’altra.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT